Després d’una nit amb diverses fases de son, però amb les energies renovades, els membres de
Kalimetal estàvem llestos per una altra bona jornada de concerts. El moviment de gent durant el matí va ser important: gent que marxava després de veure en directe als
Guns N’Roses i gent que arribava després de la seva jornada laboral de divendres, entre ells dos persones que ens acompanyarien durant tota la jornada: la Sílvia Suàrez i el Xavier Díaz, vocalista i guitarrista de la banda
Druantia.
Per problemes logístics no vam arribar a temps de veure els primers concerts de la jornada: els locals
Noctem,
Feed the Rhino,
The Tractor i
Nodriza. Però de moment, el nostre pla d’atac per la segona jornada encara no es veia afectat i el primer concert del que vam poder gaudir una estona va ser el dels britànics
Architects, a l’escenari Costa de Fuego. Una de les bandes del moment dins el metalcore va patir per omplir l’escenari, tot i que el seu concert va ser molt correcte, amb Sam Carter a les veus impressionant, cantant amb ràbia i acompanyat d’un so aclaparador. El tema
Delete/Rewind va revolucionar el públic assistent, que va crear una gran olla, deixant-se portar pel ritme de la música. Un fet a destacar en aquest concert va ser l’excés de fum a l’escenari: està bé per crear ambient, però si s’abusa, no es pot gaudir del que passa damunt de l’escenari i del que fan els músics.
Després d’un petit refrigeri i d’una volta per tot el recinte,
The Last Request estava acabant el seu show al Red Bull Tour Bus i
Berri Txarrak estaven llestos per començar el seu concert al Black Bikini. Nosaltres però, ens vam tornar a trobar davant del Costa de Fuego per veure el concert de
In Flames; i, com nosaltres, molta gent es va apropar a veure el directe dels suecs. Havien tocat a Alemanya el divendres i ni el concert ni el viatge fins Benicàssim van afectar les ganes i les energies de la banda, que no va parar quieta ni un moment, fent que l’escenari semblés molt més petit del que era. Van sonar temes com
Trigger,
Fear Is the Weakness, on la gent va embogir literalment,
A Mirror’s Truth o
Deliver Us entre d’altres. L’única cosa a retreure va ser l’ús de sintetitzadors gravats, però suposo que tot això va marcat pel tipus de concert que ofereixen. Van tancar el seu recital amb el tema
Take this Life.
Passaven pocs minuts de les 21 hores quan va acabar el concert dels suecs i, tot i que la resta d’escenaris seguien rebent bandes com
Nami,
Toundra,
Rolo Tomassi o
As Light Dies, nosaltres no ens vam moure del gran escenari principal, esperant l’aparició dels finlandesos
Nightwish. La banda tornava a la península quatre anys després, moment en que van presentar
Dark Passion Play, el primer disc amb Anette Olzon. Aquesta vegada també presentaven disc,
Imaginaerum; i molta gent es va perdre els mateixos concerts que nosaltres per aconseguir agafar un bon lloc davant de l’escenari per veure als finlandesos, qui es van convertir en una de les bandes més aclamades de tot el festival.
Encara és ara, set anys després de la marxa de Tarja Turunen i cinc des de la presentació d’Anette, que s’escolta la típica discussió sobre qui és millor; doncs Anette va donar un cop de puny sobre la taula fent un concert immaculat; però és que tota la banda va estar immaculada! Amb la intro
Crimson Tide van aparèixer tots els membres: Tuomas Holopainen darrera els seus teclats, fent un homenatge a Jean Sibelius, juntament amb la seva ampolla de vi, Jukka Nevalainen i la seva impressionant bateria, Emmpu Vuorinen i la seva guitarra violeta, Marco Hietala i el seu increïble baix i Anette Olzon amb la seva gràcia i simpatia van trencar el gel amb el primer single del nou disc,
Storytime.
En la seva darrera visita a Barcelona, a la Sala Razzmatazz (
recordeu la crònica), no ho van poder utilitzar; però en un festival a l’aire lliure, els finlandesos van venir carregats amb tot el seu arsenal de pirotècnia i llançaflames, per acompanyar els temes més bombàstics de la nit. Entre ells, van sonar els més nous com
Amaranth o
I Want My Tears Back (primer moment amb flamarades) i d’altres més clàssics com
Wish I Had an Angel,
Planet Hell,
Nemo o la versió dedicada a Gary Moore,
Over the Hills and Far Away, potser el pitjor tema del show, on va fallar pràcticament tothom. En els temes més folkies de l’actuació, la banda va estar acompanyada pel músic
Troy Donockley a la gaita i flauta, interpretant els temes
I Want My Tears Back, la instrumental
Last of the Wilds i el clàssic
Come Cover Me. El tema
Last Ride of the Day, acompanyat de pirotècnia i flamarades continues i amb una traca final, anunciava la finalització de, segons la nostra humil opinió, el millor concert de tot el festival.
Ràpidament vam deixar l’escenari principal per arribar al Red Bull Tour Bus, on hi estaven actuant els tarragonins
Ankor, qui l’organització va canviar d’escenari ja que, en un primer moment, havien d’actuar a la carpa Jack Daniel’s. Què us hem de dir d’aquests joves que s’estan menjant el món que no us haguem dit ja? Va ser un concert a les altures, sense gaire espai per moure’s i sense poder mostrar les seves coreografies en alguns dels seus temes. Tot i això, la banda va sonar a la perfecció, amb una Rosa de la Cruz animant a la gent i no parant ni un moment, al igual que la resta de membres. En aquesta ocasió, tal i com va passar a la Sala Estraperlo (
recordeu la crònica), després de temes com
Reborn o
Completely Frozen, ens van oferir la cover de System of a Down i el seu tema
Chop Suey!, que va fer embogir a uns quants seguidors. Com ja és bastant habitual en la banda, van posar el punt i final amb el tema
Remaining, aconseguint molts més seguidors dels que ja tenien després de la seva actuació.
A les 23:15 hores,
Dünedain començaven el seu show a la carpa Jack Daniel’s i cinc minuts abans ho havien fet els suecs
Katatonia al Black Bikini. La banda editarà nou disc a finals d’agost i en aquesta ocasió, encara no es va poder escoltar cap dels nous temes. Amb alguns problemes de so durant la seva actuació, van sonar temes com
My Twin,
Omerta,
Ghost of the Sun i
Leaders per acabar la seva actuació. El públic estava una mica adormit o fent temps per anar a veure a l’excèntric
Marilyn Manson, qui tenia previst començar el seu show a les 23:40 hores al Costa de Fuego, on ja s’hi concentraven milers de persones.
El cap de cartell de la segona jornada de festival no va gaudir de tant de temps a l’escenari com Axl Rose i els seus Guns N’Roses, però la gran quantitat de gent congregada allà va sortir prou contenta. No és el nostre cas! Marilyn Manson ja no és el que era: ja no canta, ara crida; en un dels temes va agafar una guitarra, la qual feia sonar pujant el volum i distorsionant el so, sense tocar cap nota en concret; passava molta estona d’esquena al públic, cosa que no ens agrada gens... musicalment, la banda està bé, però vam poder escoltar el concert gairebé en la seva totalitat i, a mesura que anaven caient els temes, també queia la qualitat dels mateixos. Van sonar clàssics com
Rock is Dead,
The Dope Show o
Antichrist Superstar, temes més nous com
Slo-Mo-Tion o
Pistol Whipped i les covers
Personal Jesus i
Sweet Dreams (Are Made of This), aquesta última una gran destrossa. Com sempre diem, aquesta és la nostra opinió i ara que ningú s’enfadi, però a nosaltres no ens va agradar.
I que consti que no som els únics que critiquem a Marilyn Manson. A les 00:55 hores havia començat al Black Bikini el concert d’
Opeth. Els suecs, liderats per Mikael Åkerfeldt, van sonar extraordinàriament bé, demostrant la seva qualitat instrumental i vocal en els sis temes que van tocar. Parlàvem de les crítiques a Manson per què, una vegada arribats a l’escenari, van veure que Mikael estava molt seriós, sense interactuar gaire amb el públic... abans de tocar
Deliverance, el darrer tema de la seva actuació, va donar les gràcies per l’hospitalitat demostrada per la gent que s’havia quedat al seu concert, però es notava que estava cabrejat pel temps d’actuació i per l’escenari que els hi havia tocat, acabant les seves paraules amb un
no tothom és Marilyn Manson.
Mentrestant, l’escenari Costa de Fuego s’estava preparant per una de les actuacions més esperades a nivell peninsular: els madrilenys
Hamlet. El set-list de la banda es va composar de tres dels nous temes i clàssics de tots els temps, corejats pel gran nombre de públic que es va concentrar per veure’ls en directe. Luís Tarraga i Alberto Marín a les guitarres van estar incombustibles i J. Molly, amb un nou look i el seu peu de micro amb calaveres, va demostrar la seva força vocal al llarg de tot el concert. En un moment de l’actuació va baixar a la zona de públic, on va començar a criticar al govern de les retallades; seguidament, el tema
Jodido Facha va servir per donar la seva opinió de tot el que està passant a nivell polític. Altres temes que van sonar van ser
Deja Vu,
Denuncio a Dios,
Habitación 106 i
Un Mundo en Pausa, tema amb el que van posar el punt i final a la seva actuació.
Els concerts seguien als diferents escenaris i nosaltres vam fer temps fins a les 02:25 hores, moment en que els bascos
Rise to Fall assaltaven el Black Bikini per presentar els temes dels seus dos discos editats fins el moment. Temes com
Reject the Mould,
Inner Scream,
Redrum o
Defying the Gods van servir per demostrar la qualitat de la banda, amb un Dalay Tarda a les veus, mostrant una ràbia impressionant i secundat per la resta de membres, que no van parar ni un moment damunt de l’escenari. El punt i final de la seva actuació havia de ser el tema
Rise from Drama, cantat a duet amb Aimar, vocalista de
Nodrama, qui havia viatjat expressament fins a Benicàssim per interpretar aquest tema; però l’organització els va avisar de que s’havien passat de temps i el concert va acabar de manera sobtada, sense temps per res més, després del tema
Decoding Reality. Una llàstima, perquè havíem passat part del dia amb els membres de les dues bandes i teníem ganes de veure què podien fer junts en directe.
A falta dels concerts de
Cancer Bats al Costa de Fuego i de
Heights al Black Bikini, uns servidors van decidir anar tirant cap a la zona d’acampada amb un gran sabor de boca després de les dues jornades de festival.
A mode de resum, podem dir que l’organització del festival va ser esplèndida (es noten els anys d’experiència de Maraworld amb el FIB), el fet que es promoguin a bandes emergents és un aspecte molt positiu, mantenint el metal més viu que mai; i tot i que el nombre de públic potser no arribés a les expectatives previstes pels organitzadors, ja s’ha confirmat una segona edició del
Festival Costa de Fuego per l’any 2013, en dates molt semblants a les d’aquesta primera edició. El que si que es podria millorar és l’elecció d’algunes de les bandes, ja que s’han trobat a faltar algunes de nivell mig, entre els que podrien ser caps de cartell i bandes novells; i també intentar quadrar una mica millor els horaris, perquè no se solapin tant les bandes de renom, fent escollir a la gent quin concert no es vol perdre. Tot i aquests apunts, ens trobem potser amb un dels festivals que, segur, donarà molt a parlar en els anys que venen a nivell de heavy metal!
Així doncs, si tot va bé, esperem poder explicar-vos també la segona edició del Costa de Fuego!
