Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Crítica. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Crítica. Mostrar tots els missatges

dissabte, 8 de juny del 2013

Kalimetal #204

Ei Metaleros/es!! El Festival Sonisphere Barcelona, després de la febre que va despertar amb l'anunci del seu retorn a la capital catalana, ja és història!! Nosaltres vam ser-hi presents i, en el programa d'aquesta setmana, us volem explicar les nostres impressions pel que fa a la organització i a les bandes que hi van participar. Repetim, aquestes són les nostres impressions... potser no són compartides, però para gustos, colores, que es diu!!


A més, durant la segona hora, repassem algunes de les novetats discogràfiques editades durant el darrer mes i fem un sentit homenatge a la figura de Jeff Hanneman, guitarrista dels americans Slayer, tristament desaparegut el passat 2 de maig. Descansi en Pau.


Tot seguit, com sempre, us deixem el tracklist, els enllaços per descarregar el programa i escoltar-lo on vulgueu i els reproductors per no haver-vos de moure-us d'on esteu!!

01) Voodoo Six - Sharp Sand
02) October File - September
03) Red Fang - Hank is Dead
04) Tierra Santa - Genghis Khan
05) Newsted - Skyscraper
06) Ghost - Con Clavi Con Dio
07) Iron Maiden - Phantom of the Opera
08) Anthrax - Fight'Em 'Til You Can't
09) Megadeth - Kingmaker
10) Avantasia - Spectres
11) Vicious Rumors - I Am the Gun
12) Christopher Lee - Let Legend Mark Me as the King
13) U.D.O. - Metal Machine
14) Starkill - Fires of Life
15) Slayer - Not of This God
16) Timo Tolkki's Avalon - A World Without Us
17) Chthonic - Defenders of Bu-Tik Palace
18) Airbourne - Live It Up
19) Biosystem55 - Maniac

Descarrega't la Primera Hora
Descarrega't la Segona Hora

Escolta'l aquí mateix

Primera Hora

Segona Hora

dijous, 9 de maig del 2013

Crònica Lordi + Reverse Grip + Collateral Damage

El passat dissabte 27 d'abril, la Sala Razzmatazz 2 va ser l'escenari escollit pels finlandesos Lordi per presentar el seu nou treball discogràfic, To Beast or Not to Beast, a casa nostra de la mà de la promotora Rock'n'Rock. Ho va fer, com ja va sent habitual, amb dues bandes teloneres pràcticament desconegudes pel públic en general: els italians Collateral Damage i els canadencs Reverse Grip.


Precisament els italians Collateral Damage, amb una sala que començava a acollir gent, però que mai arribaria a omplir-se, van ser els encarregats de trencar el gel. Formats l'any 2004 a Vasanello, van debutar el 2009 amb Collateral Damage i, actualment, estan enllestint el seu nou treball, The Carnival, del qual van avançar en directe el seu single homònim. A l'escenari van aparèixer el vocalista Matt, els guitarres Izzy i Blade, el baixista Steve i el bateria Slam, tots ells amb una indumentària comuna i maquillatge facial acord amb la roba, que era tota negra amb detalls vermells, tant a les armilles i samarretes com als pantalons.


El públic va començar fred... però després del primer tema i tot i la desconeixença de la banda, el bon rotllo que van demostrar els seus membres damunt de l'escenari es va contagiar a la resta de la gent. El guitarra rítmic, Blade, i Steve no paraven de moure's per la tarima, fent gestos cap al públic, qui els corresponia aixecant els punys i les banyes. Destacar també la gran qualitat de Izzy a la guitarra solista i de Slam a la bateria. Però si va haver-hi una cosa que ens va deixar impressionants, com a mínim a nosaltres, va ser la veu de Matt: poderosa, nítida i amb un anglès molt correcte per la fama que tenen els italians amb aquest idioma.

La seva descàrrega de hard rock i heavy metal clàssic va incloure temes com Touch the Fire, Man of Brain, l'homònim a la banda Collateral Damage o, com ja hem comentat, el tema que donarà nom al seu nou disc, The Carnival. També es van atrevir amb una cover de Billy Idol, versionada per un munt d'artistes, però que va fer cantar a tots els assistents: Rebel Yell. La nit no podia començar de millor manera!


Després del pertinent canvi de backline, va succeir un fet que mai havia presenciat en un directe d'aquestes característiques: un speaker anunciava la següent banda en pujar a l'escenari, procedents de Canadà, eren els Reverse Grip. El primer en aparèixer va ser el guitarrista Sean Broda, seguit del bateria Dylan Broda, qui va tocar descalç durant tot el concert i Kramer White al baix; per últim, el vocalista Dru Broda, el tercer dels germans, feia aparició al escenari amb un mocador al cap, ulleres de sol i uns moviments corporals que a tothom van recordar al líder de Guns N'Roses, Axl Rose. Però el més sorprenent va ser quan va deixar anar les primeres notes, ja que el registre vocal també és molt semblant al de Indiana.


Venien a presentar el seu disc debut, Hunger for Chaos (seguim amb les comparacions amb els americans i el seu disc Appetite for Destruction), del que van sonar temes com Sold My Soul, Enjoy the Chaos, Raise your Fist o el tema que dóna nom al seu primer ep, Nasty Reputation, amb el que van tancar el seu concert. El show dels canadencs va ser una mica estàtic, menys per part de Dru Broda, qui no va parar quiet mentre estava a l'escenari, tot i que va marxar en diverses ocasions.

El públic, que ja omplia mitja sala, es va mostrar més animat que amb els italians tot i que, personalment, a nosaltres ens van agradar més els primers; volums massa forts, uns aguts estridents i altres petits detalls, com la falta de personalitat de la banda, van fer que no gaudíssim tant del show, que es va arribar a fer llarg, potser per les ganes que teníem de veure als finlandesos. Tot i això, la gran majoria de gent va quedar contenta amb el concert, tot i les semblances amb els americans Guns N'Roses... potser va ser aquest el motiu...


I per fi, el Tour Beast or Not Tour Beast ens apropava la banda que tots els presents teníem ganes de veure, o tornar a veure, en directe: els finlandesos Lordi que, tot i no arrossegar a tanta gent com en les seves darreres visites a Barcelona, va aconseguir omplir gairebé tres quarts de sala. En aquesta nova visita, a més de disc nou presentaven dos membres; i quina millor manera de presentar-ne un que començar amb el tema SCG6: Otus' Butcher Clinic, fent homenatge al desaparegut bateria Tonmi Lillman, Otus, i deixant que Mana interpretés el petit solo d'inici. Més tard, podríem gaudir d'un solo de bateria més llarg i més potent. Amb ja tots els membres damunt de l'escenari i la bogeria desenfrenada a les primeres files, van obrir el show amb el tema que obre el nou àlbum: We're not Bad for the Kids (We're Worse).


