Divendres 5 d'abril, el Nordic Nexus of Nemesis Tour tenia parada a Barcelona, concretament a la Sala Razzmatazz 2 on, a les 19 hores, s'obrien les portes per deixar entrar a la gent que ja feia estona que s'esperava sota la pluja. Nosaltres vam arribar abans per poder xerrar amb Lauri Porra, baixista dels finlandesos Stratovarius, qui aquella nit actuarien al costat dels suecs Amaranthe i els americans Seven Kingdoms.
Precisament aquests últims, els americans Seven Kingdoms, van ser els primers en pujar a l'escenari, donant el tret de sortida al seu show amb el tema After the Fall, un dels que s'inclouen en el darrer treball de la banda, The Fire is Mine, editat l'any 2012; de fet, gran part del seu concert va estar centrada en aquest disc, excepte el darrer tema de la nit, Into the Darkness, extret del segon disc, Seven Kingdoms, del 2010. En aquell moment, i contràriament al que venien sent els últims concerts a Sala Razzmatazz 2, ja hi havia més de mitja sala plena... i allò només havia fet que començar!
Però no només hi havia gent, si no que a més, estava entregada amb la música dels americans, que combinen a la perfecció el power metal, en la seva vessant més europea, i el thrash metal de la seva zona natal, Florida, on es van formar l'any 2007. Si a tot això li sumés una petita però matadora frontwoman, com és Sabrina Valentine, l'espectacle està assegurat. I si el so acompanya, la resta de músics – Camden Cruz i Kevin Byrd a les guitarres, Aaron Sluss al baix i Keith Byrd a la bateria – es mouen per l'escenari i aconsegueixen enganxar al públic, després de mitja hora de descàrrega tens ganes de que tornin aviat per aquí a presentar-nos, amb un show més llarg, la seva discografia.
Seven Kingdoms Setlist: After the Fall / Flame of Olympus / Fragile Minds Collide / The King in the North / Into the Darkness
Després de la seva visita el passat desembre de 2011 a Sala Salamandra acompanyant als també suecs Hammerfall, la banda de heavy metal modern Amaranthe tornava a Barcelona per presentar els temes del seu segon treball, The Nexus, altra vegada sense un dels seus tres vocalistes oficials: Andy Solvestrom no va poder acompanyar a Jake E.Berg i Elize Ryd per problemes familiars; en el seu lloc vam poder escoltar els guturals de Henrik Englund, vocalista de la banda Scarpoint, que ens va deixar al·lucinats amb la seva manera de cantar.
Però abans del concert tot eren incerteses respecte les condicions vocals d'Elize qui, dos dies abans, no havia pogut actuar a Lió; i, per si els problemes eren pocs, el bateria de la banda, Morten Løwe Sørensen va actuar amb febre, retirant-se a descansar immediatament després del seu show. Els qui si que estaven en plena forma eren el guitarrista i líder de la banda, Olof Mörck, i el baixista Johan Andreassen. Amb millor so que en l'anterior visita, van arrencar amb Invincible, del nou disc; amb una comunicació constant amb el públic, Jake va presentar els següents temes, tots ells extrets del primer àlbum homònim i que tants bons resultats els hi ha donat.
Excepte Morten a la bateria, qui no es pot moure del seu lloc per raons òbvies, els cinc membres restants no van parar d'anar d'una punta a l'altra de l'escenari, llançant mirades cap al públic qui, en aquest moment, ja omplia més de tres quartes parts de la sala. Amb la gent entregada, corejant els temes, nous i vells, i animant en tot moment, la banda es va anar creixent durant tot el concert, completant una actuació genial, únicament enterbolida per l'alt volum dels samplers que, a vegades, emmascaraven la melodia principal dels temes.
Alguns dels moments que no volem deixar de recordar van ser, per exemple, l'inici del tema Amaranthine, moment en que Olof va canviar la guitarra pels teclats i, amb una il·luminació íntima, Elize i el públic van cantar a duet el tema en qüestió. Però tots sabem que la música d'Amaranthe és molt electrònica, i la festa es va desfermar al sonar Call Out My Name, moment en que tota la sala va tremolar degut als salts i balls de tots els assistents. Després del tema un moment de descans i retorn a l'escenari per acabar la seva actuació amb Automatic i, com no podia ser d'una altra manera, el single que va suposar l'inici de la gran carrera dels suecs: Hunger.
