dissabte, 6 d’octubre del 2012

Nit de Rock i Metal a Mephisto

Dissabte 15 de setembre a la nit, dia ennuvolat, l’estiu va camí del seu final i s’allunya la calor ofegant. L’hora de l’obertura de portes de Sala Mephisto ja s’apropava i jo, que ja feia estona que estava per allà fent alguna entrevista, em tocava deixar la taula del bar on era juntament amb Talesien i Pareidolian esperant l’hora d'inici d'una nit que prometia un metal variat i, sobretot, de qualitat. Si hi ha una paraula per qualificar aquella nit era la qualitat tècnica, element comú de les quatre bandes del cartell.


Quan passaven cinc minuts de les vuit, Green Coma donaven el tret de sortida; una banda de la província de Tarragona que practica un rock progressiu amb una gran particularitat: són un quartet sense vocalista, un fet que marca la banda per bé o per malament. Segons la meva opinió, en sentit negatiu. Tot depèn del punt de vista que tingui la banda, ja que 45 minuts de rock progressiu es una droga força dura per tots els que vulguin passar-ho bé i gaudir de la banda i no vulgui trencar-se el cap digerint el que està sentint.


Van fer una actuació més que correcta, massa estàtica sobre l'escenari però amb una execució molt correcta en un estil gens fàcil. La sala encara estava buida i, com sempre, això no ajuda.

L'anècdota de la descarrega va ser que en cap moment es van presentar com una banda instrumental, si no que al final de cada tema ens anunciaven que el seu inexistent vocalista havia tingut un problema, que estava de camí i no trigaria en arribar. Com era previsible, el vocalista mai va arribar.


Canvi de backline de rigor i els nois de Pareidolian van començar a preparar la seva actuació.

A aquestes alçades tothom ja coneix a la banda i el seu metal experimental; encapçalats a les veus per Aliena, la banda la completen Aeolian i Torris a les guitarras, Esteban al baix, Mireia als teclats i Atheral golpejant la percussió. Van tocar temes del seu reeditat Jardín de Ébano i algun tema del seu proper disc.


La banda es va sentir còmode sobre l'escenari, amb un públic que rondaria la cinquantena d'assistents, mentre seguia arribant gent. I arribats a aquest punt, va succeir el primer moment fatídic de la nit: un tall de llum que va deixar la sala en silenci amb l'única il·luminació de les llums d'emergència, provocant el desconcert de la sala, músics i públic. El problema no era de Mephisto, si no de la companyia elèctrica, que va deixar a part del barri del Poble Nou a les fosques.

Afortunadament, després d'uns minuts sense llum, l'actuació va poder seguir; tot i això, es van retallar un parell de temes per problemes de temps i es van viure moments de tensió en la manera que els van anunciar que havien d'acabar el show, fruit del nerviosisme produït pel tall de llum.


I era el moment dels gallecs Talesien, que feien a Barcelona una parada més de la seva gira Rompiendo el Silencio, per presentar el seu darrer disc El Silencio, editat aquest mateix any.

Talesien venien amb moltes ganes de tocar a Barcelona i, com a prova, va ser el seu inici: van sortir a menjar-se l'escenari, però aquella nit no va ser la millor per ningú; i en especial per Talesien, qui havien recorregut mil kilòmetres per actuar.


Què va passar? Doncs de nou la sala es va tornar a quedar a les fosques al segon minut del primer tema dels gallecs, davant l'impotència del presents. I aquesta vegada la llum no va tornar fins passades les dotze, obligant a suspendre el concert.

Un fet destacable i digne de menció va ser la decisió dels membres de Tao Pai Pai que, veient que el temps passava, van decidir cedir el seu temps i no tocar en favor de Talesien si la llum tornava. Un detall que, tot i que no es va poder posar en pràctica, demostra el gran caràcter dels nois de Tao Pai Pai.

Una nit trista per Talesien i Tao Pai Pai que no van poder fer el que tot músic vol: tocar en directe.

I m'heu de permetre finalitzar aquesta crònica repetint una cosa que va sent habitual al finalitzar les meves redaccions de directe i que, tot i que puc resultar pesat, no deixaré de repetir. Concerts com aquest i molts d'altres on les bandes emergents es deixen la pell i els estalvis per poder tocar i sumar esforços perquè segueixi sonant metal a les nits de la nostra ciutat, no es mereixen tocar a sales mig buides quan el preu de l'entrada es simbòlic. Hem de cuidar el metal novell... i aquí fallem com a públic. Si t'agrada el metal, demostra-ho: ves als concerts!

Crònica i fotos: Sergi Helloween