Darrerament, les bandes amb certa trajectòria obren el show amb un dels nous temes que venen a presentar per, ràpidament, acontentar al públic amb un dels temes més representatius de la seva carrera; en aquest cas, els finlandesos van optar pel Bringing Back the Balls to Rock i, seguidament, el single del nou disc, The Riff. En aquest moment ja havíem pogut veure l'altre nou fitxatge de la banda, Hella, la nova teclista, i com Amen i Ox ja havien intercanviat les seves posicions diverses vegades, movent-se per tot l'ample de l'escenari. I, com sempre, un Mr.Lordi molt comunicatiu i amb una gran comunió amb el públic, com la resta de membres, sobretot Amen, qui no parava de fer gestos obscens i graciosos cap al públic.


Després de dos temes clàssics i que funcionen molt bé en directe com són Who’s Your Daddy? i el gran Blood Red Sandman, vam poder escoltar un altre dels nous temes: Schizo Doll, presentat per Hella amb un solo de teclat acompanyat per una performance on simulava quedar-se sense energia i on acabava perdent el cap, literalment. En aquest aspecte, els interludis musicals, la banda no va portar tants complements com altres vegades... però aquest fet no va deslluir la gran actuació que estaven brindant al públic, qui estava gaudint de tot el show. Seguidament, la banda va començar a interpretar el tema ZombieRawkMachine, tot i que el tema va ser mesclat amb un altre, This is Heavy Metal, del seu anterior disc Babez for Breakfast.


En aquest moment, i després del Something Wicked This Way Comes, tocava baixar una mica les revolucions amb el gran It Snows in Hell i seguir amb un dels temes que millor descriuen a la banda: Supermonstars (The Anthem of the Phantoms); abans però, vam poder veure la demostració de Mana a la bateria en un solo que va animar a tot el públic. Mr.Lordi va tornar a demostrar, una vegada més, el gran frontman i cantant que és, marxant de l'escenari únicament en els moments en que havia de canviar de vestuari, sortint a escena amb barret, màscares i altres complements. Per presentar el següent tema, ell mateix es va encarregar de pujar els ànims de la gent, comentant que no hem de deixar que ningú ens digui que no valem, que som pitjors que altres... perquè I’m the Best, tema on Mr.Lordi va acabar condecorat amb una banda, una corona i un ram de flors.


Després d'un solo de guitarra a càrrec de Amen, una mica extravagant i que es va fer una mica llarg, tocava tancar la primera part del concert amb els temes They Only Come Out at Night i un altre dels clàssics de la banda: Devil is a Loser, on Mr.Lordi va desplegar les seves ales, aquesta vegada més grans que en la seva anterior visita a Sala Salamandra, on no disposaven de tant espai a l'escenari. Després d'uns moments de descans, la banda va tornar a l'escenari per presentar un tema de no havien fet mai en directe fins aquesta gira i que es va incloure com a bonus track en el debut de la banda, el Get Heavy del 2002, Hulking Dynamo.


Aquest tema, pràcticament desconegut per molts, va ser succeït pel tema que tothom esperava i que els va fer guanyar el festival d'Eurovisió l'any 2006: Hard Rock Hallelujah va fer saltar i cridar a tota la sala, qui portava més d'una hora gaudint dels finlandesos i semblava que acabessin de començar. Seguidament, Mr.Lordi va preguntar, i afirmar a la vegada, que hi ha persones que ens toquen els nassos en el nostre dia a dia: el professor a l'escola, el cap a la feina, el marit a casa...a tots ells els hi va dedicar el següent tema, un dels preferits per nosaltres del nou disc i que porta per títol Sincerlery with Love, precedit en la tornada d'un Fuck You Asshole, on es va demanar al públic que aixequés el dit del mig de la mà i el dirigís cap al membres de la banda.


El punt i final al concert el van posar, com ja és habitual en els concerts del finlandesos, amb el tema Would You Love a Monsterman?, tancant així una altra gran actuació de Lordi a Barcelona. Era la quarta vegada que podíem gaudir del seu directe i, cada vegada que els veiem, ens confirmen la nostra opinió que són una gran banda d’estudi... però encara ho són millor en directe! Aquests monstres ens tenen el cor robat!

dilluns, 22 d’abril del 2013

Crònica de la Final de la W:O:A Metal Battle

Un any més s'ha celebrat la W:O:A Metal Battle, per seleccionar la banda espanyola que anirà al Wacken Open Air enguany; tota una oportunitat per a tota banda de metal i una experiència única per viure. Com és habitual, a mesura que s'avancen fases en les batalles, el nivell de les bandes, que ja d'inici és alt, complica encara més l'esperada decisió final; així doncs, en les següents línies, intentaré narrar el viscut la passada nit del 6 d'abril a la Sala Liverpool de Molins de Rei.


De les trenta sis bandes participants en aquesta edició, nou es van donar cita a la final després de passar les semifinals d'Astúries, Barcelona i Madrid: Anvil Of Doom, Blast Open, CrystalMoors, Dark Code, Grapeshot, In Mute, Kitsune Art, Trallery i Vrademargk, un cartell impressionant!

Organitzar un esdeveniment d'aquesta envergadura, amb tantes bandes, complica el fet de trobar sales que vulguin albergar tantes bandes i, les poques que ho accepten, no són les habituals sales de concerts. Per a aquesta ocasió, igual que en la semifinal barcelonina, ens dirigim a la Sala Liverpool, que es troba en un local nocturn que es divideix en tres sales diferents, donant-se la peculiaritat que alhora que es realitzava la final, una altra sala actuava com a discoteca.

La nit va començar amb els bascos Dark Code, en la seva segona participació en aquest festival: death metal melòdic amb tocs de thrash metal, amb la sala encara era una mica freda, com la tarda que feia a Barcelona; hi havia poc públic però la sala ja tenia un bon ambient amb la gent de les bandes i l'organització. La banda la formen Aitor Etxaniz, guitarra i veus, Jon Elorza guitarra, Julen Rodríguez al baix i Mikel Gómez a la bateria. L'actuació, igual que la de la resta de bandes, és curta, molt curta; tot just quatre temes, gairebé sense temps per gaudir ni conèixer a les bandes. Dark Code, van aconseguir escalfar la sala, acabant amb un wall of death. Van tenir una actitud molt bona sobre l'escenari, molt entregats, especialment el seu baixista, qui no va estar quiet ni un moment.


La gent anava arribant i, tot i que la sala no s'ompliria, va acabar amb un molt bon aspecte; mentrestant, a l'escenari, estaven canviant l'equip per als segon de la nit: els valencians [In Mute], una banda que no coneixia abans de veure el cartell del WOA i que tenia especial ganes de veure en directe, sobretot després de veure com sona el seu nou disc, One In A Million. Stefi i els seus companys van sortir a no deixar a ningú indiferent; des del primer tema es van deixar la vida sobre l'escenari: Stefi treia els seus guturals, sense deixar de saltar i córrer. De fet, al finalitzar un dels temes, i en aprofitar per presentar el següent, va donar senyals d'ofec, li faltava l'aire; semblava que es quedaria sense veu per al tema... gran error pensar això: no sé d'on va treure les forces, però va seguir amb tota normalitat... un gran descobriment. En quant a l'estil, death melòdic molt contundent, que ens van deixar molt sorpresos; i un enorme directe en només uns pocs minuts. Per quan van acabar [In Mute], ja hi havia algun del públic que anava passat de voltes, i això que feia poc que havia començat una nit que duraria fins a les sis del matí.


Els següents a pujar a l'escenari van ser Kitsune Art, que van ser la banda més alternativa d'una nit on predominava el metal extrem. Originals de Madrid practiquen un metal molt de l'estil de Rage Against The Machine, molt americà i barrejant ritmes gairebé electrònics, contundents, passant per moments hip-hop; com a mínim, bastant original. El seu vocalista va tenir temps de començar un tema fent beatbox. Sobre l'escenari van estar molt actius, ocupant molt bé tot l'espai, corrent i deixant-se la pell i suportant amb naturalitat al passat de voltes del públic que va arribar a desplaçar els monitors de lloc alguna vegada. Amb un estil diferent a la resta de les bandes, van deixar bon gust de boca, fins i tot per a mi que reconec que no em trobo a gust en aquests estil em va agradar la seva proposta.


Kitusne Art no van ser l'única alternativa al metal extrem; curiosament els que més gent van mobilitzar, i venien de força lluny, Astúries, van omplir un bus amb els seus seguidors més fanàtics i amics. La Sala Liverpool semblava ser d'Astúries i no de Barcelona! Ja des de l'inici es van posar a primera fila i no van deixar d'animar i encoratjar Blast Open ni un moment... Els asturians, segurament, eren la banda més veterana i la més clàssica de la nit: heavy metal deixant els guturals per una estona, de nou molt entregats en consonància amb el seu públic que els abrigava i encoratjava. Tant Fernando Mateos a les veus com Jorge Martínez al baix, es van passar la descàrrega sobre els monitors, només els faltava fer el salt a baix amb els seus fans, i no seria per falta de ganes! Per la seva part, Andrés Álvarez a les guitarres gaudia a les sis cordes, com si fos el seu últim directe. La formació la tanca Iván Sevillano a la bateria. Molt bona actitud que feia que el nivell de la nit fos molt alt, sense cap daltabaix.


De tornada al metal extrem, era el torn de Vrademargk, els de Terrassa, a qui ho havia tingut l'oportunitat de veure des de feia més d'un any, quan van compartir escenari a Rubí amb LOW. Practiquen death metal melòdic i, com era d'esperar, va sonar algun tema en català, com ens tenen acostumats. Una mica estàtics sobre l'escenari en conjunt, tant Rafa i Héctor a les guitarres com Germán a les quatre cordes, es van deixar la pell tocant intensament: va ser el moment de tornar als cops de cap acompanyant els contundents ritmes de Vrademargk. Durant el seu curt concert, van demostrar el perquè estaven tocant a la final: l'alt nivell tècnic, una base rítmica aclaparadora i en Jordi, amb els seus guturals, es va apoderar de l'escenari. La formació la completa Manel, una màquina darrera dels bombos, timbales, caixa i plats. A l'espera estem de veure el seu tercer treball, que s'està fent de pregar.


La final del WOA seguia el seu curs, ja es notaven que les hores anaven passant i pesant, i era el torn de CrystalMoors, que venien de Cantàbria i feia massa que no passaven per Barcelona. Tocava ara posar-se la cota de malles, posar cara de mala llet i gaudir d'una bona dosi de pagan metal. Es va fer curta, massa curta la seva descàrrega; tot i això van poder gaudir d'un bon pagan metal i, com ha de ser, amb tocs èpics; qui no coneix a hores d'ara a Crystal Moors? Uruksoth Lavín a les veus, aportava una bona dosi de solemnitat a la descàrrega dels cantàbrics, que entraven amb calçador a l'escenari, estant una mica estrets. Tot i la seva seriositat, van signar una bona descàrrega sent, curiosament, l'únic grup d'aquest estil tan en voga en l'actualitat d'aquesta final.


No sé si era el sentiment generalitzat de tots els presents, però l'ambient s'havia relaxat bastant; hauria desitjat més activitat sobre l'escenari, d'altra banda, compensat amb escreix pel nivell de les bandes. Quedaven encara tres bandes més per pujar a l'escenari i, tot seguit, era el moment dels madrilenys Grapeshot, que van rebentar aquesta tendència que estàvem portant: de nou ens allunyem dels extrems i tenim a una banda que es passeja per el stoner metal i un so bastant americà, més modern i alternatiu. Menys atractiu per als més puristes, però de nou vam veure que van deixar la pell en el seu directe. Ja van anunciar que el temps se'ls venia a sobre i no l'anaven a malgastar: sense treva van descarregar el seu curt setist i van ruixant al respectable de cervesa a les primeres de canvi. Atractiva banda per als seguidors d'un metal més modern, que van aprofitar el seu temps i van fer moure al públic de nou. Sense pausa, van pujar, van descarregar i van acabar. El temps mana i ja era la una de matí... quedava una hora i dues bandes per tocar...


Penúltima banda de la nit: Anvil Of Doom, una banda que amb el pas del temps ha anat evolucionant el seu so, des d'un death metal melòdic i molt ràpid dels seus inicis a un death molt contundent i tècnic en l'actualitat, un augment de brutalitat i força de la qual van donar bona mostra aquesta nit. Els de Jérez de la Frontera s'havien menjat mitja península per a aquesta mitja hora de directe i la van aprofitar al màxim: Hugo a les guitarres fer un gran treball, sonant brutal, tot i tenir només una guitarra. Però com ja he dit al principi, el dolent que aquests festivals és la durada de cada banda, que quan encara no l'has degustat ja han de parar i deixar pas a altres ...


Finalment des de les Balears va arribar el torn de Trallery, una banda de thrash metal a l'estil dels '90, ràpid, tècnic i desenfrenat, i en formació de trio. Ja des del principi la cosa pintava molt bé, el canvi va ser molt lent, i van tenir algun petit problema amb l'amplificador de guitarra, que era deixat per una altra banda, In Mute, crec recordar. Tenien en contra que eren els últims a tocar, passats dos quarts d'una de la nit i després de gairebé més de cinc hores de final, el cansament es començava a notar. Per fortuna això no va pesar en ells. Va ser una descàrrega curta i intensa, com la resta de les bandes, i ens vam quedar amb ganes de més; però aquesta tot just mitja hora que vam poder presenciar ens va deixar encantats. Thrash en vena, ritmes ràpids, guitarres afilades i una veu, que jugava a la perfecció entre esquinçats i veus netes. Part del públic, encara amb forces, va anar endavant i es van tornar a veure olles amb Trallery de fons. A mig concert, van canviar d'instruments, imaginem que per tema d'afinacions, i es van llançar a per la segona meitat. Va ser una descàrrega molt intensa i amb un gran nivell tècnic i reivindicant una evidència: el Thrash segueix tan viu com sempre.


Durant els canvis, l'organització, Black Storm Legions, van anar repartint regals del Wacken Open Air: pòsters, samarretes i clauers, alhora que intentaven amenitzar una mica l'espera entre bandes, que per molt que s'intenti, segueix sent una mica pesada, i més en aquests esdeveniments amb tants grups; però que sabem que no es pot evitar i, com a mínim, intentar fer una mica més suportable aquesta espera, és detall que s'agraeix.

Acabat ja tot l'espectacle de la final i a l'espera de donar inici a la sessió de metal que acompanyaria a tots els que tinguessin forces per aguantar fins a les sis del matí, el jurat es va tancar en una sala a deliberar. La cosa estava renyida, el nivell de les bandes no es pot posar en dubte, però... només pot quedar un. Després d'una bona estona reunits, van sortir i, amb l'organització i el jurat sobre l'escenari, es va fer púbic el veredicte... Trallery van ser els guanyadors de l'edició 2013 de la W:O:A Metal Battle Spain i els que participaran en aquesta edició del Wacken Open Air.

L'opinió és lliure, i cada un podrà pensar el que li doni la gana, i tots podem pensar... jo hagués triat a aquest o l'altre... però Trallery van donar els seus motius per ser els escollits, així com les altres bandes, així que... Felicitats a Trallery, i a gaudir!

I això és el que va donar de si una any més de W:O:A Metal Battle... tocarà esperar a l'any vinent per tornar a lluitar per la següent plaça cap a Alemanya. No finalitzaré la crònica agraint a l'organització les facilitats i felicitant-los per la feina; sempre es pot millorar, però d'aquí a acusar-los de aprofitats... és un concurs de bandes, una guanya i moltes ho intenten. Per bé o per mal, només pot quedar un!

Crònica i fotos: Sergi Helloween

dimecres, 10 d’abril del 2013

Concert Seven Kingdoms + Amaranthe + Stratovarius

Divendres 5 d'abril, el Nordic Nexus of Nemesis Tour tenia parada a Barcelona, concretament a la Sala Razzmatazz 2 on, a les 19 hores, s'obrien les portes per deixar entrar a la gent que ja feia estona que s'esperava sota la pluja. Nosaltres vam arribar abans per poder xerrar amb Lauri Porra, baixista dels finlandesos Stratovarius, qui aquella nit actuarien al costat dels suecs Amaranthe i els americans Seven Kingdoms.


Precisament aquests últims, els americans Seven Kingdoms, van ser els primers en pujar a l'escenari, donant el tret de sortida al seu show amb el tema After the Fall, un dels que s'inclouen en el darrer treball de la banda, The Fire is Mine, editat l'any 2012; de fet, gran part del seu concert va estar centrada en aquest disc, excepte el darrer tema de la nit, Into the Darkness, extret del segon disc, Seven Kingdoms, del 2010. En aquell moment, i contràriament al que venien sent els últims concerts a Sala Razzmatazz 2, ja hi havia més de mitja sala plena... i allò només havia fet que començar!


Però no només hi havia gent, si no que a més, estava entregada amb la música dels americans, que combinen a la perfecció el power metal, en la seva vessant més europea, i el thrash metal de la seva zona natal, Florida, on es van formar l'any 2007. Si a tot això li sumés una petita però matadora frontwoman, com és Sabrina Valentine, l'espectacle està assegurat. I si el so acompanya, la resta de músics – Camden Cruz i Kevin Byrd a les guitarres, Aaron Sluss al baix i Keith Byrd a la bateria – es mouen per l'escenari i aconsegueixen enganxar al públic, després de mitja hora de descàrrega tens ganes de que tornin aviat per aquí a presentar-nos, amb un show més llarg, la seva discografia.


Seven Kingdoms Setlist: After the Fall / Flame of Olympus / Fragile Minds Collide / The King in the North / Into the Darkness

Després de la seva visita el passat desembre de 2011 a Sala Salamandra acompanyant als també suecs Hammerfall, la banda de heavy metal modern Amaranthe tornava a Barcelona per presentar els temes del seu segon treball, The Nexus, altra vegada sense un dels seus tres vocalistes oficials: Andy Solvestrom no va poder acompanyar a Jake E.Berg i Elize Ryd per problemes familiars; en el seu lloc vam poder escoltar els guturals de Henrik Englund, vocalista de la banda Scarpoint, que ens va deixar al·lucinats amb la seva manera de cantar.


Però abans del concert tot eren incerteses respecte les condicions vocals d'Elize qui, dos dies abans, no havia pogut actuar a Lió; i, per si els problemes eren pocs, el bateria de la banda, Morten Løwe Sørensen va actuar amb febre, retirant-se a descansar immediatament després del seu show. Els qui si que estaven en plena forma eren el guitarrista i líder de la banda, Olof Mörck, i el baixista Johan Andreassen. Amb millor so que en l'anterior visita, van arrencar amb Invincible, del nou disc; amb una comunicació constant amb el públic, Jake va presentar els següents temes, tots ells extrets del primer àlbum homònim i que tants bons resultats els hi ha donat.


Excepte Morten a la bateria, qui no es pot moure del seu lloc per raons òbvies, els cinc membres restants no van parar d'anar d'una punta a l'altra de l'escenari, llançant mirades cap al públic qui, en aquest moment, ja omplia més de tres quartes parts de la sala. Amb la gent entregada, corejant els temes, nous i vells, i animant en tot moment, la banda es va anar creixent durant tot el concert, completant una actuació genial, únicament enterbolida per l'alt volum dels samplers que, a vegades, emmascaraven la melodia principal dels temes.


Alguns dels moments que no volem deixar de recordar van ser, per exemple, l'inici del tema Amaranthine, moment en que Olof va canviar la guitarra pels teclats i, amb una il·luminació íntima, Elize i el públic van cantar a duet el tema en qüestió. Però tots sabem que la música d'Amaranthe és molt electrònica, i la festa es va desfermar al sonar Call Out My Name, moment en que tota la sala va tremolar degut als salts i balls de tots els assistents. Després del tema un moment de descans i retorn a l'escenari per acabar la seva actuació amb Automatic i, com no podia ser d'una altra manera, el single que va suposar l'inici de la gran carrera dels suecs: Hunger.


Amaranthe Setlist: Red Light Alarm / Invincible / Leave Everything Behind / 1.000.000 Lightyears / Serendipity / Into the Maze / My Transition / Infinity / Drum Solo / Burn with Me / Mechanical Illusion / Rain / The Nexus / Afterlife / Amaranthine / Call Out My Name / Automatic / Hunger

I, finalment, els darrers en pujar a l'escenari de Sala Razzmatazz 2, van ser els finlandesos Stratovarius; a punt de celebrar el trentè aniversari de la banda – es va formar l'any 1984 a Hèlsinki, tot i que ja no hi ha cap dels membres originals – van demostrar estar en plena forma! Sobretot el seu frontman, Timo Kotipelto qui, després del primer tema, Abandon, va comentar al públic que estava molt content de tornar a Barcelona en plenes facultats vocals després de l'última visita, on no ho va passar del tot bé (recorda aquí la crònica). Acompanyat del gran Matias Kupiainen a la guitarra, l'enorme Lauri Porra al baix i el carismàtic Jens Johansson als teclats, els finlandesos venien a presentar un parell de novetats a casa nostra: els temes de Nemesis, el nou disc, i el substitut de Jörg Michael, el joveníssim Rolf Pilve, qui va brillar a la bateria.


Bandes amb tanta trajectòria musical i tants temes clàssics no pot basar una gira seva amb només temes dels darrers àlbums; i això és el que van fer Stratovarius: mesclar les noves composicions amb les clàssiques, sent el segon tema de la nit el gran Speed of Light. Amb una sala gairebé plena, els finlandesos seguien amb la seva descàrrega, recolzats en tot moment per un públic que corejava totes les lletres, i ho feien amb el tema que ha servit per gravar el primer videoclip del nou disc, Halcyon Days. Si hem comentat que venien a presentar un nou membre, quina millor manera de fer-ho que cedint el moment del solo a Rolf Pilve; el jove va deixar a tot el públic bocabadat amb la seva destresa a les baquetes, fent que el respectable seguís els seus cops amb les seves mans i els seus crits. I, per acabar de rematar el moment apoteòsic, el solo de bateria va enllaçar amb un altre clàssic de la banda, Eagleheart.


El públic estava entregat, el so era realment fantàstic i Timo Kotipelto va comentar que sabia que el públic de Barcelona era bo... però que no recordava que ho fos tant! Abans de la petita pausa per tornar amb els bisos, encara vam poder escoltar un tema nou, Fantasy, i un parell de clàssic que no podem obviar de comentar: el primer va ser el llarg però impressionant Destiny on, cap al final del tema, tots els membres de la banda van marxar de l'escenari per deixar a soles a Timo Kotipelto i Jens Johansson, creant un ambient que va posar els pèls de punta al més insensible de la sala. Després d'aquest moment pel record, va arribar el gran clàssic Black Diamond i l'aturada momentània per seguir amb el final gloriós del show.


El primer en tornar va ser Jens Johansson, qui va improvisar un solo amb el seu teclat per, una vegada tots a l'escenari, fer un canvi en els darrers setlists de la banda: darrerament tornaven amb la balada Forever però, a Barcelona, ho van fer amb la més nova, If the Story is Over. I, el millor, encara estava per arribar! Perquè, amb una mobilitat impressionant damunt de l'escenari i amb la mateixa energia que a l'inici del concert, van fer tota una declaració d'intencions de que la banda no està acabada amb el tema Unbreakable; després dels agraïments, van posar el punt i final al seu enorme concert amb, possiblement, el tema més carismàtic de tota la seva carrera: Hunting High & Low. Durant la cançó, Kotipelto va fer corejar a ple pulmó el nom del tema al públic, mentre Lauri Porra deixava escapar algunes notes de Els Segadors amb el seu baix, provocant la bogeria entre el públic. Apoteosi increïble per posar el punt i final a un concert que trigarem a oblidar!


Stratovarius Setlist: Abandon / Speed of Light / Halcyon Days / Eternity / Dragons / Drum Solo / Eagleheart / Fantasy / Destiny / Black Diamond / Keyboard Solo / If the Story is Over / Unbreakable / Hunting High & Low

divendres, 29 de març del 2013

Concert Alestorm + Ex Deo + Lagerstein

El passat dissabte 16 de març, la Sala Mephisto va tancar les seves portes amb una sessió de heavy metal i hard rock, on es van apropar un munt de persones per acomiadar una de les mítiques sales de la ciutat; però, abans de la sessió, aquell dia va haver-hi concert! I festa... i cervesa... i rom... i molt bon rotllo!! A les 19:30 hores s'obrien les portes per deixar entrar a la gent, que ja esperava des de feia una bona estona, per veure als pirates Alestorm i Lagerstein i als romans Ex Deo!!


Els primers en pujar a l'escenari van ser els australians Lagerstein, que arribaven a Barcelona amb el seu vaixell volador, S.S. Plunderberg, i correctament vestits de pirates, per presentar-nos els temes del seu àlbum debut, Drink 'Till We Die. Fent honor al nom del disc, durant el concert van volar un número incomptable de llaunes de cervesa, mentre els temes anaven caient un rere l'altre. Van començar la seva particular festa amb problemes de so que es van resoldre ràpidament a partir d'un dels temes més significatius del disc, Harpoon the Sun.