Amaranthe Setlist: Red Light Alarm / Invincible / Leave Everything Behind / 1.000.000 Lightyears / Serendipity / Into the Maze / My Transition / Infinity / Drum Solo / Burn with Me / Mechanical Illusion / Rain / The Nexus / Afterlife / Amaranthine / Call Out My Name / Automatic / Hunger
I, finalment, els darrers en pujar a l'escenari de Sala Razzmatazz 2, van ser els finlandesos Stratovarius; a punt de celebrar el trentè aniversari de la banda – es va formar l'any 1984 a Hèlsinki, tot i que ja no hi ha cap dels membres originals – van demostrar estar en plena forma! Sobretot el seu frontman, Timo Kotipelto qui, després del primer tema, Abandon, va comentar al públic que estava molt content de tornar a Barcelona en plenes facultats vocals després de l'última visita, on no ho va passar del tot bé (recorda aquí la crònica). Acompanyat del gran Matias Kupiainen a la guitarra, l'enorme Lauri Porra al baix i el carismàtic Jens Johansson als teclats, els finlandesos venien a presentar un parell de novetats a casa nostra: els temes de Nemesis, el nou disc, i el substitut de Jörg Michael, el joveníssim Rolf Pilve, qui va brillar a la bateria.
Bandes amb tanta trajectòria musical i tants temes clàssics no pot basar una gira seva amb només temes dels darrers àlbums; i això és el que van fer Stratovarius: mesclar les noves composicions amb les clàssiques, sent el segon tema de la nit el gran Speed of Light. Amb una sala gairebé plena, els finlandesos seguien amb la seva descàrrega, recolzats en tot moment per un públic que corejava totes les lletres, i ho feien amb el tema que ha servit per gravar el primer videoclip del nou disc, Halcyon Days. Si hem comentat que venien a presentar un nou membre, quina millor manera de fer-ho que cedint el moment del solo a Rolf Pilve; el jove va deixar a tot el públic bocabadat amb la seva destresa a les baquetes, fent que el respectable seguís els seus cops amb les seves mans i els seus crits. I, per acabar de rematar el moment apoteòsic, el solo de bateria va enllaçar amb un altre clàssic de la banda, Eagleheart.
El públic estava entregat, el so era realment fantàstic i Timo Kotipelto va comentar que sabia que el públic de Barcelona era bo... però que no recordava que ho fos tant! Abans de la petita pausa per tornar amb els bisos, encara vam poder escoltar un tema nou, Fantasy, i un parell de clàssic que no podem obviar de comentar: el primer va ser el llarg però impressionant Destiny on, cap al final del tema, tots els membres de la banda van marxar de l'escenari per deixar a soles a Timo Kotipelto i Jens Johansson, creant un ambient que va posar els pèls de punta al més insensible de la sala. Després d'aquest moment pel record, va arribar el gran clàssic Black Diamond i l'aturada momentània per seguir amb el final gloriós del show.
El primer en tornar va ser Jens Johansson, qui va improvisar un solo amb el seu teclat per, una vegada tots a l'escenari, fer un canvi en els darrers setlists de la banda: darrerament tornaven amb la balada Forever però, a Barcelona, ho van fer amb la més nova, If the Story is Over. I, el millor, encara estava per arribar! Perquè, amb una mobilitat impressionant damunt de l'escenari i amb la mateixa energia que a l'inici del concert, van fer tota una declaració d'intencions de que la banda no està acabada amb el tema Unbreakable; després dels agraïments, van posar el punt i final al seu enorme concert amb, possiblement, el tema més carismàtic de tota la seva carrera: Hunting High & Low. Durant la cançó, Kotipelto va fer corejar a ple pulmó el nom del tema al públic, mentre Lauri Porra deixava escapar algunes notes de Els Segadors amb el seu baix, provocant la bogeria entre el públic. Apoteosi increïble per posar el punt i final a un concert que trigarem a oblidar!
