Un any més s'ha celebrat la W:O:A Metal Battle, per seleccionar la banda espanyola que anirà al Wacken Open Air enguany; tota una oportunitat per a tota banda de metal i una experiència única per viure. Com és habitual, a mesura que s'avancen fases en les batalles, el nivell de les bandes, que ja d'inici és alt, complica encara més l'esperada decisió final; així doncs, en les següents línies, intentaré narrar el viscut la passada nit del 6 d'abril a la Sala Liverpool de Molins de Rei.
De les trenta sis bandes participants en aquesta edició, nou es van donar cita a la final després de passar les semifinals d'Astúries, Barcelona i Madrid: Anvil Of Doom, Blast Open, CrystalMoors, Dark Code, Grapeshot, In Mute, Kitsune Art, Trallery i Vrademargk, un cartell impressionant!
Organitzar un esdeveniment d'aquesta envergadura, amb tantes bandes, complica el fet de trobar sales que vulguin albergar tantes bandes i, les poques que ho accepten, no són les habituals sales de concerts. Per a aquesta ocasió, igual que en la semifinal barcelonina, ens dirigim a la Sala Liverpool, que es troba en un local nocturn que es divideix en tres sales diferents, donant-se la peculiaritat que alhora que es realitzava la final, una altra sala actuava com a discoteca.
La nit va començar amb els bascos Dark Code, en la seva segona participació en aquest festival: death metal melòdic amb tocs de thrash metal, amb la sala encara era una mica freda, com la tarda que feia a Barcelona; hi havia poc públic però la sala ja tenia un bon ambient amb la gent de les bandes i l'organització. La banda la formen Aitor Etxaniz, guitarra i veus, Jon Elorza guitarra, Julen Rodríguez al baix i Mikel Gómez a la bateria. L'actuació, igual que la de la resta de bandes, és curta, molt curta; tot just quatre temes, gairebé sense temps per gaudir ni conèixer a les bandes. Dark Code, van aconseguir escalfar la sala, acabant amb un wall of death. Van tenir una actitud molt bona sobre l'escenari, molt entregats, especialment el seu baixista, qui no va estar quiet ni un moment.
La gent anava arribant i, tot i que la sala no s'ompliria, va acabar amb un molt bon aspecte; mentrestant, a l'escenari, estaven canviant l'equip per als segon de la nit: els valencians [In Mute], una banda que no coneixia abans de veure el cartell del WOA i que tenia especial ganes de veure en directe, sobretot després de veure com sona el seu nou disc, One In A Million. Stefi i els seus companys van sortir a no deixar a ningú indiferent; des del primer tema es van deixar la vida sobre l'escenari: Stefi treia els seus guturals, sense deixar de saltar i córrer. De fet, al finalitzar un dels temes, i en aprofitar per presentar el següent, va donar senyals d'ofec, li faltava l'aire; semblava que es quedaria sense veu per al tema... gran error pensar això: no sé d'on va treure les forces, però va seguir amb tota normalitat... un gran descobriment. En quant a l'estil, death melòdic molt contundent, que ens van deixar molt sorpresos; i un enorme directe en només uns pocs minuts. Per quan van acabar [In Mute], ja hi havia algun del públic que anava passat de voltes, i això que feia poc que havia començat una nit que duraria fins a les sis del matí.
Els següents a pujar a l'escenari van ser Kitsune Art, que van ser la banda més alternativa d'una nit on predominava el metal extrem. Originals de Madrid practiquen un metal molt de l'estil de Rage Against The Machine, molt americà i barrejant ritmes gairebé electrònics, contundents, passant per moments hip-hop; com a mínim, bastant original. El seu vocalista va tenir temps de començar un tema fent beatbox. Sobre l'escenari van estar molt actius, ocupant molt bé tot l'espai, corrent i deixant-se la pell i suportant amb naturalitat al passat de voltes del públic que va arribar a desplaçar els monitors de lloc alguna vegada. Amb un estil diferent a la resta de les bandes, van deixar bon gust de boca, fins i tot per a mi que reconec que no em trobo a gust en aquests estil em va agradar la seva proposta.
Kitusne Art no van ser l'única alternativa al metal extrem; curiosament els que més gent van mobilitzar, i venien de força lluny, Astúries, van omplir un bus amb els seus seguidors més fanàtics i amics. La Sala Liverpool semblava ser d'Astúries i no de Barcelona! Ja des de l'inici es van posar a primera fila i no van deixar d'animar i encoratjar Blast Open ni un moment... Els asturians, segurament, eren la banda més veterana i la més clàssica de la nit: heavy metal deixant els guturals per una estona, de nou molt entregats en consonància amb el seu públic que els abrigava i encoratjava. Tant Fernando Mateos a les veus com Jorge Martínez al baix, es van passar la descàrrega sobre els monitors, només els faltava fer el salt a baix amb els seus fans, i no seria per falta de ganes! Per la seva part, Andrés Álvarez a les guitarres gaudia a les sis cordes, com si fos el seu últim directe. La formació la tanca Iván Sevillano a la bateria. Molt bona actitud que feia que el nivell de la nit fos molt alt, sense cap daltabaix.
De tornada al metal extrem, era el torn de Vrademargk, els de Terrassa, a qui ho havia tingut l'oportunitat de veure des de feia més d'un any, quan van compartir escenari a Rubí amb LOW. Practiquen death metal melòdic i, com era d'esperar, va sonar algun tema en català, com ens tenen acostumats. Una mica estàtics sobre l'escenari en conjunt, tant Rafa i Héctor a les guitarres com Germán a les quatre cordes, es van deixar la pell tocant intensament: va ser el moment de tornar als cops de cap acompanyant els contundents ritmes de Vrademargk. Durant el seu curt concert, van demostrar el perquè estaven tocant a la final: l'alt nivell tècnic, una base rítmica aclaparadora i en Jordi, amb els seus guturals, es va apoderar de l'escenari. La formació la completa Manel, una màquina darrera dels bombos, timbales, caixa i plats. A l'espera estem de veure el seu tercer treball, que s'està fent de pregar.
La final del WOA seguia el seu curs, ja es notaven que les hores anaven passant i pesant, i era el torn de CrystalMoors, que venien de Cantàbria i feia massa que no passaven per Barcelona. Tocava ara posar-se la cota de malles, posar cara de mala llet i gaudir d'una bona dosi de pagan metal. Es va fer curta, massa curta la seva descàrrega; tot i això van poder gaudir d'un bon pagan metal i, com ha de ser, amb tocs èpics; qui no coneix a hores d'ara a Crystal Moors? Uruksoth Lavín a les veus, aportava una bona dosi de solemnitat a la descàrrega dels cantàbrics, que entraven amb calçador a l'escenari, estant una mica estrets. Tot i la seva seriositat, van signar una bona descàrrega sent, curiosament, l'únic grup d'aquest estil tan en voga en l'actualitat d'aquesta final.
No sé si era el sentiment generalitzat de tots els presents, però l'ambient s'havia relaxat bastant; hauria desitjat més activitat sobre l'escenari, d'altra banda, compensat amb escreix pel nivell de les bandes. Quedaven encara tres bandes més per pujar a l'escenari i, tot seguit, era el moment dels madrilenys Grapeshot, que van rebentar aquesta tendència que estàvem portant: de nou ens allunyem dels extrems i tenim a una banda que es passeja per el stoner metal i un so bastant americà, més modern i alternatiu. Menys atractiu per als més puristes, però de nou vam veure que van deixar la pell en el seu directe. Ja van anunciar que el temps se'ls venia a sobre i no l'anaven a malgastar: sense treva van descarregar el seu curt setist i van ruixant al respectable de cervesa a les primeres de canvi. Atractiva banda per als seguidors d'un metal més modern, que van aprofitar el seu temps i van fer moure al públic de nou. Sense pausa, van pujar, van descarregar i van acabar. El temps mana i ja era la una de matí... quedava una hora i dues bandes per tocar...
Penúltima banda de la nit: Anvil Of Doom, una banda que amb el pas del temps ha anat evolucionant el seu so, des d'un death metal melòdic i molt ràpid dels seus inicis a un death molt contundent i tècnic en l'actualitat, un augment de brutalitat i força de la qual van donar bona mostra aquesta nit. Els de Jérez de la Frontera s'havien menjat mitja península per a aquesta mitja hora de directe i la van aprofitar al màxim: Hugo a les guitarres fer un gran treball, sonant brutal, tot i tenir només una guitarra. Però com ja he dit al principi, el dolent que aquests festivals és la durada de cada banda, que quan encara no l'has degustat ja han de parar i deixar pas a altres ...
Finalment des de les Balears va arribar el torn de Trallery, una banda de thrash metal a l'estil dels '90, ràpid, tècnic i desenfrenat, i en formació de trio. Ja des del principi la cosa pintava molt bé, el canvi va ser molt lent, i van tenir algun petit problema amb l'amplificador de guitarra, que era deixat per una altra banda, In Mute, crec recordar. Tenien en contra que eren els últims a tocar, passats dos quarts d'una de la nit i després de gairebé més de cinc hores de final, el cansament es començava a notar. Per fortuna això no va pesar en ells. Va ser una descàrrega curta i intensa, com la resta de les bandes, i ens vam quedar amb ganes de més; però aquesta tot just mitja hora que vam poder presenciar ens va deixar encantats. Thrash en vena, ritmes ràpids, guitarres afilades i una veu, que jugava a la perfecció entre esquinçats i veus netes. Part del públic, encara amb forces, va anar endavant i es van tornar a veure olles amb Trallery de fons. A mig concert, van canviar d'instruments, imaginem que per tema d'afinacions, i es van llançar a per la segona meitat. Va ser una descàrrega molt intensa i amb un gran nivell tècnic i reivindicant una evidència: el Thrash segueix tan viu com sempre.
Durant els canvis, l'organització, Black Storm Legions, van anar repartint regals del Wacken Open Air: pòsters, samarretes i clauers, alhora que intentaven amenitzar una mica l'espera entre bandes, que per molt que s'intenti, segueix sent una mica pesada, i més en aquests esdeveniments amb tants grups; però que sabem que no es pot evitar i, com a mínim, intentar fer una mica més suportable aquesta espera, és detall que s'agraeix.
Acabat ja tot l'espectacle de la final i a l'espera de donar inici a la sessió de metal que acompanyaria a tots els que tinguessin forces per aguantar fins a les sis del matí, el jurat es va tancar en una sala a deliberar. La cosa estava renyida, el nivell de les bandes no es pot posar en dubte, però... només pot quedar un. Després d'una bona estona reunits, van sortir i, amb l'organització i el jurat sobre l'escenari, es va fer púbic el veredicte... Trallery van ser els guanyadors de l'edició 2013 de la W:O:A Metal Battle Spain i els que participaran en aquesta edició del Wacken Open Air.
L'opinió és lliure, i cada un podrà pensar el que li doni la gana, i tots podem pensar... jo hagués triat a aquest o l'altre... però Trallery van donar els seus motius per ser els escollits, així com les altres bandes, així que... Felicitats a Trallery, i a gaudir!
I això és el que va donar de si una any més de W:O:A Metal Battle... tocarà esperar a l'any vinent per tornar a lluitar per la següent plaça cap a Alemanya. No finalitzaré la crònica agraint a l'organització les facilitats i felicitant-los per la feina; sempre es pot millorar, però d'aquí a acusar-los de aprofitats... és un concurs de bandes, una guanya i moltes ho intenten. Per bé o per mal, només pot quedar un!
De les trenta sis bandes participants en aquesta edició, nou es van donar cita a la final després de passar les semifinals d'Astúries, Barcelona i Madrid: Anvil Of Doom, Blast Open, CrystalMoors, Dark Code, Grapeshot, In Mute, Kitsune Art, Trallery i Vrademargk, un cartell impressionant!
Organitzar un esdeveniment d'aquesta envergadura, amb tantes bandes, complica el fet de trobar sales que vulguin albergar tantes bandes i, les poques que ho accepten, no són les habituals sales de concerts. Per a aquesta ocasió, igual que en la semifinal barcelonina, ens dirigim a la Sala Liverpool, que es troba en un local nocturn que es divideix en tres sales diferents, donant-se la peculiaritat que alhora que es realitzava la final, una altra sala actuava com a discoteca.
La nit va començar amb els bascos Dark Code, en la seva segona participació en aquest festival: death metal melòdic amb tocs de thrash metal, amb la sala encara era una mica freda, com la tarda que feia a Barcelona; hi havia poc públic però la sala ja tenia un bon ambient amb la gent de les bandes i l'organització. La banda la formen Aitor Etxaniz, guitarra i veus, Jon Elorza guitarra, Julen Rodríguez al baix i Mikel Gómez a la bateria. L'actuació, igual que la de la resta de bandes, és curta, molt curta; tot just quatre temes, gairebé sense temps per gaudir ni conèixer a les bandes. Dark Code, van aconseguir escalfar la sala, acabant amb un wall of death. Van tenir una actitud molt bona sobre l'escenari, molt entregats, especialment el seu baixista, qui no va estar quiet ni un moment.
La gent anava arribant i, tot i que la sala no s'ompliria, va acabar amb un molt bon aspecte; mentrestant, a l'escenari, estaven canviant l'equip per als segon de la nit: els valencians [In Mute], una banda que no coneixia abans de veure el cartell del WOA i que tenia especial ganes de veure en directe, sobretot després de veure com sona el seu nou disc, One In A Million. Stefi i els seus companys van sortir a no deixar a ningú indiferent; des del primer tema es van deixar la vida sobre l'escenari: Stefi treia els seus guturals, sense deixar de saltar i córrer. De fet, al finalitzar un dels temes, i en aprofitar per presentar el següent, va donar senyals d'ofec, li faltava l'aire; semblava que es quedaria sense veu per al tema... gran error pensar això: no sé d'on va treure les forces, però va seguir amb tota normalitat... un gran descobriment. En quant a l'estil, death melòdic molt contundent, que ens van deixar molt sorpresos; i un enorme directe en només uns pocs minuts. Per quan van acabar [In Mute], ja hi havia algun del públic que anava passat de voltes, i això que feia poc que havia començat una nit que duraria fins a les sis del matí.
Els següents a pujar a l'escenari van ser Kitsune Art, que van ser la banda més alternativa d'una nit on predominava el metal extrem. Originals de Madrid practiquen un metal molt de l'estil de Rage Against The Machine, molt americà i barrejant ritmes gairebé electrònics, contundents, passant per moments hip-hop; com a mínim, bastant original. El seu vocalista va tenir temps de començar un tema fent beatbox. Sobre l'escenari van estar molt actius, ocupant molt bé tot l'espai, corrent i deixant-se la pell i suportant amb naturalitat al passat de voltes del públic que va arribar a desplaçar els monitors de lloc alguna vegada. Amb un estil diferent a la resta de les bandes, van deixar bon gust de boca, fins i tot per a mi que reconec que no em trobo a gust en aquests estil em va agradar la seva proposta.
Kitusne Art no van ser l'única alternativa al metal extrem; curiosament els que més gent van mobilitzar, i venien de força lluny, Astúries, van omplir un bus amb els seus seguidors més fanàtics i amics. La Sala Liverpool semblava ser d'Astúries i no de Barcelona! Ja des de l'inici es van posar a primera fila i no van deixar d'animar i encoratjar Blast Open ni un moment... Els asturians, segurament, eren la banda més veterana i la més clàssica de la nit: heavy metal deixant els guturals per una estona, de nou molt entregats en consonància amb el seu públic que els abrigava i encoratjava. Tant Fernando Mateos a les veus com Jorge Martínez al baix, es van passar la descàrrega sobre els monitors, només els faltava fer el salt a baix amb els seus fans, i no seria per falta de ganes! Per la seva part, Andrés Álvarez a les guitarres gaudia a les sis cordes, com si fos el seu últim directe. La formació la tanca Iván Sevillano a la bateria. Molt bona actitud que feia que el nivell de la nit fos molt alt, sense cap daltabaix.
De tornada al metal extrem, era el torn de Vrademargk, els de Terrassa, a qui ho havia tingut l'oportunitat de veure des de feia més d'un any, quan van compartir escenari a Rubí amb LOW. Practiquen death metal melòdic i, com era d'esperar, va sonar algun tema en català, com ens tenen acostumats. Una mica estàtics sobre l'escenari en conjunt, tant Rafa i Héctor a les guitarres com Germán a les quatre cordes, es van deixar la pell tocant intensament: va ser el moment de tornar als cops de cap acompanyant els contundents ritmes de Vrademargk. Durant el seu curt concert, van demostrar el perquè estaven tocant a la final: l'alt nivell tècnic, una base rítmica aclaparadora i en Jordi, amb els seus guturals, es va apoderar de l'escenari. La formació la completa Manel, una màquina darrera dels bombos, timbales, caixa i plats. A l'espera estem de veure el seu tercer treball, que s'està fent de pregar.
La final del WOA seguia el seu curs, ja es notaven que les hores anaven passant i pesant, i era el torn de CrystalMoors, que venien de Cantàbria i feia massa que no passaven per Barcelona. Tocava ara posar-se la cota de malles, posar cara de mala llet i gaudir d'una bona dosi de pagan metal. Es va fer curta, massa curta la seva descàrrega; tot i això van poder gaudir d'un bon pagan metal i, com ha de ser, amb tocs èpics; qui no coneix a hores d'ara a Crystal Moors? Uruksoth Lavín a les veus, aportava una bona dosi de solemnitat a la descàrrega dels cantàbrics, que entraven amb calçador a l'escenari, estant una mica estrets. Tot i la seva seriositat, van signar una bona descàrrega sent, curiosament, l'únic grup d'aquest estil tan en voga en l'actualitat d'aquesta final.
No sé si era el sentiment generalitzat de tots els presents, però l'ambient s'havia relaxat bastant; hauria desitjat més activitat sobre l'escenari, d'altra banda, compensat amb escreix pel nivell de les bandes. Quedaven encara tres bandes més per pujar a l'escenari i, tot seguit, era el moment dels madrilenys Grapeshot, que van rebentar aquesta tendència que estàvem portant: de nou ens allunyem dels extrems i tenim a una banda que es passeja per el stoner metal i un so bastant americà, més modern i alternatiu. Menys atractiu per als més puristes, però de nou vam veure que van deixar la pell en el seu directe. Ja van anunciar que el temps se'ls venia a sobre i no l'anaven a malgastar: sense treva van descarregar el seu curt setist i van ruixant al respectable de cervesa a les primeres de canvi. Atractiva banda per als seguidors d'un metal més modern, que van aprofitar el seu temps i van fer moure al públic de nou. Sense pausa, van pujar, van descarregar i van acabar. El temps mana i ja era la una de matí... quedava una hora i dues bandes per tocar...
Penúltima banda de la nit: Anvil Of Doom, una banda que amb el pas del temps ha anat evolucionant el seu so, des d'un death metal melòdic i molt ràpid dels seus inicis a un death molt contundent i tècnic en l'actualitat, un augment de brutalitat i força de la qual van donar bona mostra aquesta nit. Els de Jérez de la Frontera s'havien menjat mitja península per a aquesta mitja hora de directe i la van aprofitar al màxim: Hugo a les guitarres fer un gran treball, sonant brutal, tot i tenir només una guitarra. Però com ja he dit al principi, el dolent que aquests festivals és la durada de cada banda, que quan encara no l'has degustat ja han de parar i deixar pas a altres ...
Finalment des de les Balears va arribar el torn de Trallery, una banda de thrash metal a l'estil dels '90, ràpid, tècnic i desenfrenat, i en formació de trio. Ja des del principi la cosa pintava molt bé, el canvi va ser molt lent, i van tenir algun petit problema amb l'amplificador de guitarra, que era deixat per una altra banda, In Mute, crec recordar. Tenien en contra que eren els últims a tocar, passats dos quarts d'una de la nit i després de gairebé més de cinc hores de final, el cansament es començava a notar. Per fortuna això no va pesar en ells. Va ser una descàrrega curta i intensa, com la resta de les bandes, i ens vam quedar amb ganes de més; però aquesta tot just mitja hora que vam poder presenciar ens va deixar encantats. Thrash en vena, ritmes ràpids, guitarres afilades i una veu, que jugava a la perfecció entre esquinçats i veus netes. Part del públic, encara amb forces, va anar endavant i es van tornar a veure olles amb Trallery de fons. A mig concert, van canviar d'instruments, imaginem que per tema d'afinacions, i es van llançar a per la segona meitat. Va ser una descàrrega molt intensa i amb un gran nivell tècnic i reivindicant una evidència: el Thrash segueix tan viu com sempre.
Durant els canvis, l'organització, Black Storm Legions, van anar repartint regals del Wacken Open Air: pòsters, samarretes i clauers, alhora que intentaven amenitzar una mica l'espera entre bandes, que per molt que s'intenti, segueix sent una mica pesada, i més en aquests esdeveniments amb tants grups; però que sabem que no es pot evitar i, com a mínim, intentar fer una mica més suportable aquesta espera, és detall que s'agraeix.
Acabat ja tot l'espectacle de la final i a l'espera de donar inici a la sessió de metal que acompanyaria a tots els que tinguessin forces per aguantar fins a les sis del matí, el jurat es va tancar en una sala a deliberar. La cosa estava renyida, el nivell de les bandes no es pot posar en dubte, però... només pot quedar un. Després d'una bona estona reunits, van sortir i, amb l'organització i el jurat sobre l'escenari, es va fer púbic el veredicte... Trallery van ser els guanyadors de l'edició 2013 de la W:O:A Metal Battle Spain i els que participaran en aquesta edició del Wacken Open Air.
L'opinió és lliure, i cada un podrà pensar el que li doni la gana, i tots podem pensar... jo hagués triat a aquest o l'altre... però Trallery van donar els seus motius per ser els escollits, així com les altres bandes, així que... Felicitats a Trallery, i a gaudir!
I això és el que va donar de si una any més de W:O:A Metal Battle... tocarà esperar a l'any vinent per tornar a lluitar per la següent plaça cap a Alemanya. No finalitzaré la crònica agraint a l'organització les facilitats i felicitant-los per la feina; sempre es pot millorar, però d'aquí a acusar-los de aprofitats... és un concurs de bandes, una guanya i moltes ho intenten. Per bé o per mal, només pot quedar un!
Crònica i fotos: Sergi Helloween