Mentre els altres pirates de la nit, els membres d'Alestorm, feien la seva festa a la part esquerra de l'escenari, el públic es va anar despertant mica en mica; aquest fet va animar encara més als australians, qui es van posar a ballar a l'escenari i dos dels components de la banda es van desplaçar fins a la barra lateral de la sala per apropar-se encara més al públic. Les seves composicions musicals s'assemblen molt a la dels seus compatriotes escocesos, però encara més centrades en l'alcohol en general i la cervesa en particular.


Realment increïble va ser veure com l'enorme baixista Luke Philp, més conegut com The Immobilizer, es prenia les llaunes d'una tirada! El concert el van tancar amb el tema Beer Bong Song i, fent honor al nom, Christopher Bowes, vocalista d'Alestorm, va pujar a l'escenari amb un beer bong (embut unit a tub de plàstic, típic dels Estats Units) d'on van veure tots els membres de la banda: Dale J. Williams Ultralord a la veu, Nathan Riedel The Majestic Beast i Neil Rummy Rackers a les guitarres, Joel Orford Mother Junkst als teclats i Darren Riedel Old’mate Dazzle a la bateria. Tota una festa, tant damunt com a baix de l'escenari.


Lagerstein Setlist: Plunderberg / Pirate Music Piracy / Harpoon The Sun / Sloken the Rum / Drunken Sailor / Dreaded Skies / The Beer Bong Song

Després del bon rotllo i la bogeria dels pirates australians, tocava posar-se seriosos i assistir a una classe magistral sobre la història de l'imperi romà; els nostres professors van ser els membres de Ex Deo qui, sota l'estendard de la Legió XIII Gemina i capitanejats per Maurizio Iacono, van començar la seva descàrrega amb I, Caligvla. El cantant de la també banda de death metal Kataklysm va estar acompanyat per Stéphane Barbe i Jean-François Dagenais a les guitarres, Dano Apekian, de Ashes of Eden, al baix i Max Duhamel a la bateria.

Amb un públic totalment entregat i corejant tots els temes de la banda, amb The Final War i a petició de Maurizio, un frontman enorme, es va viure el primer mosh pit de la nit; mentrestant, els instrumentistes de la banda no paraven de fer headbanging mentre clavaven cadascuna de les notes que havien d'interpretar. Tot i la indumentària romana que portaven damunt seu, excepte el bateria és clar, i que deuria pesar com un mort, la mobilitat de la banda va ser excepcional.


No sé si per l'emoció de veure a Ex Deo en directe, tot i no ser amant del death metal, o perquè realment va ser un concert curt, el temps va passar volant i amb Per Occulus Aquila del segon disc, Caligvla, que venien a presentar, i Romulus, del seu gran debut homònim, van posar el punt i final a un molt bon concert, del qual més d'un centenar de persones van quedar més que satisfetes. Un gran concert pels amants del death metal... però també pels que no ho són tant!


Ex Deo Setlist: I, Caligvla / The Tiberius Cliff (Exile to Capri) / Pollice Verso (Damnatio ad Bestia) / The Final War (The Battle of Actium) / Per Occulus Aquila / Romulus

Finalment, la darrera banda que va tenir l'honor d'actuar la nit del 16 de març i de la història de la mítica Sala Mephisto, van ser els escocesos Alestorm, formats a la ciutat de Perth i màxims exponents del pirate metal actual. Després de la corresponent posta a punt dels instruments i de falcar l'enorme bateria amb una pedra de formigó, comença a sonar la intro del concert, un tema èpic que s'acaba transformant en el que podria ser la banda sonora d'un videojoc dels '80. Una vegada tots els membres van ocupar les seves posicions, el show arrenca de la millor manera possible: amb el tema The Quest, el que obre el segon disc dels pirates, Black Sails at Midnight.

Christopher Bowes, vocalista i teclista de la banda, és un gran frontman; no deixa de passejar-se per l'escenari amb el seu keytar, mentre canta, beu cervesa i bromeja amb el públic de marxar amb les novies dels assistents. Però el de Chris no és l'únic teclat que hi trobem en els concerts d'Alestorm, ja que al costat de la bateria podem veure a Elliot Vernon rodejat de tres teclats i acompanyat en tot moment per un cap de cavall empalat. La banda la completen Daniel Evans a la guitarra, Gareth Murdock al baix i Peter Alcorn a la bateria. Tots ells van donar el màxim durant tot el concert; tant que Dani, després d'un petit contratemps, va acabar el show tocant assegut en un tamboret i una bossa de gel al seu genoll.


Uns fans vestits de pirates, amb la seva bandera, els seus barrets i les seves espases, portaven un tros de cartró amb el títol d'un tema que van demanar que sonés; malauradament i per falta de temps, els nois es van quedar amb les ganes. Tot i això, van poder escoltar temes dels tres discos editats fins el moment per la banda: Captain Morgan’s Revenge, Black Sails at Midnight i el darrer, Back Through Time. Un dels grans moments de la nit va ser al sonar Nancy The Tavern Wench, quan més d'un centenar de persones va seure al terra de la sala (jo no sé si va ser la millor idea), posant-se a remar al ritme de la música; mentrestant, a l'escenari, seguien caient les llaunes de cervesa, els cubates o el rom, directament de l'ampolla.


En aquest concert, australians i escocesos van canviar els seus papers d'unes hores abans; ara eren els membres de Lagerstein els qui feien conya al lateral esquerra de la sala, fins que Luke Philp, The Immobilizer, va pujar a l'escenari amb el beer bong, per donar de beure a tots els membres d'Alestorm. Després de Wenches and Mead va arribar un altre moment de bogeria i de mosh pit a la zona de públic amb Keelhauled, seguit de l'impressionant solo de bateria, amb un Alcorn monumental. Degut a l'estat del genoll del guitarrista Evans, el descans previ als bisos no es va produir, podent viure un concert sense interrupcions i tancant el show amb el clàssic de la banda que fa honor a la beguda típica d'un bon pirata: Rum.

Mentre sonaven les últimes notes del tema, Christopher Bowes va deixar anar el seu keytar per llançar-se damunt del públic, que el va recollir i el va fer nedar per tota la Sala Mephisto. Enorme concert dels pirates Alestorm i un gran final de festa en el darrer dia de la història de Sala Mephisto.


Alestorm Setlist: The Quest / The Sunk’n Norwegian / Shipwrecked / Over the Seas / Midget Saw / Nancy the Tavern Wench / Pirate Song / Back Through Time / Wenches and Mead / Death Throes of the Terrorsquid / Keelhauled / Rumpelkombo / Set Sail and Conquer / Captain Morgan’s Revenge / Rum

Si teniu ocasió de poder-los veure la propera vegada que ens visitin i quan aneu de concert teniu ganes de, a part de viure una experiència musical completa, passar-ho d'allò més bé, aquest és un dels shows que no us heu de perdre!

dimecres, 6 de febrer del 2013

Concert Imperial Stöut + Döria + Amadeüs

Döria i Amadeüs, dues de les bandes més prometedores del heavy metal a la península, van començar l'any unint forces en una gira de quatre concerts per diferents punts de la geografia catalana; ara, després de la marxa del baixista d'Amadeüs, Jared Camps, per motius laborals, la gira ha quedat cancel·lada deixant sense concerts a la gent de Calella i Calafell.

Després de l'estrena a la Sala República del Ritmo de Cerdanyola del Vallès, la segona parada era el 12 de gener a Lleida, a la Sala La Boite on, a més de les bandes ja anomenades, se sumava al cartell els locals Imperial Stöut per obrir el show. La sala, tot i semblar una entrada de pàrquing des de l'exterior, de portes endins semblava que haguessis viatjat en el temps i entressis a una sala de ball de la dècada dels ’70 o ’80, amb dues plantes, sofàs per descansar i prendre alguna cosa tranquil·lament i una pista de ball reservada, per aquesta ocasió, pel públic assistent.


Els encarregats d'obrir la nit, com hem dit, van ser els locals Imperial Stöut, una jove banda de hard rock creada a mitjans de 2011 i formada per Jesús Segura a la veu, Pol Nord a la guitarra, Rafael Rodríguez al baix i Álvaro “Kuroi Kyü” Martínez a la bateria. Aquest quartet, tot i el poc temps que porten junts, ja han estat teloners de bandes com American Dog o Sonic Beat Explosion. Si vols saber més d'ells, pots recuperar l'entrevista que els hi vam fer en aquest enllaç.

Davant d'una quarantena de persones van descarregar els temes del seu ep debut, We Are Imperial Stöut, mesclant amb covers de bandes per les que s’han deixat influenciar com Velvet Revolver o Portishead entre d'altres. El concert va anar de menys a més, tant per la banda com per la gent, que va començar una mica freda; potser, al venir del carrer, on començava a ploure i feia un fred de mil dimonis, va provocar aquesta primera reacció que, mica en mica, va anar desapareixent per acabar sent un gran concert.


Els següents en pujar a l'escenari, una mica atapeïts per les dimensions del mateix, van ser els membres de Döria qui, cada vegada més coordinats entre ells, ofereixen un millor show concert rere concert. Era la seva primera visita a la ciutat de Lleida i, els assistents a la seva actuació van poder gaudir d'un gran concert, amb un gran so i una actitud immillorable per part de tota la banda.

L'afluència de públic havia augmentat, arribant a la setantena d'espectadors que, animats per en Martí, una mica tocat de la veu, el van ajudar cantant els temes de la banda que, amb menys temps d'actuació que la setmana anterior a Cerdanyola, van deixar caure temes com Sweeney Todd, Luz Roja, Pensavientos o la preciosa Si Te Vas, per tancar el concert amb Caperucita Feroz, tots ells extrets del seu Despertar, que els està portant a tocar per tota la península.


Digne de menció també és que aquell 12 de gener era l'aniversari dels dos guitarristes de la banda, en Victor Vázquez i la Laura Moral; en el moment en que el Martí ho va comunicar al públic, tothom es va arrencar a cantar Cumpleaños Feliz, fent encara més rodona la festa. La banda va estar incommensurable i no volem deixar de mencionar la feina de Lluís Ripollès al baix, movent-se sense parar en tot el concert i la ràbia de Pep Rovira a la bateria, qui no para ni un moment d'animar a la gent i de colpejar amb força descomunal el seu instrument. Concert rodó dels barcelonins, qui es preparaven d'aquesta manera per la seva visita a la capital de la península, programada per la setmana següent.


Els encarregats de tancar la nit també s'estrenaven a Lleida; i si hem comentat que els membres de Döria estaven bastant atapeïts damunt de l'escenari, els membres d'Amadeüs encara ho van estar més, ja que la seva formació és la mateixa que la dels seus antecessors més un teclista! Arribaven a la ciutat per seguir presentant els temes del seu aclamat Black Jack i, com ja els hi va passar la setmana anterior a Cerdanyola, el seu concert va ser seguit per menys gent, però igualment entregada que amb les dues bandes anteriors.

Tota la banda va estar a un gran nivell: Israel Ramos a la veu i sense deixar d'animar al públic, Rubén Lanuza i Alberto Román a les guitarres, Jared Camps al baix (en el que es va convertir en el seu últim concert amb la banda), Alberto Linares a la bateria i Miquel Garcia als teclats. El seu concert va combinar temes del nou disc amb temes del seu debut, Caminos del Alma, rebent tots molt bona reacció per part del públic; el punt i final a una gran nit de hard rock i heavy metal el van posar els temes Fausto i El Barco de Papel.


Després de les típiques fotos amb gent del públic per part de les tres bandes, firmes de discos i entrades i d'haver recollit tot el material, carretera i cap a casa! Ara toca esperar notícies per part d'Amadeüs i el substitut de Jared Camps al baix, noves dates de Döria, qui ja han confirmat la seva participació al Luarca Metal Fest i a la segona edició del Rock Arena, i ajudar a Imperial Stöut en el concurs Hard Rock Rising de Facebook que, de guanyar-lo, els permetria tocar al Hard Rock Cafè de Barcelona; ho seguirem tot de ben a prop!

Fotografies de Döria: Anna de Aso

dimecres, 12 de desembre del 2012

Crònica Sonata Arctica + Battle Beast

El passat dissabte 17 de novembre, dues bandes finlandeses aterraven a Barcelona, concretament a la Sala Razzmatazz 1 per descarregar la seva música: els primers eren els potents Battle Beast, qui visitaven per primera vegada la ciutat comtal; els segons, Sonata Arctica, qui venien a presentar el seu darrer treball discogràfic, Stones Grow Her Name.


Teníem moltes ganes de veure a les dues bandes que actuaven aquell vespre; però especial gràcia ens feia gaudir del directe dels teloners, els Battle Beast, qui venien a presentar el seu primer disc, Steel, i la seva nova cantant, Noora Louhimo, qui va entrar a la banda poc abans de començar el tour, reemplaçant a Nitte Valo. La banda l'acaben de formar Anton Kabanen i Juuso Soinio a les guitarres, Eero Sipilä al baix, Pyry Vikki a la bateria i Janne Björkroth als teclats.

Les portes obrien, segons la pàgina web de la sala, del promotor del concert, Doctor Music i de les entrades, a les 20:30 hores; quina va ser la nostra sorpresa quan vam arribar a la sala? Passaven dos minuts de l’hora prevista d'obertura i ens van informar que havien obert abans i el concert de Battle Beast estava a punt de finalitzar! No sabem qui va prendre la decisió ni per què, però molta gent es va quedar amb un pam de nas, com nosaltres, mentre s'anava omplint la sala. Total, només vam poder gaudir dels dos últims temes de l'actuació i, evidentment, després de veure la potència de la banda en directe, ens vam quedar amb ganes de molt més. Esperem que no triguin en tornar a casa nostra.


Però el plat fort de la nit si que no ens el vam perdre tot i que, després de veure a Sonata Arctica tres vegades en els darrers cinc anys, ja sabíem com seria el show dels finlandesos... segur què ho sabíem? Ens vam acabar tragant les paraules després de veure l'impressionant directe que van realitzar un dels precursors del power metal a Finlàndia. Després d'una bona estona d'espera pel canvi de backline i amb Wildfire, Part III – Wildfire Town, Population:0 com a intro, el primer en aparèixer a l’escenari va ser el bateria Tommy Portimo, seguit del teclista Henrik Klingenberg, en les seves respectives tarimes elevades, l'únic destacable de l'escenografia de la banda; poc després sortien a la tarima la secció de corda de la banda amb Marko Paasikoski al baix i el gran Elias Viljanen a la guitarra. I, per últim, el carismàtic vocalista Tony Kakko, de qui ens havien dit que estava una mica tocat de la veu. Ja amb el primer tema, Only the Broken Hearts (Make You Beautiful), vam poder comprovar que la veu de Kakko estava a la perfecció per fer un gran concert.


Els finlandesos venien a presentar el seu setè disc d'estudi, Stones Grow Her Name, del que van arribar a tocar fins a set temes... però no es van oblidar dels clàssics de la banda i el segon tema de la nit, amb una sala amb una entrada impressionant i totalment entregada, va sonar Black Sheep. La secció de corda anava intercanviant les seves posicions a l'escenari, de dreta a esquerra sense parar; Klingenberg canviava entre el teclat estàtic, situat a l'esquerra de la tarima, i el seu Roland que el permetia moure's amb total llibertat. Però si algú no va parar de fer kilòmetres, aquest va ser Tony Kakko, qui entonava cada nota a la perfecció, rebent l'escalfor del públic i gaudint com mai l'havia vist damunt de l'escenari, somrient i dedicant gestos i mirades cap als assistents.


Un dels temes que s’inclou en el nou treball de la banda és Losing My Insanity, escrit per Kakko però que va interpretar Ari Koivunen en el seu disc debut, Fuel for the Fire. La versió del cantant d'Amoral és brutal... però la de Sonata Arctica a mi, personalment, em va posar els pèls de punta. I un altre moment esperat pel públic va ser quan va sonar el primer single del Stones Grow Her Name, el tema que porta per títol I Have a Right, cantat per tota la sala i la banda al·lucinant amb la reacció del públic. Just després d'aquesta descàrrega d'adrenalina per part de tots, es va produir un canvi d'escenari.


Kakko va explicar que, amb les festes nadalenques a tocar, farien uns temes en acústic, encarregant-se ell mateix de tocar la guitarra, enfundat en un barret de cowboy. Per aquests temes, l'elecció dels mateixos, segons la nostra humil opinió, no va ser del tot encertada: la primera que van interpretar va ser la preciosa Tallulah, seguida de una versió de The Dead Skin, un dels millors temes inclosos en el disc The Days of Grays del 2009; però quina necessitat hi havia de fer una cover de Bon Jovi, amb la gran quantitat de temes que tenen en la seva llarga discografia? El tema Wanted Dead or Alive no és que sonés malament, però creiem que podrien haver fet algun altres dels seus temes; tot i això, moment màgic de la nit, amb una il·luminació que va crear un ambient de pau i serenor a tota la sala, que no es volia perdre cap detall del set acústic dels finlandesos.


Després d'una hora de concert, arribava el moment del descans abans d'encarar la recta final de l'actuació amb tota la força possible. Aquella nit de dissabte, el Futbol Club Barcelona estava jugant un partit de lliga i, sabent que molta gent havia anat a la sala perdent-se el partit, Tony Kakko va retornar a l'escenari enfundat amb una samarreta blaugrana, desfermant la bogeria entre el sector més futbolístic del públic (segurament a Madrid, es va posar una samarreta del club de la ciutat, per fer contents a tots). Van tornar amb Paid in Full, un tema que es troba al disc Unia, punt d'inflexió de la seva discografia, amb la incorporació d'elements més progressius, que no van agradar a tothom però que ara ja semblen oblidats. Després del Shitload of Money, del nou disc, dos clàssics més per tornar encara més bojos als assistents; Replica i Fullmoon feien quedar-se afònic a més d'un.


El concert va finalitzar amb Cinderblox, un dels temes més complets del Stones Grow Her Name i, com ja ve sent habitual en els concerts de Sonata Arctica, van tancar amb un tema inclòs dins del Reckoning Night: Don’t Say a Word. Just després del tema, Tony Kakko preguntava a la gent que era el que necessitaven en aquell moment, abans d'engegar amb Vodka i, amb la gent completament entregada, van posar el punt i final a seu concert.


Sonata Arctica Setlist: Only the Broken Hearts (Make You Beautiful) / Black Sheep / Alone in Heaven / Losing My Insanity / Broken / The Gun / The Day / I Have a Right / Talullah / The Dead Skin / Wanted Dead or Alive / Paid in Full / Shitload of Money / Replica / Fullmoon / Cinderblox / Don't Say a Word

Llàstima de la mala organització que ens va fer perdre el concert de Battle Beast i enormes els finlandesos Sonata Arctica en directe, sent aquest el millor concert que hem pogut veure de la banda, tant per la seva entrega com per l'entrega del públic assistent. Això si, una vegada més, ens vam quedar amb les ganes d'escoltar el clàssic Wolf & Raven en directe! A veure si per la propera tenim més sort!