Dissabte 22 de setembre, sis de la tarda. Sala Mephisto, Barcelona. L'equip de Satan Arise va arribar per fer una entrevista a Sound Storm abans del concert, mentre l'equip de Kalimetal feia el mateix amb Tristania. Les rodalies de la sala eren buides.
Comentant la jugada, volem pensar que es perquè encara és molt aviat i pensem que arribarà més gent quan sigui l'hora de començar el concert. També arribem a la conclusió, com passa freqüentment en aquesta ciutat, que hi haurà menys gent amb els primers grups que amb Tristania, ja que molta gent té per costum saltar-se als teloners per anar només a veure el cap de cartell del dia. Doncs com és aquest cas, molts s'estaran perdent un excel·lent grup obrint l'espectacle de la nit.
Acabada l'entrevista i després d'esperar una estona fins el moment d'obrir portes per donar inici a tot, sembla que el que esperàvem, no arribarà mai. Les persones que estan a la porta a dos quarts de vuit, es podrien comptar amb els dits de les dues mans, i encara en sobrarien.
Després de l'entrada de la gent a la sala, comença l'espectacle. Sound Storm a la tarima, llestos per començar, ja sigui amb quatre o cinc-centes persones. Simplement admirable. Així doncs, obren el concert amb Back To Life, el tema que trobem al prinicpi del deu darrer treball (sense comptar la intro), Immortalia. Philippe D'Oragne, cantant principal de la banda comença amb el mateix riure que al disc i continua tota la cançó amb espectaculars canvis de to i un acompanyament a la veu de la cantant que darrerament porten de gira. Continuen amb Wrath of the Storm, també del seu darrer àlbum; una cançó amb una energia increïble, amb un incansable doble bombo al servei de Federico Brignolo i uns ritmes trepidants. Després de finalitzar, arriba el torn dels teclats i les guitarres en un altre tema del nou disc: Promises. Harmònics de Valerio Sbriglione a la guitarra i, com a tot el disc, segones veus autèntiques, en directe, sense cap sampler ni pista gravada. Un gran punt, en aquest tema, el disposar de veus femenines. Continua la nit amb Blood Of Maiden: inici de teclats a càrrec de Davide Cristofoli i, una altra vegada, un incansable ritme durant tota la cançó, combinat amb veus líriques i la veu estripada de Philippe.
Després d'haver començat amb quatre persones, la sala es va omplint poc a poc. El grup agafa més força i demanen les mans del públic per continuar l'espectacle. Així arriben a la penúltima cançó, un tema del primer àlbum, Twilight Opera, que porta per títol Me and Myself. Amb un marcat baix de Massimiliano Flak, és una cançó amb menys cos però igual força. Per posar el punt i final a la seva actuació, presenten la sorpresa de la nit: Torquemada cantada en castellà. La gent, una mica més activa, s'entrega a la que serà l'última peça del grup. Amb una afluència de públic molt menor a la que aquesta gran banda es mereix, però amb els assistents contents pel show, donen pas al següent grup: els francesos Kells.
Soundstorm Setlist: Back to Life / Wrath of the Storm / Promises / Blood of Maiden / Me and Myself / Torquemada
Després del canvi d'escenari i amb un nou ambient a la sala, que s'anava omplint una mica tot i no arribar a un aforament desorbitat, arriba el torn de Kells. Un grup que no coneixia massa i que, pel que havia sentit, tampoc no esperava amb especial emoció: el resultat va ser sorprenent.
Aquest grup marcarà un punt d'inflexió a la nit. L' incansable Virginie Goncalves, cantant del grup, farà revolucionar al públic constantment. Comencen el seu show amb Bleu, la mateix pista que obre el seu àlbum d'aquest 2012, Anachromie. Un estil totalment diferent al de Sound Storm, amb un so més industrial, més contundent i menys clàssic, qualificat com a nu metal simfònic. Continuen amb Se Taire, igual que a l'àlbum; una veu estripada i guitarres tant incansables com tot el grup, a càrrec de Patrick Garcia, proporcionen potència, cos i força a la banda i donen vida a tot el públic, que es va animant. Continuen amb Illusion d’une Aire, moment en que la gent comença a saltar al mateix temps que la banda.
Continuant amb el repertori, segueixen amb L'Heure que le Temps Va Figer, la primera cançó més tranquil·la del grup, amb una guitarra més neta, acompanyada per un baix més que present durant tot el concert, amb un carisma característic: Laurent Lésina a les quatre cordes no para durant tot el concert, animant i fent embogir als assistents. Trencant amb l'ordre del disc, ara donen pas a L’Écho, amb una orquestra gravada de fons, un ritme lent d'inici, amb guitarres netes, que no trigaran en canviar, i una veu neta amb uns intensos aguts, tant intensa com tota la nit de Virginie Goncalves.
Els temes de la banda segueixen el patró d'inicis lents que es converteixen en temes potents, i ara era el torn de L’Autre Rive. Ritmes pels quals els remolins marcats entre cantant i baix m'esgota fins i tot a mi. Una energia sense fi, música i espectacle que dóna mes força als oients més calmats. Després de calmar la seva veu i perdre el seu monitor, Virginie dedica unes paraules en castellà al públic dient que s'entreguin al màxim. Passem al seté tema de Kells, Emmurés, amb una increïble bateria a mans i peus de Julien Nicolas que, durant l'actuació, no para de demanar la reacció del públic; aquest no dubta en entregar-se completament. El concert arribava al seu final i, per acabar, van interpretar dos temes del disc de 2009, Lueurs: el primer va ser La Sphère. A petició de la banda, els assistents de la primera fila van saltar durant tot el tema, fins que va arribar l'últim tema de la nit, que dóna nom al disc: Lueur. Durant el tema demanen a la gent que baixi fins el terra, després d'un ja sabeu el que volem; el baixista apareix agenollat darrera el públic, fins que arriba el moment de bogeria, amb tot el món saltant i cantant, i un final espectacular del grup francès, que acaba saludant al públic, picant de mans i finalitzant el tema deixant que el públic acariciï i "toqui" guitarra i baix. Un autèntic espectacle!
Kells Setlist: Intro + Bleu / Se Taire / Illusion d’une Aire / L'Heure que le Temps Va Figer / L'Écho / L'Autre Rive / Emmurés / La Sphère / Lueur
Tornem a canviar d'estil per donar pas a Sarah Jezebel Deva. I no només d'estil, després de l'entrega a l'escenari demostrada per Kells. En aquest cas tenim al baixista animant i saltant a ritme de bateria durant tot el concert i una Sarah molt estàtica, demostrant la seva potència vocal. Després de començar amb When It Catches Up with You, de l'ep d'aquest 2012, Malediction, continuen amb The World won't Hold Your Hand, de l'àlbum de 2011, The Corruption of Mercy. Canvi destacable, ja que el toc més èpic dels temes calmen lentament al públic, tot i el notable ritme de bateria de Damjan Stefanovic, la guitarra de Dan Abela i el baix d'Ablaz. Continuem amb This is my Curse, tema que ha vist la llum aquest 2012.
Com en la majoria dels temes de Sarah Jezebel Deva, trobem uns ritmes molt contundents, inclús amb moments de bateria fent blast beat, però amb una veu èpica que li dóna un toc més lent. A més, en aquest cas, la guitarra va patir algun que altre problema tècnic. Continuen amb Lies Define Us, on el baix seguirà entregant-se al màxim a l'escenari; després d'aquest tema tocaran A Matter of Convenience. La gent es va començar a dispersar per la sala, escoltant la música i prenent alguna cervesa, però no gaudint plenament del concert, tot i la veu de Sarah Jezebel Deva. Després d'equivocar-se i mirar el setlist d'una altre banda i llençar-lo al veure que no era el seu, continua amb Silence Please. Ritmes que ens podrien fer recordar a una pel·lícula de Tim Burton, que per sort, va sonar en una Mephisto que aquella nit va gaudir d'un so força bo. Després de finalitzar el tema i repetir per enèsima vegada que feia molta calor a l'escenari, comencen I'm Calling, de l'àlbum God Has A Plan For Us All d'Angtoria, una de les mil bandes per on ha passat Sarah Jezebel. Després dels ritmes èpics de l'antiga banda de metal neo-clàssic, tocaran l'últim tema de la nit: No Paragon of Virtue, també de l'àlbum The Corruption Of Mercy que, seguint el patró de la nit, tindrà ritmes amb potents bateries i guitarres, arrengaments orquestrals i una veu èpica que tancarà l'espectacle del grup anglès per donar pas als noruecs de Tristania.
Sarah Jezebel Deva Setlist: Intro + When It Catches Up with You / The World won't Hold Your Hand / This is my Curse / Lies Define Us / A Matter of Convenience / Silence Please / I'm Calling / No Paragon of Virtue
Així arriba el moment dels caps de cartell: Tristania. Comencen amb l'ovació del públic; un públic que ha anat omplint mica en mica Mephisto, arribant a la mitja entrada. El show arranca amb un tema de l'aclamat Beyond The Veil, Angina. Un so clàssic de teclats i les veus guturals fins l'aparició de Mariangela Demurtas, proporcionen un inici èpic de la banda; els cors sonant quasi igual de bé que al disc marquen un bon inici. Continuen amb The Wretched, del álbum del 2005, Ashes. Inici de bateria contundent amb les veus estripades d'Anders Høvyvik Hidle; per sorpresa de molts, Mariangela i Kjetil Nordhus desapareixen de l'escenari entre fum i tornaran a aparèixer passada una estona, moment en que els hi toca cantar. Desafortunadament això es repetiria durant tota l'actuació. Tot i així, el grup arriba amb força sorpreses per tots: entre elles, la presentació de temes que s'inclouran en el proper àlbum de la banda, que s'espera pel mes de maig de 2013. El primer tema en presentar és Requiem, amb una composició musical completa i molt bona cançó, amb veus desdoblades i una tonada que enganxa. A més, la teatralitat constant del grup, li dóna una espurna especial a la seva actuació. Segueixen amb un altre tema d'Ashes: Libre i continuen amb un tema del darrer disc, Rubicon; el tema escollit és Exile que, tot i els problemes tècnics amb la guitarra acústica, no deixa de sonar increïble en directe. No renuncien al seu passat, interpretant un tema del seu treball del 2001 World of Glass, sent The Shining Path el tema escollit; amb unes veus i un estil més gòtic i unes guitarres més contundents a mans d'Anders Høvyvik Hidle i Gyri Smørdal Losnegaard, que ho donarà tot en aquesta cançó i durant tot el concert, aconsegueixen un bon resultat. Segueixen amb el ritme més lent de Shadowman, abans s'arribar a la recta final del concert. Ritme que es trencarà al final per donar pas a un altre tema del nou àlbum que sortirà al maig del proper any: Cathedral.
Amb el públic victorejant de fons, comencen Ole Vistnes al baix, Tarald Lie Jr. a la bateria i Mariangela Demurtas a la veu; poc després se suma la resta del grup als cors melòdics de Vistnes. Sense dubtes, el proper disc, promet. Continuen amb Tender Trip on Earth, amb l'acústica que segueix sense funcionar del tot bé; tot i així, es pot gaudir del directe i de la increïble combinació de veus en tot moment. Acaben la seva actuació amb Beyond The Veil: amb un inici lent, calmat, el tema aconsegueix crear un final de concert magistral; si no fos perquè faltava una peça clau, que no trigaria en arribar.
La banda acaba l'espectacle i ara es veu més que mai un públic més aviat dormit. Després d'uns minuts, masses segons la meva opinió, quan la gent veu que es comencen a recollir les coses de l'escenari, comencen a reclamar un tema més. Gyri Smørdal, ja fora de la sala, apaga la cigarreta per acabar el concert com la gent esperava. Tota la banda torna a pujar a l'escenari i, amb tot el públic cantant amb ells, acaben, aquesta vegada sí, amb Year Of The Rat. En resum, una gran actuació de la banda i, encara més, tenint en compte les condicions.
Tristania Setlist: Angina / The Wretched / Requiem / Libre / Exile / The Shining Path / Shadowman / Cathedral / Tender Trip on Earth / Beyond the Veil / Year of the Rat
Esperem la tornada de les quatre bandes, aquesta vegada amb més gent! Si et vas perdre el concert, jo de tu, no tornaria a fer-ho! Així podreu gaudir, igual que ho vam fer nosaltres, d'aquestes quatre grans bandes, tant diferents entre elles però que tant bé encaixen damunt d'un escenari!
Crònica: David Saldaña
Fotos: Sergi Helloween i Kalimetal
Comentant la jugada, volem pensar que es perquè encara és molt aviat i pensem que arribarà més gent quan sigui l'hora de començar el concert. També arribem a la conclusió, com passa freqüentment en aquesta ciutat, que hi haurà menys gent amb els primers grups que amb Tristania, ja que molta gent té per costum saltar-se als teloners per anar només a veure el cap de cartell del dia. Doncs com és aquest cas, molts s'estaran perdent un excel·lent grup obrint l'espectacle de la nit.
Acabada l'entrevista i després d'esperar una estona fins el moment d'obrir portes per donar inici a tot, sembla que el que esperàvem, no arribarà mai. Les persones que estan a la porta a dos quarts de vuit, es podrien comptar amb els dits de les dues mans, i encara en sobrarien.
Després de l'entrada de la gent a la sala, comença l'espectacle. Sound Storm a la tarima, llestos per començar, ja sigui amb quatre o cinc-centes persones. Simplement admirable. Així doncs, obren el concert amb Back To Life, el tema que trobem al prinicpi del deu darrer treball (sense comptar la intro), Immortalia. Philippe D'Oragne, cantant principal de la banda comença amb el mateix riure que al disc i continua tota la cançó amb espectaculars canvis de to i un acompanyament a la veu de la cantant que darrerament porten de gira. Continuen amb Wrath of the Storm, també del seu darrer àlbum; una cançó amb una energia increïble, amb un incansable doble bombo al servei de Federico Brignolo i uns ritmes trepidants. Després de finalitzar, arriba el torn dels teclats i les guitarres en un altre tema del nou disc: Promises. Harmònics de Valerio Sbriglione a la guitarra i, com a tot el disc, segones veus autèntiques, en directe, sense cap sampler ni pista gravada. Un gran punt, en aquest tema, el disposar de veus femenines. Continua la nit amb Blood Of Maiden: inici de teclats a càrrec de Davide Cristofoli i, una altra vegada, un incansable ritme durant tota la cançó, combinat amb veus líriques i la veu estripada de Philippe.
Després d'haver començat amb quatre persones, la sala es va omplint poc a poc. El grup agafa més força i demanen les mans del públic per continuar l'espectacle. Així arriben a la penúltima cançó, un tema del primer àlbum, Twilight Opera, que porta per títol Me and Myself. Amb un marcat baix de Massimiliano Flak, és una cançó amb menys cos però igual força. Per posar el punt i final a la seva actuació, presenten la sorpresa de la nit: Torquemada cantada en castellà. La gent, una mica més activa, s'entrega a la que serà l'última peça del grup. Amb una afluència de públic molt menor a la que aquesta gran banda es mereix, però amb els assistents contents pel show, donen pas al següent grup: els francesos Kells.
Soundstorm Setlist: Back to Life / Wrath of the Storm / Promises / Blood of Maiden / Me and Myself / Torquemada
Després del canvi d'escenari i amb un nou ambient a la sala, que s'anava omplint una mica tot i no arribar a un aforament desorbitat, arriba el torn de Kells. Un grup que no coneixia massa i que, pel que havia sentit, tampoc no esperava amb especial emoció: el resultat va ser sorprenent.
Aquest grup marcarà un punt d'inflexió a la nit. L' incansable Virginie Goncalves, cantant del grup, farà revolucionar al públic constantment. Comencen el seu show amb Bleu, la mateix pista que obre el seu àlbum d'aquest 2012, Anachromie. Un estil totalment diferent al de Sound Storm, amb un so més industrial, més contundent i menys clàssic, qualificat com a nu metal simfònic. Continuen amb Se Taire, igual que a l'àlbum; una veu estripada i guitarres tant incansables com tot el grup, a càrrec de Patrick Garcia, proporcionen potència, cos i força a la banda i donen vida a tot el públic, que es va animant. Continuen amb Illusion d’une Aire, moment en que la gent comença a saltar al mateix temps que la banda.
Continuant amb el repertori, segueixen amb L'Heure que le Temps Va Figer, la primera cançó més tranquil·la del grup, amb una guitarra més neta, acompanyada per un baix més que present durant tot el concert, amb un carisma característic: Laurent Lésina a les quatre cordes no para durant tot el concert, animant i fent embogir als assistents. Trencant amb l'ordre del disc, ara donen pas a L’Écho, amb una orquestra gravada de fons, un ritme lent d'inici, amb guitarres netes, que no trigaran en canviar, i una veu neta amb uns intensos aguts, tant intensa com tota la nit de Virginie Goncalves.
Els temes de la banda segueixen el patró d'inicis lents que es converteixen en temes potents, i ara era el torn de L’Autre Rive. Ritmes pels quals els remolins marcats entre cantant i baix m'esgota fins i tot a mi. Una energia sense fi, música i espectacle que dóna mes força als oients més calmats. Després de calmar la seva veu i perdre el seu monitor, Virginie dedica unes paraules en castellà al públic dient que s'entreguin al màxim. Passem al seté tema de Kells, Emmurés, amb una increïble bateria a mans i peus de Julien Nicolas que, durant l'actuació, no para de demanar la reacció del públic; aquest no dubta en entregar-se completament. El concert arribava al seu final i, per acabar, van interpretar dos temes del disc de 2009, Lueurs: el primer va ser La Sphère. A petició de la banda, els assistents de la primera fila van saltar durant tot el tema, fins que va arribar l'últim tema de la nit, que dóna nom al disc: Lueur. Durant el tema demanen a la gent que baixi fins el terra, després d'un ja sabeu el que volem; el baixista apareix agenollat darrera el públic, fins que arriba el moment de bogeria, amb tot el món saltant i cantant, i un final espectacular del grup francès, que acaba saludant al públic, picant de mans i finalitzant el tema deixant que el públic acariciï i "toqui" guitarra i baix. Un autèntic espectacle!
Kells Setlist: Intro + Bleu / Se Taire / Illusion d’une Aire / L'Heure que le Temps Va Figer / L'Écho / L'Autre Rive / Emmurés / La Sphère / Lueur
Tornem a canviar d'estil per donar pas a Sarah Jezebel Deva. I no només d'estil, després de l'entrega a l'escenari demostrada per Kells. En aquest cas tenim al baixista animant i saltant a ritme de bateria durant tot el concert i una Sarah molt estàtica, demostrant la seva potència vocal. Després de començar amb When It Catches Up with You, de l'ep d'aquest 2012, Malediction, continuen amb The World won't Hold Your Hand, de l'àlbum de 2011, The Corruption of Mercy. Canvi destacable, ja que el toc més èpic dels temes calmen lentament al públic, tot i el notable ritme de bateria de Damjan Stefanovic, la guitarra de Dan Abela i el baix d'Ablaz. Continuem amb This is my Curse, tema que ha vist la llum aquest 2012.
Com en la majoria dels temes de Sarah Jezebel Deva, trobem uns ritmes molt contundents, inclús amb moments de bateria fent blast beat, però amb una veu èpica que li dóna un toc més lent. A més, en aquest cas, la guitarra va patir algun que altre problema tècnic. Continuen amb Lies Define Us, on el baix seguirà entregant-se al màxim a l'escenari; després d'aquest tema tocaran A Matter of Convenience. La gent es va començar a dispersar per la sala, escoltant la música i prenent alguna cervesa, però no gaudint plenament del concert, tot i la veu de Sarah Jezebel Deva. Després d'equivocar-se i mirar el setlist d'una altre banda i llençar-lo al veure que no era el seu, continua amb Silence Please. Ritmes que ens podrien fer recordar a una pel·lícula de Tim Burton, que per sort, va sonar en una Mephisto que aquella nit va gaudir d'un so força bo. Després de finalitzar el tema i repetir per enèsima vegada que feia molta calor a l'escenari, comencen I'm Calling, de l'àlbum God Has A Plan For Us All d'Angtoria, una de les mil bandes per on ha passat Sarah Jezebel. Després dels ritmes èpics de l'antiga banda de metal neo-clàssic, tocaran l'últim tema de la nit: No Paragon of Virtue, també de l'àlbum The Corruption Of Mercy que, seguint el patró de la nit, tindrà ritmes amb potents bateries i guitarres, arrengaments orquestrals i una veu èpica que tancarà l'espectacle del grup anglès per donar pas als noruecs de Tristania.
Sarah Jezebel Deva Setlist: Intro + When It Catches Up with You / The World won't Hold Your Hand / This is my Curse / Lies Define Us / A Matter of Convenience / Silence Please / I'm Calling / No Paragon of Virtue
Així arriba el moment dels caps de cartell: Tristania. Comencen amb l'ovació del públic; un públic que ha anat omplint mica en mica Mephisto, arribant a la mitja entrada. El show arranca amb un tema de l'aclamat Beyond The Veil, Angina. Un so clàssic de teclats i les veus guturals fins l'aparició de Mariangela Demurtas, proporcionen un inici èpic de la banda; els cors sonant quasi igual de bé que al disc marquen un bon inici. Continuen amb The Wretched, del álbum del 2005, Ashes. Inici de bateria contundent amb les veus estripades d'Anders Høvyvik Hidle; per sorpresa de molts, Mariangela i Kjetil Nordhus desapareixen de l'escenari entre fum i tornaran a aparèixer passada una estona, moment en que els hi toca cantar. Desafortunadament això es repetiria durant tota l'actuació. Tot i així, el grup arriba amb força sorpreses per tots: entre elles, la presentació de temes que s'inclouran en el proper àlbum de la banda, que s'espera pel mes de maig de 2013. El primer tema en presentar és Requiem, amb una composició musical completa i molt bona cançó, amb veus desdoblades i una tonada que enganxa. A més, la teatralitat constant del grup, li dóna una espurna especial a la seva actuació. Segueixen amb un altre tema d'Ashes: Libre i continuen amb un tema del darrer disc, Rubicon; el tema escollit és Exile que, tot i els problemes tècnics amb la guitarra acústica, no deixa de sonar increïble en directe. No renuncien al seu passat, interpretant un tema del seu treball del 2001 World of Glass, sent The Shining Path el tema escollit; amb unes veus i un estil més gòtic i unes guitarres més contundents a mans d'Anders Høvyvik Hidle i Gyri Smørdal Losnegaard, que ho donarà tot en aquesta cançó i durant tot el concert, aconsegueixen un bon resultat. Segueixen amb el ritme més lent de Shadowman, abans s'arribar a la recta final del concert. Ritme que es trencarà al final per donar pas a un altre tema del nou àlbum que sortirà al maig del proper any: Cathedral.
Amb el públic victorejant de fons, comencen Ole Vistnes al baix, Tarald Lie Jr. a la bateria i Mariangela Demurtas a la veu; poc després se suma la resta del grup als cors melòdics de Vistnes. Sense dubtes, el proper disc, promet. Continuen amb Tender Trip on Earth, amb l'acústica que segueix sense funcionar del tot bé; tot i així, es pot gaudir del directe i de la increïble combinació de veus en tot moment. Acaben la seva actuació amb Beyond The Veil: amb un inici lent, calmat, el tema aconsegueix crear un final de concert magistral; si no fos perquè faltava una peça clau, que no trigaria en arribar.
La banda acaba l'espectacle i ara es veu més que mai un públic més aviat dormit. Després d'uns minuts, masses segons la meva opinió, quan la gent veu que es comencen a recollir les coses de l'escenari, comencen a reclamar un tema més. Gyri Smørdal, ja fora de la sala, apaga la cigarreta per acabar el concert com la gent esperava. Tota la banda torna a pujar a l'escenari i, amb tot el públic cantant amb ells, acaben, aquesta vegada sí, amb Year Of The Rat. En resum, una gran actuació de la banda i, encara més, tenint en compte les condicions.
Tristania Setlist: Angina / The Wretched / Requiem / Libre / Exile / The Shining Path / Shadowman / Cathedral / Tender Trip on Earth / Beyond the Veil / Year of the Rat
Esperem la tornada de les quatre bandes, aquesta vegada amb més gent! Si et vas perdre el concert, jo de tu, no tornaria a fer-ho! Així podreu gaudir, igual que ho vam fer nosaltres, d'aquestes quatre grans bandes, tant diferents entre elles però que tant bé encaixen damunt d'un escenari!
Crònica: David Saldaña
Fotos: Sergi Helloween i Kalimetal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada