dijous, 9 de maig de 2013

Crònica Lordi + Reverse Grip + Collateral Damage

El passat dissabte 27 d'abril, la Sala Razzmatazz 2 va ser l'escenari escollit pels finlandesos Lordi per presentar el seu nou treball discogràfic, To Beast or Not to Beast, a casa nostra de la mà de la promotora Rock'n'Rock. Ho va fer, com ja va sent habitual, amb dues bandes teloneres pràcticament desconegudes pel públic en general: els italians Collateral Damage i els canadencs Reverse Grip.


Precisament els italians Collateral Damage, amb una sala que començava a acollir gent, però que mai arribaria a omplir-se, van ser els encarregats de trencar el gel. Formats l'any 2004 a Vasanello, van debutar el 2009 amb Collateral Damage i, actualment, estan enllestint el seu nou treball, The Carnival, del qual van avançar en directe el seu single homònim. A l'escenari van aparèixer el vocalista Matt, els guitarres Izzy i Blade, el baixista Steve i el bateria Slam, tots ells amb una indumentària comuna i maquillatge facial acord amb la roba, que era tota negra amb detalls vermells, tant a les armilles i samarretes com als pantalons.


El públic va començar fred... però després del primer tema i tot i la desconeixença de la banda, el bon rotllo que van demostrar els seus membres damunt de l'escenari es va contagiar a la resta de la gent. El guitarra rítmic, Blade, i Steve no paraven de moure's per la tarima, fent gestos cap al públic, qui els corresponia aixecant els punys i les banyes. Destacar també la gran qualitat de Izzy a la guitarra solista i de Slam a la bateria. Però si va haver-hi una cosa que ens va deixar impressionants, com a mínim a nosaltres, va ser la veu de Matt: poderosa, nítida i amb un anglès molt correcte per la fama que tenen els italians amb aquest idioma.

La seva descàrrega de hard rock i heavy metal clàssic va incloure temes com Touch the Fire, Man of Brain, l'homònim a la banda Collateral Damage o, com ja hem comentat, el tema que donarà nom al seu nou disc, The Carnival. També es van atrevir amb una cover de Billy Idol, versionada per un munt d'artistes, però que va fer cantar a tots els assistents: Rebel Yell. La nit no podia començar de millor manera!


Després del pertinent canvi de backline, va succeir un fet que mai havia presenciat en un directe d'aquestes característiques: un speaker anunciava la següent banda en pujar a l'escenari, procedents de Canadà, eren els Reverse Grip. El primer en aparèixer va ser el guitarrista Sean Broda, seguit del bateria Dylan Broda, qui va tocar descalç durant tot el concert i Kramer White al baix; per últim, el vocalista Dru Broda, el tercer dels germans, feia aparició al escenari amb un mocador al cap, ulleres de sol i uns moviments corporals que a tothom van recordar al líder de Guns N'Roses, Axl Rose. Però el més sorprenent va ser quan va deixar anar les primeres notes, ja que el registre vocal també és molt semblant al de Indiana.


Venien a presentar el seu disc debut, Hunger for Chaos (seguim amb les comparacions amb els americans i el seu disc Appetite for Destruction), del que van sonar temes com Sold My Soul, Enjoy the Chaos, Raise your Fist o el tema que dóna nom al seu primer ep, Nasty Reputation, amb el que van tancar el seu concert. El show dels canadencs va ser una mica estàtic, menys per part de Dru Broda, qui no va parar quiet mentre estava a l'escenari, tot i que va marxar en diverses ocasions.

El públic, que ja omplia mitja sala, es va mostrar més animat que amb els italians tot i que, personalment, a nosaltres ens van agradar més els primers; volums massa forts, uns aguts estridents i altres petits detalls, com la falta de personalitat de la banda, van fer que no gaudíssim tant del show, que es va arribar a fer llarg, potser per les ganes que teníem de veure als finlandesos. Tot i això, la gran majoria de gent va quedar contenta amb el concert, tot i les semblances amb els americans Guns N'Roses... potser va ser aquest el motiu...


I per fi, el Tour Beast or Not Tour Beast ens apropava la banda que tots els presents teníem ganes de veure, o tornar a veure, en directe: els finlandesos Lordi que, tot i no arrossegar a tanta gent com en les seves darreres visites a Barcelona, va aconseguir omplir gairebé tres quarts de sala. En aquesta nova visita, a més de disc nou presentaven dos membres; i quina millor manera de presentar-ne un que començar amb el tema SCG6: Otus' Butcher Clinic, fent homenatge al desaparegut bateria Tonmi Lillman, Otus, i deixant que Mana interpretés el petit solo d'inici. Més tard, podríem gaudir d'un solo de bateria més llarg i més potent. Amb ja tots els membres damunt de l'escenari i la bogeria desenfrenada a les primeres files, van obrir el show amb el tema que obre el nou àlbum: We're not Bad for the Kids (We're Worse).


Darrerament, les bandes amb certa trajectòria obren el show amb un dels nous temes que venen a presentar per, ràpidament, acontentar al públic amb un dels temes més representatius de la seva carrera; en aquest cas, els finlandesos van optar pel Bringing Back the Balls to Rock i, seguidament, el single del nou disc, The Riff. En aquest moment ja havíem pogut veure l'altre nou fitxatge de la banda, Hella, la nova teclista, i com Amen i Ox ja havien intercanviat les seves posicions diverses vegades, movent-se per tot l'ample de l'escenari. I, com sempre, un Mr.Lordi molt comunicatiu i amb una gran comunió amb el públic, com la resta de membres, sobretot Amen, qui no parava de fer gestos obscens i graciosos cap al públic.


Després de dos temes clàssics i que funcionen molt bé en directe com són Who’s Your Daddy? i el gran Blood Red Sandman, vam poder escoltar un altre dels nous temes: Schizo Doll, presentat per Hella amb un solo de teclat acompanyat per una performance on simulava quedar-se sense energia i on acabava perdent el cap, literalment. En aquest aspecte, els interludis musicals, la banda no va portar tants complements com altres vegades... però aquest fet no va deslluir la gran actuació que estaven brindant al públic, qui estava gaudint de tot el show. Seguidament, la banda va començar a interpretar el tema ZombieRawkMachine, tot i que el tema va ser mesclat amb un altre, This is Heavy Metal, del seu anterior disc Babez for Breakfast.


En aquest moment, i després del Something Wicked This Way Comes, tocava baixar una mica les revolucions amb el gran It Snows in Hell i seguir amb un dels temes que millor descriuen a la banda: Supermonstars (The Anthem of the Phantoms); abans però, vam poder veure la demostració de Mana a la bateria en un solo que va animar a tot el públic. Mr.Lordi va tornar a demostrar, una vegada més, el gran frontman i cantant que és, marxant de l'escenari únicament en els moments en que havia de canviar de vestuari, sortint a escena amb barret, màscares i altres complements. Per presentar el següent tema, ell mateix es va encarregar de pujar els ànims de la gent, comentant que no hem de deixar que ningú ens digui que no valem, que som pitjors que altres... perquè I’m the Best, tema on Mr.Lordi va acabar condecorat amb una banda, una corona i un ram de flors.


Després d'un solo de guitarra a càrrec de Amen, una mica extravagant i que es va fer una mica llarg, tocava tancar la primera part del concert amb els temes They Only Come Out at Night i un altre dels clàssics de la banda: Devil is a Loser, on Mr.Lordi va desplegar les seves ales, aquesta vegada més grans que en la seva anterior visita a Sala Salamandra, on no disposaven de tant espai a l'escenari. Després d'uns moments de descans, la banda va tornar a l'escenari per presentar un tema de no havien fet mai en directe fins aquesta gira i que es va incloure com a bonus track en el debut de la banda, el Get Heavy del 2002, Hulking Dynamo.


Aquest tema, pràcticament desconegut per molts, va ser succeït pel tema que tothom esperava i que els va fer guanyar el festival d'Eurovisió l'any 2006: Hard Rock Hallelujah va fer saltar i cridar a tota la sala, qui portava més d'una hora gaudint dels finlandesos i semblava que acabessin de començar. Seguidament, Mr.Lordi va preguntar, i afirmar a la vegada, que hi ha persones que ens toquen els nassos en el nostre dia a dia: el professor a l'escola, el cap a la feina, el marit a casa...a tots ells els hi va dedicar el següent tema, un dels preferits per nosaltres del nou disc i que porta per títol Sincerlery with Love, precedit en la tornada d'un Fuck You Asshole, on es va demanar al públic que aixequés el dit del mig de la mà i el dirigís cap al membres de la banda.


El punt i final al concert el van posar, com ja és habitual en els concerts del finlandesos, amb el tema Would You Love a Monsterman?, tancant així una altra gran actuació de Lordi a Barcelona. Era la quarta vegada que podíem gaudir del seu directe i, cada vegada que els veiem, ens confirmen la nostra opinió que són una gran banda d’estudi... però encara ho són millor en directe! Aquests monstres ens tenen el cor robat!