El passat dissabte 17 de novembre, dues bandes finlandeses aterraven a Barcelona, concretament a la Sala Razzmatazz 1 per descarregar la seva música: els primers eren els potents Battle Beast, qui visitaven per primera vegada la ciutat comtal; els segons, Sonata Arctica, qui venien a presentar el seu darrer treball discogràfic, Stones Grow Her Name.
Teníem moltes ganes de veure a les dues bandes que actuaven aquell vespre; però especial gràcia ens feia gaudir del directe dels teloners, els Battle Beast, qui venien a presentar el seu primer disc, Steel, i la seva nova cantant, Noora Louhimo, qui va entrar a la banda poc abans de començar el tour, reemplaçant a Nitte Valo. La banda l'acaben de formar Anton Kabanen i Juuso Soinio a les guitarres, Eero Sipilä al baix, Pyry Vikki a la bateria i Janne Björkroth als teclats.
Les portes obrien, segons la pàgina web de la sala, del promotor del concert, Doctor Music i de les entrades, a les 20:30 hores; quina va ser la nostra sorpresa quan vam arribar a la sala? Passaven dos minuts de l’hora prevista d'obertura i ens van informar que havien obert abans i el concert de Battle Beast estava a punt de finalitzar! No sabem qui va prendre la decisió ni per què, però molta gent es va quedar amb un pam de nas, com nosaltres, mentre s'anava omplint la sala. Total, només vam poder gaudir dels dos últims temes de l'actuació i, evidentment, després de veure la potència de la banda en directe, ens vam quedar amb ganes de molt més. Esperem que no triguin en tornar a casa nostra.
Però el plat fort de la nit si que no ens el vam perdre tot i que, després de veure a Sonata Arctica tres vegades en els darrers cinc anys, ja sabíem com seria el show dels finlandesos... segur què ho sabíem? Ens vam acabar tragant les paraules després de veure l'impressionant directe que van realitzar un dels precursors del power metal a Finlàndia. Després d'una bona estona d'espera pel canvi de backline i amb Wildfire, Part III – Wildfire Town, Population:0 com a intro, el primer en aparèixer a l’escenari va ser el bateria Tommy Portimo, seguit del teclista Henrik Klingenberg, en les seves respectives tarimes elevades, l'únic destacable de l'escenografia de la banda; poc després sortien a la tarima la secció de corda de la banda amb Marko Paasikoski al baix i el gran Elias Viljanen a la guitarra. I, per últim, el carismàtic vocalista Tony Kakko, de qui ens havien dit que estava una mica tocat de la veu. Ja amb el primer tema, Only the Broken Hearts (Make You Beautiful), vam poder comprovar que la veu de Kakko estava a la perfecció per fer un gran concert.
Els finlandesos venien a presentar el seu setè disc d'estudi, Stones Grow Her Name, del que van arribar a tocar fins a set temes... però no es van oblidar dels clàssics de la banda i el segon tema de la nit, amb una sala amb una entrada impressionant i totalment entregada, va sonar Black Sheep. La secció de corda anava intercanviant les seves posicions a l'escenari, de dreta a esquerra sense parar; Klingenberg canviava entre el teclat estàtic, situat a l'esquerra de la tarima, i el seu Roland que el permetia moure's amb total llibertat. Però si algú no va parar de fer kilòmetres, aquest va ser Tony Kakko, qui entonava cada nota a la perfecció, rebent l'escalfor del públic i gaudint com mai l'havia vist damunt de l'escenari, somrient i dedicant gestos i mirades cap als assistents.
Un dels temes que s’inclou en el nou treball de la banda és Losing My Insanity, escrit per Kakko però que va interpretar Ari Koivunen en el seu disc debut, Fuel for the Fire. La versió del cantant d'Amoral és brutal... però la de Sonata Arctica a mi, personalment, em va posar els pèls de punta. I un altre moment esperat pel públic va ser quan va sonar el primer single del Stones Grow Her Name, el tema que porta per títol I Have a Right, cantat per tota la sala i la banda al·lucinant amb la reacció del públic. Just després d'aquesta descàrrega d'adrenalina per part de tots, es va produir un canvi d'escenari.
Kakko va explicar que, amb les festes nadalenques a tocar, farien uns temes en acústic, encarregant-se ell mateix de tocar la guitarra, enfundat en un barret de cowboy. Per aquests temes, l'elecció dels mateixos, segons la nostra humil opinió, no va ser del tot encertada: la primera que van interpretar va ser la preciosa Tallulah, seguida de una versió de The Dead Skin, un dels millors temes inclosos en el disc The Days of Grays del 2009; però quina necessitat hi havia de fer una cover de Bon Jovi, amb la gran quantitat de temes que tenen en la seva llarga discografia? El tema Wanted Dead or Alive no és que sonés malament, però creiem que podrien haver fet algun altres dels seus temes; tot i això, moment màgic de la nit, amb una il·luminació que va crear un ambient de pau i serenor a tota la sala, que no es volia perdre cap detall del set acústic dels finlandesos.
Després d'una hora de concert, arribava el moment del descans abans d'encarar la recta final de l'actuació amb tota la força possible. Aquella nit de dissabte, el Futbol Club Barcelona estava jugant un partit de lliga i, sabent que molta gent havia anat a la sala perdent-se el partit, Tony Kakko va retornar a l'escenari enfundat amb una samarreta blaugrana, desfermant la bogeria entre el sector més futbolístic del públic (segurament a Madrid, es va posar una samarreta del club de la ciutat, per fer contents a tots). Van tornar amb Paid in Full, un tema que es troba al disc Unia, punt d'inflexió de la seva discografia, amb la incorporació d'elements més progressius, que no van agradar a tothom però que ara ja semblen oblidats. Després del Shitload of Money, del nou disc, dos clàssics més per tornar encara més bojos als assistents; Replica i Fullmoon feien quedar-se afònic a més d'un.
El concert va finalitzar amb Cinderblox, un dels temes més complets del Stones Grow Her Name i, com ja ve sent habitual en els concerts de Sonata Arctica, van tancar amb un tema inclòs dins del Reckoning Night: Don’t Say a Word. Just després del tema, Tony Kakko preguntava a la gent que era el que necessitaven en aquell moment, abans d'engegar amb Vodka i, amb la gent completament entregada, van posar el punt i final a seu concert.
Sonata Arctica Setlist: Only the Broken Hearts (Make You Beautiful) / Black Sheep / Alone in Heaven / Losing My Insanity / Broken / The Gun / The Day / I Have a Right / Talullah / The Dead Skin / Wanted Dead or Alive / Paid in Full / Shitload of Money / Replica / Fullmoon / Cinderblox / Don't Say a Word
Llàstima de la mala organització que ens va fer perdre el concert de Battle Beast i enormes els finlandesos Sonata Arctica en directe, sent aquest el millor concert que hem pogut veure de la banda, tant per la seva entrega com per l'entrega del públic assistent. Això si, una vegada més, ens vam quedar amb les ganes d'escoltar el clàssic Wolf & Raven en directe! A veure si per la propera tenim més sort!
Teníem moltes ganes de veure a les dues bandes que actuaven aquell vespre; però especial gràcia ens feia gaudir del directe dels teloners, els Battle Beast, qui venien a presentar el seu primer disc, Steel, i la seva nova cantant, Noora Louhimo, qui va entrar a la banda poc abans de començar el tour, reemplaçant a Nitte Valo. La banda l'acaben de formar Anton Kabanen i Juuso Soinio a les guitarres, Eero Sipilä al baix, Pyry Vikki a la bateria i Janne Björkroth als teclats.
Les portes obrien, segons la pàgina web de la sala, del promotor del concert, Doctor Music i de les entrades, a les 20:30 hores; quina va ser la nostra sorpresa quan vam arribar a la sala? Passaven dos minuts de l’hora prevista d'obertura i ens van informar que havien obert abans i el concert de Battle Beast estava a punt de finalitzar! No sabem qui va prendre la decisió ni per què, però molta gent es va quedar amb un pam de nas, com nosaltres, mentre s'anava omplint la sala. Total, només vam poder gaudir dels dos últims temes de l'actuació i, evidentment, després de veure la potència de la banda en directe, ens vam quedar amb ganes de molt més. Esperem que no triguin en tornar a casa nostra.
Però el plat fort de la nit si que no ens el vam perdre tot i que, després de veure a Sonata Arctica tres vegades en els darrers cinc anys, ja sabíem com seria el show dels finlandesos... segur què ho sabíem? Ens vam acabar tragant les paraules després de veure l'impressionant directe que van realitzar un dels precursors del power metal a Finlàndia. Després d'una bona estona d'espera pel canvi de backline i amb Wildfire, Part III – Wildfire Town, Population:0 com a intro, el primer en aparèixer a l’escenari va ser el bateria Tommy Portimo, seguit del teclista Henrik Klingenberg, en les seves respectives tarimes elevades, l'únic destacable de l'escenografia de la banda; poc després sortien a la tarima la secció de corda de la banda amb Marko Paasikoski al baix i el gran Elias Viljanen a la guitarra. I, per últim, el carismàtic vocalista Tony Kakko, de qui ens havien dit que estava una mica tocat de la veu. Ja amb el primer tema, Only the Broken Hearts (Make You Beautiful), vam poder comprovar que la veu de Kakko estava a la perfecció per fer un gran concert.
Els finlandesos venien a presentar el seu setè disc d'estudi, Stones Grow Her Name, del que van arribar a tocar fins a set temes... però no es van oblidar dels clàssics de la banda i el segon tema de la nit, amb una sala amb una entrada impressionant i totalment entregada, va sonar Black Sheep. La secció de corda anava intercanviant les seves posicions a l'escenari, de dreta a esquerra sense parar; Klingenberg canviava entre el teclat estàtic, situat a l'esquerra de la tarima, i el seu Roland que el permetia moure's amb total llibertat. Però si algú no va parar de fer kilòmetres, aquest va ser Tony Kakko, qui entonava cada nota a la perfecció, rebent l'escalfor del públic i gaudint com mai l'havia vist damunt de l'escenari, somrient i dedicant gestos i mirades cap als assistents.
Un dels temes que s’inclou en el nou treball de la banda és Losing My Insanity, escrit per Kakko però que va interpretar Ari Koivunen en el seu disc debut, Fuel for the Fire. La versió del cantant d'Amoral és brutal... però la de Sonata Arctica a mi, personalment, em va posar els pèls de punta. I un altre moment esperat pel públic va ser quan va sonar el primer single del Stones Grow Her Name, el tema que porta per títol I Have a Right, cantat per tota la sala i la banda al·lucinant amb la reacció del públic. Just després d'aquesta descàrrega d'adrenalina per part de tots, es va produir un canvi d'escenari.
Kakko va explicar que, amb les festes nadalenques a tocar, farien uns temes en acústic, encarregant-se ell mateix de tocar la guitarra, enfundat en un barret de cowboy. Per aquests temes, l'elecció dels mateixos, segons la nostra humil opinió, no va ser del tot encertada: la primera que van interpretar va ser la preciosa Tallulah, seguida de una versió de The Dead Skin, un dels millors temes inclosos en el disc The Days of Grays del 2009; però quina necessitat hi havia de fer una cover de Bon Jovi, amb la gran quantitat de temes que tenen en la seva llarga discografia? El tema Wanted Dead or Alive no és que sonés malament, però creiem que podrien haver fet algun altres dels seus temes; tot i això, moment màgic de la nit, amb una il·luminació que va crear un ambient de pau i serenor a tota la sala, que no es volia perdre cap detall del set acústic dels finlandesos.
Després d'una hora de concert, arribava el moment del descans abans d'encarar la recta final de l'actuació amb tota la força possible. Aquella nit de dissabte, el Futbol Club Barcelona estava jugant un partit de lliga i, sabent que molta gent havia anat a la sala perdent-se el partit, Tony Kakko va retornar a l'escenari enfundat amb una samarreta blaugrana, desfermant la bogeria entre el sector més futbolístic del públic (segurament a Madrid, es va posar una samarreta del club de la ciutat, per fer contents a tots). Van tornar amb Paid in Full, un tema que es troba al disc Unia, punt d'inflexió de la seva discografia, amb la incorporació d'elements més progressius, que no van agradar a tothom però que ara ja semblen oblidats. Després del Shitload of Money, del nou disc, dos clàssics més per tornar encara més bojos als assistents; Replica i Fullmoon feien quedar-se afònic a més d'un.
El concert va finalitzar amb Cinderblox, un dels temes més complets del Stones Grow Her Name i, com ja ve sent habitual en els concerts de Sonata Arctica, van tancar amb un tema inclòs dins del Reckoning Night: Don’t Say a Word. Just després del tema, Tony Kakko preguntava a la gent que era el que necessitaven en aquell moment, abans d'engegar amb Vodka i, amb la gent completament entregada, van posar el punt i final a seu concert.
Sonata Arctica Setlist: Only the Broken Hearts (Make You Beautiful) / Black Sheep / Alone in Heaven / Losing My Insanity / Broken / The Gun / The Day / I Have a Right / Talullah / The Dead Skin / Wanted Dead or Alive / Paid in Full / Shitload of Money / Replica / Fullmoon / Cinderblox / Don't Say a Word
Llàstima de la mala organització que ens va fer perdre el concert de Battle Beast i enormes els finlandesos Sonata Arctica en directe, sent aquest el millor concert que hem pogut veure de la banda, tant per la seva entrega com per l'entrega del públic assistent. Això si, una vegada més, ens vam quedar amb les ganes d'escoltar el clàssic Wolf & Raven en directe! A veure si per la propera tenim més sort!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada