divendres, 9 de novembre de 2012

Concert Gotthard + Unisonic

Dijous 11 d’octubre, ens trobem a la Sala Apolo de Barcelona a punt per veure el concert de Gotthard i Unisonic. Arribem una mica abans, doncs tenim entrevista amb Kai Hansen, guitarrista d'Unisonic, a la terrassa del mític local de la Ciutat Comtal. Després de la xerrada, tenim l’oportunitat de quedar-nos a veure les proves de so dels teloners; l’espectacle promet!


La Sala Apolo es va omplint de seguidors amb samarretes de Gotthard, Unisonic, Helloween, Gamma Ray... la gent no para d'arribar i, tot i que al principi la sala no semblava molt plena, acaba fins la bandera; fins i tot les a les localitats del pis superior s’hi pot veure gent, tot i l’elevat preu de les entrades. Amb aquesta presència comença el concert d'Unisonic.


The Ride of the Valkyries, de Richard Wagner, sona a la sala mentre els membres de la banda, excepte Michael Kiske, van apareixent a l’escenari: Kosta Zafiriou a la bateria, Dennis Ward al baix i Mandy Meyer i Kai Hansen a les guitarres. Amb tots col·locats, comença a sonar el tema que dóna nom a la banda i el primer videoclip: Unisonic; just al moment de començar la veu, Kiske apareix a l’escenari i, amb un públic totalment entregat, cantant i saltant, acaben el tema per saludar als assistents i seguir amb Never Too Late. Amb un so més potent que en el disc, omplen tots els racons de la sala amb una força espectacular, rebent la resposta del públic que, en tot moment, saben les lletres dels temes i els canten a pulmó; dirigits per Kiske, que va agafar un tros de fusta i el va fer servir de batuta d'orquestra, continuen amb King for a Day.


Tot i no escoltar-se gaire la veu de Hansen als cors amb tota la força que podria, el so de la sala és espectacular i anirà a millor al llarg de tota la tarda nit. Amb el següent tema de la banda es comencen a escoltar els primers crits aclamant a Kiske, que més tard anirien acompanyats de clams a Hansen; un fet una mica lleig per part del públic, doncs tot i ser els més coneguts, hi havia tres enormes músics amb ells a l’escenari. Arriba el primer moment esperat per molts: el frontman recorda aquell temps on lluïa una llarga cabellera rossa i tocava amb Hansen, donant pas al clàssic de Helloween, March of Time. Els anys passen, però Kiske segueix tenint la veu increïble que tenia als seus inicis, fins i tot millor, deixant-nos a tots bocabadats.


Després de la primera versió de la nit i amb un públic embogit, baixen les revolucions per interpretar la balada Over the Rainbow, fent lluir encara més la veu de Kiske. Passat l’equador del concert, és moment de tornar a la potència i, demanant que el públic aixequi els punys, interpreten We Rise, amb alguns acoblaments al reajustar les segones veus i podent escoltar a Hansen. Després de més ovacions cap als dos principals protagonistes de la banda, s’acomiaden del públic de Barcelona amb el tema Never Change Me. Però el públic volia més i la banda va respondre... i com va respondre!


Els primers en tornar a l’escenari van ser el bateria Kosta Zafiriou i el guitarrista Kai Hansen, qui es van posar a tocar, en clau heavy metal, el tema In the Hall of Mountain King d'Edvard Grieg. Amb ja tota la banda damunt de la tarima, les primeres notes de Future World, de Helloween, fan embogir al públic qui, amb les mans a l’aire, saltant i cantant, no pararà fins al final del concert. I, per acabar el show, la banda enllaça amb un altre clàssic de la banda pionera del power metal europeu: I Want Out. Un gran concert d'Unisonic que va deixar al públic realment satisfet.


Unisonic Setlist: Unisonic / Never Too Late / King for a Day / My Sanctuary / March of Time / Over the Rainbow / Star Ride / We Rise / Never Change Me / Future World / I Want Out

Al acabar el primer dels concerts, veiem una cosa que feia temps que no vèiem: la gent comença a marxar. I és que en una ciutat on el que més es veu és gent que se salta als teloners (per nosaltres un error) per només veure els caps de cartell, es fa estrany veure com alguns només van assistir per Unisonic. Així doncs, la sala es remou una mica per donar pas a Gotthard que, ni molt menys, van tocar sols, doncs la sala presentava una gran entrada per veure als suïssos.

Canvi d'estil i d'escenari; i quin escenari! Amb els amplificadors decorats amb flames il·luminades i el nom de Gotthard a la part posterior, el show dóna el tret de sortida amb Dream On, amb un toc de rock i una força incomparable i amb tota la gent bolcada amb la banda. Nic Maeder a la veu, ho dóna tot i seguirà amb aquesta actitud fins el final del concert, interpretant temes com Gone Too Far o Starlight, amb una posada en escena molt preparada i de gran qualitat per part de tota la banda. Les veus netes, quan les escoltes en directe, moltes bandes perden qualitat; però aquest no és el cas de Gotthard, on les veus sonen increïbles i potents.


Després de cinc temes, arriba el primer moment íntim de la nit amb la balada Remember It’s Me, el primer tema composat per la banda amb Nic Maeder, que el públic canta a l’uníson. Però ràpidament tornem al ritme més dur amb Sister Moon: guitarres a ritme de blues i veu més rockera que tornen a fer saltar als assistents, per continuar amb Fight, on el guitarrista Leo Leoni es llueix tocant el seu instrument per sobre de les espatlles o per darrera el cap. En aquest moment, la banda deixa els temes propis per versionar al gran Billy Joel Royal amb el tema Hush; tant els que coneixien el tema com els que no, van omplir la sala amb la tornada de la cançó, corejant el na nananà nana na nananà. I després de la versió, el segon moment màgic de la nit: la interpretació del tema One Life, One Soul, que els membres de la banda van voler dedicar a Steve Lee, cantant de la banda, mort el passat octubre de 2010 en accident de trànsit.


Tot i els moments tranquils que es van viure damunt de l’escenari, la força de Gotthard no va desaparèixer en cap moment, interpretant temes com Take It All Back, moment en Leoni va sortir a la tarima amb una guitarra de doble mànec que no deixaria fins a finalitzar el concert. Encarant la recta final del concert, amb la gent entregada totalment, interpreten Anytime Anywhere abans de marxar de l’escenari i tornar després dels càntics del públic. La guitarra de Leoni i la de Freddy Scherer parlen durant tot el concert, acompanyades del baix de Marc Lynn i la bateria de Hena Habegger, que dóna pas al tema Lift U Up.


Passades les onze de la nit i amb el públic embogit com si acabessin de començar, les guitarres donen pas a l’últim tema de l’actuació: Quinn the Eskimo. Gotthard escull aquest tema, versió del The Mighty Queen de Bob Dylan per tancar el seu show; increïble final per un concert fantàstic on Unisonic i Gotthard van mantenir el llistó ben alt per tornar a omplir Sala Apolo en properes ocasions.


Gotthard Setlist: Dream On / Gone Too Far / Starlight / Top of the World / Remember It’s Me / Sister Moon / Fight / Hush / One Life, One Soul / Tell Me / Take It All Back / The Story’s Over / Fist in Your Face / Mountain Mama / Right On / Anytime Anywhere / Master of Illusion / Lift U Up / Quinn the Eskimo


Crònica: David Saldaña
Fotos: Kalimetal