Stratovarius Setlist: Abandon / Speed of Light / Halcyon Days / Eternity / Dragons / Drum Solo / Eagleheart / Fantasy / Destiny / Black Diamond / Keyboard Solo / If the Story is Over / Unbreakable / Hunting High & Low
Precisament aquests últims, els americans Seven Kingdoms, van ser els primers en pujar a l'escenari, donant el tret de sortida al seu show amb el tema After the Fall, un dels que s'inclouen en el darrer treball de la banda, The Fire is Mine, editat l'any 2012; de fet, gran part del seu concert va estar centrada en aquest disc, excepte el darrer tema de la nit, Into the Darkness, extret del segon disc, Seven Kingdoms, del 2010. En aquell moment, i contràriament al que venien sent els últims concerts a Sala Razzmatazz 2, ja hi havia més de mitja sala plena... i allò només havia fet que començar!
Però no només hi havia gent, si no que a més, estava entregada amb la música dels americans, que combinen a la perfecció el power metal, en la seva vessant més europea, i el thrash metal de la seva zona natal, Florida, on es van formar l'any 2007. Si a tot això li sumés una petita però matadora frontwoman, com és Sabrina Valentine, l'espectacle està assegurat. I si el so acompanya, la resta de músics – Camden Cruz i Kevin Byrd a les guitarres, Aaron Sluss al baix i Keith Byrd a la bateria – es mouen per l'escenari i aconsegueixen enganxar al públic, després de mitja hora de descàrrega tens ganes de que tornin aviat per aquí a presentar-nos, amb un show més llarg, la seva discografia.
Seven Kingdoms Setlist: After the Fall / Flame of Olympus / Fragile Minds Collide / The King in the North / Into the Darkness
Després de la seva visita el passat desembre de 2011 a Sala Salamandra acompanyant als també suecs Hammerfall, la banda de heavy metal modern Amaranthe tornava a Barcelona per presentar els temes del seu segon treball, The Nexus, altra vegada sense un dels seus tres vocalistes oficials: Andy Solvestrom no va poder acompanyar a Jake E.Berg i Elize Ryd per problemes familiars; en el seu lloc vam poder escoltar els guturals de Henrik Englund, vocalista de la banda Scarpoint, que ens va deixar al·lucinats amb la seva manera de cantar.
Però abans del concert tot eren incerteses respecte les condicions vocals d'Elize qui, dos dies abans, no havia pogut actuar a Lió; i, per si els problemes eren pocs, el bateria de la banda, Morten Løwe Sørensen va actuar amb febre, retirant-se a descansar immediatament després del seu show. Els qui si que estaven en plena forma eren el guitarrista i líder de la banda, Olof Mörck, i el baixista Johan Andreassen. Amb millor so que en l'anterior visita, van arrencar amb Invincible, del nou disc; amb una comunicació constant amb el públic, Jake va presentar els següents temes, tots ells extrets del primer àlbum homònim i que tants bons resultats els hi ha donat.
Excepte Morten a la bateria, qui no es pot moure del seu lloc per raons òbvies, els cinc membres restants no van parar d'anar d'una punta a l'altra de l'escenari, llançant mirades cap al públic qui, en aquest moment, ja omplia més de tres quartes parts de la sala. Amb la gent entregada, corejant els temes, nous i vells, i animant en tot moment, la banda es va anar creixent durant tot el concert, completant una actuació genial, únicament enterbolida per l'alt volum dels samplers que, a vegades, emmascaraven la melodia principal dels temes.
Alguns dels moments que no volem deixar de recordar van ser, per exemple, l'inici del tema Amaranthine, moment en que Olof va canviar la guitarra pels teclats i, amb una il·luminació íntima, Elize i el públic van cantar a duet el tema en qüestió. Però tots sabem que la música d'Amaranthe és molt electrònica, i la festa es va desfermar al sonar Call Out My Name, moment en que tota la sala va tremolar degut als salts i balls de tots els assistents. Després del tema un moment de descans i retorn a l'escenari per acabar la seva actuació amb Automatic i, com no podia ser d'una altra manera, el single que va suposar l'inici de la gran carrera dels suecs: Hunger.
