divendres, 2 de novembre de 2012

Crònica Döria + Ankor

Centre de Barcelona, Sala Music Hall. Hora d'obrir portes i acollir el primer concert de la segona part de la gira Mejor Estar Despierto dels barcelonins Döria qui, aquesta vegada, es presenten acompanyats dels seus amics Ankor.

La gent s'espera impacient a la porta de la sala: alguns més per Döria que per Ankor, altres més per Ankor que per Döria, però tots esperant un bon espectacle. La cua és nombrosa i les expectatives d'omplir la sala (una cosa cada cop més difícil avui en dia) són altes. La gent amb ganes d'entrar i els porters amb bastant mal geni, generen algunes friccions però, finalment, després d'un retràs en l'horari previst, s'obren les portes!


Una vegada arribem a la sala de baix, habilitada per concerts, en trobem amb un espai pel públic separat per tres esglaons o tres nivells de terra, la barra a la banda del fons de l'escenari i un escenari més gran que la de la tant usada i cada vegada més envellida Mephisto. Tot pinta bé però... espera! Hi ha una cosa no quadra! Què fa la taula de so a un lateral de la sala? Bé, tot el món amb ganes d'escoltar a aquests dos grans grups i molt bon ambient. Esperem a veure com es desenvolupa la història.

Després de l'espera, amb Ankor obrint el concert, la sala es va omplint i arribat el moment, comença l'espectacle del grup tarragonès que obren amb Starting Over. Són uns autèntics mestres de l'escenari, però notem una cosa que s'allargarà durant gran part de l'espectacle: problemes de so. Al tenir la taula de so a un lateral de l'escenari, si ens situem al costat oposat, la veu de Rosa de la Cruz s'escolta excessivament alta, distorsionant la qualitat del grup; si ens situem davant la taula de so, la cosa millora una mica, però tampoc en excés. Tot i així la gent respon bé, encara que una mica adormida al principi. Al grup també se'l veu enèrgic, amb Jordi Vidal a la bateria tocant d'en peus en alguns moments o guitarres i baix combinant coreografies al tocar; els teclats es deixaran veure més tard! Continuen amb Pride, amb un temps una mica més lent però que no deixarà de sorprendre al públic. Amb el característic crit de la banda, que no deixa de recordar-me a un petit toc de Nirvana, i amb les increïbles guitarres de David Romeu i Fito Martínez, és el moment de donar inici als teclats de No Matter What. Unes segones veus de David que tornen a sentir-se poc, amb un gutural de Júlio A.López que s'escoltarà sempre amb claredat, al igual que les seves quatre cordes i un ambient excepcional.

L'espectacle no para, seguint amb Against the Ground, que vindrà continuat per It Would Be Easier, cançó una mica més lenta, que marcarà el punt d'inflexió abans de començar My Own Angel, la cançó que dona nom a l'últim disc del grup on podem veure en tota la seva esplendor la increïble veu de Rosa i els virtuosos dits de Javier Casanova als teclats.


Acabada aquesta serà el moment de Reborn; la gent s'anirà desesperant i donant-ho tot amb el grup i arribarà el moment d'èxtasis musical al veure, de les mans d'Ankor, sonar la cançó que, com diuen, no necessita presentació: Chop Suey! de System of a Down. D'aquesta manera, tant la gent que els coneixia i la que no els tenia tan escoltats, cantaran a pulmó i faran vibrar el terra i les parets de la Music City Hall. Després de la descàrrega, ens torbem a dos temes del final de l'espectacle dels tarragonins que, com sempre, ho fan amb els dos temes més coneguts de la banda i dels que han gravat videoclips: la primera escollida és Completely Frozen, on van comptar amb les col·laboracions de Johanna Snäll i Jake E.Berg, d'Amaranthe, en el vídeo. La gent ara ho donarà tot, amb una sala plena fins la bandera. Així doncs, havent començat el show amb l'últim tall del disc, finalitzaran amb el primer, el seu altre tema gravat en vídeo: Remaining.

Una vegada finalitzada, la gent demana més però, per falta de temps, no poden tocar cap altre tema. Un autèntic show d'Ankor que, tot i tenir algun problema de so, no van sonar malament i ens van oferir un gran espectacle.


Ankor Setlist: Starting Over / Pride / No Matter What / Against the Ground / It Would Be Easier / My Own Angel / Reborn / Chop Suey! / Completely Frozen / Remaining

Arriba el torn, després d'un ràpid canvi de backline, dels barcelonins Döria, qui tenien una nova oportunitat, iniciant la segona part de la gira davant del seu públic. Gira que els portarà per Castelló, Múrcia, Madrid i altres poblacions que la banda anirà anunciant progressivament.

Després d'una intro, que correspon a la que obre el disc, ens sorprenen a tots arrencant amb Sweeney Todd; el barber diabòlic en qui es converteix Martí Dòria al saltar a l'escenari, demostrant unes ganes impressionants de menjar-se'l. La banda sona enèrgica, potent i es presenta amb una posada en escena de luxe, amb dos coristes i teclats preparats per passar a l'acció en qualsevol moment. El públic respon eufòric, amb un gran número de samarretes de la banda i els nois responen amb moltes ganes. Pot ser el però és el que ja hem comentat anteriorment: el tècnic no va saber treure el partit a la sala, deixant el so de la mateixa per sota de les nostres possibilitats; era la primera vegada que ens apropàvem a aquesta sala i les expectatives que teníem no es van complir. Amb Luz Roja segueix endavant el show, un tema dels que enamora dins del debut d'aquests joves i al qual el públic respon corejant la lletra... i amb una prou bona entonació!

Potser una de les evolucions d'aquesta banda que més crida l'atenció és la millora en la posada en escena i la interacció amb el públic, podent comparar-se amb grans bandes nacionals que, tot i tenir molt més renom, han arrossegat a un públic menor i han tingut una menor acceptació. Així Laura Moral, Victor Vázquez i Lluís Ripollès, amb les seves respectives destrals de quatre i sis cordes, ens van oferir moments de coreografies que ens agradar molt i es va notar que al respectable també, doncs anaven cridant les lletres dels temes a ple pulmó! El disc debut de la banda, Despertar, va sonar sencer, com no podia ser d'una altra manera. A la festa particular que estava generant Döria s'hi va sumar Pep Rovira, a qui se'l veia, darrera la bateria, com un nen amb un caramel del sabor més dolç que es pugui imaginar.

El so de la banda no es que fos totalment dolent si no que, puntualment, el tècnic s'encarregava d'espatllar-ho amb acoblaments, amb una baixada de so de la guitarra de Laura a un solo o pujant el volum de les coristes fins a nivells exagerats. Pot ser, per aquest motiu, havent vist varies vegades a la banda, em van agradar més sense aquests adornaments. Això si, amb unes taules de banda gran, es van menjar els problemes, fent que el respectable es tornés boig, extasiat per l'espectacle que estaven veient amb Despierta, Nueva Vida o davant d'uns dels moment més grans de la nit: poques bandes tenen amb la seva balada un dels seus temes emblema, però Si Te Vas, és una balada preciosa que ha calat fort dins de la gent. Per la seva interpretació, va pujar a l'escenari l'encarregat de les tecles al disc: Dani Trujillo. Aprofitant la seva presència, per primera vegada en un show de la banda, vam gaudir en directe de l'altra balada del disc: Amanecer va sonar sense guitarres i va comptar també amb la col·laboració d'una de les coristes, cantant el tema en duet amb Martí: Vero Galindo, de la banda Bartok.


Després d'aquesta baixada de força, però augment de la intensitat, el concert segueix endavant. Direm que els problemes de so es van fer més evidents en aquest punt mig de l'actuació, aconseguint salvar tant l'inici com al final; en aquest moment comença realment una apoteosis amb comunió inclosa entre el públic i la banda. Pensavientos i Carta al Barquero suposen una pujada d'adrenalina per tots els assistents, amb un Martí enorme, emulant al gran Bruce Dickinson (salvant totes les distancies, és clar), fent cridat i saludar als diferents costats de la sala a mode de competició; una gran festa. Discursos, presentacions per un Por Si Sirve De Algo, prèviament amb els bisos. A partir d'aquí, sorpresa amb un Have a Nice Day de Bon Jovi que, la veritat, segons la meva humil opinió, no va ser un gran encert, però si que va servir per poder veure els temes que realment funcionen a la banda són els propis; van tancar la seva gran actuació amb el seu primer i fins ara únic videoclip: Caperucita Feroz. Èxtasi entre els assistents, tema cantat a pulmó per tots i un punt final enorme per un concert amb un ambient com només les grans bandes poden generar. Crec que, tots i els problemes de so, tots els assistents ho vam passar genial!


Döria Setlist: Sweeney Todd / Luz Roja / Ciudad Esperanza / Despierta / Nueva Vida / Si Te Vas / Amanecer / Pensavientos / Carta al Barquero / Por Si Sirve de Algo / Have a Nice Day / Caperucita Feroz

Crònica: David Saldaña
Fotos: Sergi Helloween