Amaranthe Setlist: Red Light Alarm / Invincible / Leave Everything Behind / 1.000.000 Lightyears / Serendipity / Into the Maze / My Transition / Infinity / Drum Solo / Burn with Me / Mechanical Illusion / Rain / The Nexus / Afterlife / Amaranthine / Call Out My Name / Automatic / Hunger
I, finalment, els darrers en pujar a l'escenari de Sala Razzmatazz 2, van ser els finlandesos Stratovarius; a punt de celebrar el trentè aniversari de la banda – es va formar l'any 1984 a Hèlsinki, tot i que ja no hi ha cap dels membres originals – van demostrar estar en plena forma! Sobretot el seu frontman, Timo Kotipelto qui, després del primer tema, Abandon, va comentar al públic que estava molt content de tornar a Barcelona en plenes facultats vocals després de l'última visita, on no ho va passar del tot bé (recorda aquí la crònica). Acompanyat del gran Matias Kupiainen a la guitarra, l'enorme Lauri Porra al baix i el carismàtic Jens Johansson als teclats, els finlandesos venien a presentar un parell de novetats a casa nostra: els temes de Nemesis, el nou disc, i el substitut de Jörg Michael, el joveníssim Rolf Pilve, qui va brillar a la bateria.
Bandes amb tanta trajectòria musical i tants temes clàssics no pot basar una gira seva amb només temes dels darrers àlbums; i això és el que van fer Stratovarius: mesclar les noves composicions amb les clàssiques, sent el segon tema de la nit el gran Speed of Light. Amb una sala gairebé plena, els finlandesos seguien amb la seva descàrrega, recolzats en tot moment per un públic que corejava totes les lletres, i ho feien amb el tema que ha servit per gravar el primer videoclip del nou disc, Halcyon Days. Si hem comentat que venien a presentar un nou membre, quina millor manera de fer-ho que cedint el moment del solo a Rolf Pilve; el jove va deixar a tot el públic bocabadat amb la seva destresa a les baquetes, fent que el respectable seguís els seus cops amb les seves mans i els seus crits. I, per acabar de rematar el moment apoteòsic, el solo de bateria va enllaçar amb un altre clàssic de la banda, Eagleheart.
El públic estava entregat, el so era realment fantàstic i Timo Kotipelto va comentar que sabia que el públic de Barcelona era bo... però que no recordava que ho fos tant! Abans de la petita pausa per tornar amb els bisos, encara vam poder escoltar un tema nou, Fantasy, i un parell de clàssic que no podem obviar de comentar: el primer va ser el llarg però impressionant Destiny on, cap al final del tema, tots els membres de la banda van marxar de l'escenari per deixar a soles a Timo Kotipelto i Jens Johansson, creant un ambient que va posar els pèls de punta al més insensible de la sala. Després d'aquest moment pel record, va arribar el gran clàssic Black Diamond i l'aturada momentània per seguir amb el final gloriós del show.
El primer en tornar va ser Jens Johansson, qui va improvisar un solo amb el seu teclat per, una vegada tots a l'escenari, fer un canvi en els darrers setlists de la banda: darrerament tornaven amb la balada Forever però, a Barcelona, ho van fer amb la més nova, If the Story is Over. I, el millor, encara estava per arribar! Perquè, amb una mobilitat impressionant damunt de l'escenari i amb la mateixa energia que a l'inici del concert, van fer tota una declaració d'intencions de que la banda no està acabada amb el tema Unbreakable; després dels agraïments, van posar el punt i final al seu enorme concert amb, possiblement, el tema més carismàtic de tota la seva carrera: Hunting High & Low. Durant la cançó, Kotipelto va fer corejar a ple pulmó el nom del tema al públic, mentre Lauri Porra deixava escapar algunes notes de Els Segadors amb el seu baix, provocant la bogeria entre el públic. Apoteosi increïble per posar el punt i final a un concert que trigarem a oblidar!
Stratovarius Setlist: Abandon / Speed of Light / Halcyon Days / Eternity / Dragons / Drum Solo / Eagleheart / Fantasy / Destiny / Black Diamond / Keyboard Solo / If the Story is Over / Unbreakable / Hunting High & Low
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada