El matí del divendres 20 de juliol començava a despuntar quan els membres de Kalimetal, carregats amb les motxilles i la tenda de campanya, agafàvem el tren direcció a Benicàssim, on ens esperaven dos dies de metal en el nou festival organitzat per Maraworld (els mateixos que el FIB), el Costa de Fuego.
Arribats a la zona del festival, una organització immaculada ens va guiar fins la zona de canvi de polseres i, posteriorment, fins la zona d’acampada, on tot estava calculat al mil·límetre, però sense que ningú molestés a ningú. Una vegada instal·lats i passats per sota la dutxa per intentar mitigar els efectes del sol i la forta calor que feia a la ciutat valenciana, vam baixar al recinte del festival per començar a veure i escoltar alguns dels 26 concerts que hi havia programats per la primera jornada.
El recinte obria les seves portes a les 17:30 hores i, després de passar un control de seguretat i de polseres, vam trepitjar per primera vegada el gran espai on veuríem grans estrelles del metal desplegant tot el seu potencial. Els concerts es van repartir en quatre escenaris: el Costa de Fuego, escenari gegant preparat per encabir a unes 20.000 persones (mai es va arribar a aquesta xifra, doncs l’assistència general no va superar les 15.000), el Black Bikini on s’hi podien concentrar unes 3.000, la carpa Jack Danie’ls, amb capacitat per unes 500 persones i el Red Bull Tour Bus, on hi van actuar bandes emergents amb molt futur per endavant.
Els encarregats d’obrir el festival i d’estrenar la carpa Jack Daniel’s, l’únic escenari cobert que limitava l’aforament per veure i escoltar els concerts, van ser els locals Dry River. La banda de Castelló de la Plana van aprofitar per presentar els temes del seu disc debut, El Circo de la Tierra; el seu rock eclèctic i progressiu, acompanyat de la vestimenta de tots els seus membres, converteixen el seu directe amb una proposta molt interessant, com ho va demostrar el ple aconseguit sota la carpa, tot i començar el seu concert a les 18 hores.
Després de donar una volta per la zona de botigues, escoltant de fons el directe de We Are the Ocean, i de fer la primera parada a una de les zones de begudes, ens vam trobar davant de l’escenari Black Bikini, on estaven actuant els madrilenys Steel Horse. El seu estil és el heavy metal clàssic de bandes com Iron Maiden o Judas Priest, aconseguint un directe fresc i molt potent, sobretot gràcies a la veu de Jorge Cortés. Van acabar la seva actuació amb el tema que dóna nom al seu àlbum debut, Wild Power, corejat per la gran majoria d’assistents.
En aquest moment, V3ctors ja havien acabat el seu concert al Red Bull Tour Bus i OST començava també el seu directe a la carpa Jack Daniel’s; però nosaltres vam optar per anar a l’escenari Costa de Fuego on, a les 19 hores, hi havia programat el concert dels finlandesos Amorphis. L’hora no va afavorir l’assistència massiva de gent, però els que hi érem vam rebre els temes de la banda amb moltes ganes, tot i que el volum general i sobretot el de la veu de Tomi Joutsen, no estiguessin gaire alts. Van obrir amb el tema Silver Bride, seguit per altres com You I Need, Into Hiding o Sky is Mine; per posar el punt i final a la seva actuació van triar el tema House of Sleep, deixant-nos amb ganes de tornar-los a veure en directe.
Els concerts no paraven i, entre les diferents propostes que teníem a les 20 hores, nosaltres ens vam decantar per tornar a veure el directe aclaparador dels manxecs Angelus Apatrida al Black Bikini. Van engegar el show amb el single de The Call, el seu àlbum més recent, You Are Next. El volum de l’escenari estava excessivament alt, tant que solapava l’actuació de Satyricon al Costa de Fuego; aquest fet i temes com Give’Em War o Blast Off van fer embogir encara més al públic. Després d’un missatge revolucionari i contra el govern de les retallades, sobretot a la cultura, per part de Guillermo Izquierdo, el tema Thrash Attack va servir per posar punt i final a la seva actuació.
El recinte del festival, a banda de diverses botigues de samarretes i complements i molts punts de beguda (sense cues ni aglomeracions) per passar la set i la calor de Benicàssim, disposava d’un passeig amb diversos locals de restauració on podies menjar des d’un tros de pizza, passant per entrepans, hamburgueses o plats d’arròs amb pollastre... i és que els metaleros també ens alimentem de bones coses! En aquest moment, vam decidir fer una petita parada a reposar energies i seguir amb els concerts.
Mentre Guadaña descarregava la seva música al Red Bull Tour Bus, els clàssics Barón Rojo començaven el seu show al Costa de Fuego. Una gran quantitat de públic es va congregar als voltants de l’escenari per veure l’actuació d’una de les grans bandes del heavy metal de la península; la mitjana d’edat havia augmentat considerablement i és que després de Barón Rojo, pujarien a l’escenari els Obús, seguits dels caps de cartell del primer dia de festival, els Guns N’Roses.
El públic més jove es trobava al Black Bikini, on hi actuaven els asturians Warcry, qui es troben en un moment pletòric en la seva carrera. Presentats a través d’una pantalla, van començar el show amb Alma de Conquistador, amb una energia impressionant per part de tots els membres; tot i que Víctor García estava una mica tocat de la veu, la complicitat amb el públic i la seva entrega durant tota la seva actuació va ser excel·lent. Altres temes que van sonar van ser La Muerte de un Sueño, Ardo por Dentro, La Vieja Guardia, la corejada Tu Mismo i la clàssica Capitán Lawrence per tancar una actuació memorable. Destacar a tots els membres de la banda pel seu gran concert, en especial a Pablo García, qui va deixar bocabadat a més d’un amb la seva guitarra, fent el solo d’un tema amb ella enganxada al clatell, i mantenint una actitud genial amb el públic.
Després del bon sabor de boca que ens van deixar els asturians, ens vam passar un moment per la carpa Jack Daniel’s on, a les 23 hores, havia començat el concert dels locals Uzzhuaïa. Amb un ple absolut es van presentar com una banda procedent de Violencia, criticant el govern local i interpretant temes com Baja California o La Mala Suerte. Mentrestant, el Black Bikini es preparava per acollir el directe dels britànics Paradise Lost. Teníem moltes ganes de veure’ls, però el resultat no va ser l’esperat: una banda tant consolidada que porta els sintetitzadors gravats, que gairebé no es belluga en directe i que hi ha poca complicitat amb el públic, no ofereix l’espectacle que un espera en un festival. Nick Holmes no va tenir el seu millor dia a nivell vocal, interpretant temes com Tragic Idol, Honesty in Death o Faith Divides Us / Death Unites Us. Una llàstima perquè en estudi era una banda de recent descobriment que ens havia agradat molt.
I la primer nit de festival es tancava amb una sobresaturació de concerts dels quals volíem veure una mica de cada: a les 00:45 hores, els madrilenys Vita Imana descarregaven la seva música a la carpa Jack Daniel’s, fent embogir al públic que no parava de saltar i corejar els temes de la banda. Només cinc minuts després, havia de començar el concert d’un dels caps de cartell del festival: Guns N’Roses, liderats per Axl Rose, aquesta vegada no van fer tard; més aviat, van començar dos minuts abans la seva actuació! Cosa a la que no estàvem gaire acostumats. Van obrir amb el clàssic Welcome to the Jungle, on ja vam poder escoltar que el nivell vocal del rockstar no estava, ni molt menys, en les seves millors condicions. El concert va estar acompanyat de canons de fum amb confeti i de pantalles gegants, instal·lades al fons de l’escenari Costa de Fuego, on s’anaven intercalant imatges del concert en directe amb d’altres gravades.
Però al Black Bikini estava actuant una altra banda que no ens volíem perdre per res del món: els milanesos Lacuna Coil. El nombre de seguidors concentrats al segon escenari del recinte es va veure perjudicat per la competència dels caps de cartell, però els que hi érem, ens vam fer sentir. Amb un so molt més contundent que en estudi, Andrea Ferro i Cristina Scabbia ho van donar tot en les facetes vocals, així com la resta de la banda amb els seus respectius instruments. Scabbia va demostrar que, a banda de bona cantant, és una gran mestra de cerimònies, creant una gran atmosfera entre ella i el públic entre tema i tema. Barrejant temes nous amb alguns més clàssics, van acabar el seu show amb Trip of Darkness i Spellbound, deixant-nos satisfets en una primera jornada que s’apropava al seu final.
Després d’un dia molt dur, de poques hores de son la nit anterior i sense temps per descansar, els concerts de The Computers, Bury Tomorrow i Killus ens els vam perdre; havíem de recuperar energies perquè l’endemà ens esperaven encara moltes més bandes per veure: In Flames, Katatonia, Marilyn Manson, Ankor i, com no, Nightwish!
Aquestes són les nostres impressions del primer dia de festival; no són ni millors ni pitjors que les d’uns altres, simplement són les nostres. En breu, la segona part amb la resta de concerts!
Arribats a la zona del festival, una organització immaculada ens va guiar fins la zona de canvi de polseres i, posteriorment, fins la zona d’acampada, on tot estava calculat al mil·límetre, però sense que ningú molestés a ningú. Una vegada instal·lats i passats per sota la dutxa per intentar mitigar els efectes del sol i la forta calor que feia a la ciutat valenciana, vam baixar al recinte del festival per començar a veure i escoltar alguns dels 26 concerts que hi havia programats per la primera jornada.
El recinte obria les seves portes a les 17:30 hores i, després de passar un control de seguretat i de polseres, vam trepitjar per primera vegada el gran espai on veuríem grans estrelles del metal desplegant tot el seu potencial. Els concerts es van repartir en quatre escenaris: el Costa de Fuego, escenari gegant preparat per encabir a unes 20.000 persones (mai es va arribar a aquesta xifra, doncs l’assistència general no va superar les 15.000), el Black Bikini on s’hi podien concentrar unes 3.000, la carpa Jack Danie’ls, amb capacitat per unes 500 persones i el Red Bull Tour Bus, on hi van actuar bandes emergents amb molt futur per endavant.
Els encarregats d’obrir el festival i d’estrenar la carpa Jack Daniel’s, l’únic escenari cobert que limitava l’aforament per veure i escoltar els concerts, van ser els locals Dry River. La banda de Castelló de la Plana van aprofitar per presentar els temes del seu disc debut, El Circo de la Tierra; el seu rock eclèctic i progressiu, acompanyat de la vestimenta de tots els seus membres, converteixen el seu directe amb una proposta molt interessant, com ho va demostrar el ple aconseguit sota la carpa, tot i començar el seu concert a les 18 hores.
Després de donar una volta per la zona de botigues, escoltant de fons el directe de We Are the Ocean, i de fer la primera parada a una de les zones de begudes, ens vam trobar davant de l’escenari Black Bikini, on estaven actuant els madrilenys Steel Horse. El seu estil és el heavy metal clàssic de bandes com Iron Maiden o Judas Priest, aconseguint un directe fresc i molt potent, sobretot gràcies a la veu de Jorge Cortés. Van acabar la seva actuació amb el tema que dóna nom al seu àlbum debut, Wild Power, corejat per la gran majoria d’assistents.
En aquest moment, V3ctors ja havien acabat el seu concert al Red Bull Tour Bus i OST començava també el seu directe a la carpa Jack Daniel’s; però nosaltres vam optar per anar a l’escenari Costa de Fuego on, a les 19 hores, hi havia programat el concert dels finlandesos Amorphis. L’hora no va afavorir l’assistència massiva de gent, però els que hi érem vam rebre els temes de la banda amb moltes ganes, tot i que el volum general i sobretot el de la veu de Tomi Joutsen, no estiguessin gaire alts. Van obrir amb el tema Silver Bride, seguit per altres com You I Need, Into Hiding o Sky is Mine; per posar el punt i final a la seva actuació van triar el tema House of Sleep, deixant-nos amb ganes de tornar-los a veure en directe.
Els concerts no paraven i, entre les diferents propostes que teníem a les 20 hores, nosaltres ens vam decantar per tornar a veure el directe aclaparador dels manxecs Angelus Apatrida al Black Bikini. Van engegar el show amb el single de The Call, el seu àlbum més recent, You Are Next. El volum de l’escenari estava excessivament alt, tant que solapava l’actuació de Satyricon al Costa de Fuego; aquest fet i temes com Give’Em War o Blast Off van fer embogir encara més al públic. Després d’un missatge revolucionari i contra el govern de les retallades, sobretot a la cultura, per part de Guillermo Izquierdo, el tema Thrash Attack va servir per posar punt i final a la seva actuació.
El recinte del festival, a banda de diverses botigues de samarretes i complements i molts punts de beguda (sense cues ni aglomeracions) per passar la set i la calor de Benicàssim, disposava d’un passeig amb diversos locals de restauració on podies menjar des d’un tros de pizza, passant per entrepans, hamburgueses o plats d’arròs amb pollastre... i és que els metaleros també ens alimentem de bones coses! En aquest moment, vam decidir fer una petita parada a reposar energies i seguir amb els concerts.
Mentre Guadaña descarregava la seva música al Red Bull Tour Bus, els clàssics Barón Rojo començaven el seu show al Costa de Fuego. Una gran quantitat de públic es va congregar als voltants de l’escenari per veure l’actuació d’una de les grans bandes del heavy metal de la península; la mitjana d’edat havia augmentat considerablement i és que després de Barón Rojo, pujarien a l’escenari els Obús, seguits dels caps de cartell del primer dia de festival, els Guns N’Roses.
El públic més jove es trobava al Black Bikini, on hi actuaven els asturians Warcry, qui es troben en un moment pletòric en la seva carrera. Presentats a través d’una pantalla, van començar el show amb Alma de Conquistador, amb una energia impressionant per part de tots els membres; tot i que Víctor García estava una mica tocat de la veu, la complicitat amb el públic i la seva entrega durant tota la seva actuació va ser excel·lent. Altres temes que van sonar van ser La Muerte de un Sueño, Ardo por Dentro, La Vieja Guardia, la corejada Tu Mismo i la clàssica Capitán Lawrence per tancar una actuació memorable. Destacar a tots els membres de la banda pel seu gran concert, en especial a Pablo García, qui va deixar bocabadat a més d’un amb la seva guitarra, fent el solo d’un tema amb ella enganxada al clatell, i mantenint una actitud genial amb el públic.
Després del bon sabor de boca que ens van deixar els asturians, ens vam passar un moment per la carpa Jack Daniel’s on, a les 23 hores, havia començat el concert dels locals Uzzhuaïa. Amb un ple absolut es van presentar com una banda procedent de Violencia, criticant el govern local i interpretant temes com Baja California o La Mala Suerte. Mentrestant, el Black Bikini es preparava per acollir el directe dels britànics Paradise Lost. Teníem moltes ganes de veure’ls, però el resultat no va ser l’esperat: una banda tant consolidada que porta els sintetitzadors gravats, que gairebé no es belluga en directe i que hi ha poca complicitat amb el públic, no ofereix l’espectacle que un espera en un festival. Nick Holmes no va tenir el seu millor dia a nivell vocal, interpretant temes com Tragic Idol, Honesty in Death o Faith Divides Us / Death Unites Us. Una llàstima perquè en estudi era una banda de recent descobriment que ens havia agradat molt.
I la primer nit de festival es tancava amb una sobresaturació de concerts dels quals volíem veure una mica de cada: a les 00:45 hores, els madrilenys Vita Imana descarregaven la seva música a la carpa Jack Daniel’s, fent embogir al públic que no parava de saltar i corejar els temes de la banda. Només cinc minuts després, havia de començar el concert d’un dels caps de cartell del festival: Guns N’Roses, liderats per Axl Rose, aquesta vegada no van fer tard; més aviat, van començar dos minuts abans la seva actuació! Cosa a la que no estàvem gaire acostumats. Van obrir amb el clàssic Welcome to the Jungle, on ja vam poder escoltar que el nivell vocal del rockstar no estava, ni molt menys, en les seves millors condicions. El concert va estar acompanyat de canons de fum amb confeti i de pantalles gegants, instal·lades al fons de l’escenari Costa de Fuego, on s’anaven intercalant imatges del concert en directe amb d’altres gravades.
Però al Black Bikini estava actuant una altra banda que no ens volíem perdre per res del món: els milanesos Lacuna Coil. El nombre de seguidors concentrats al segon escenari del recinte es va veure perjudicat per la competència dels caps de cartell, però els que hi érem, ens vam fer sentir. Amb un so molt més contundent que en estudi, Andrea Ferro i Cristina Scabbia ho van donar tot en les facetes vocals, així com la resta de la banda amb els seus respectius instruments. Scabbia va demostrar que, a banda de bona cantant, és una gran mestra de cerimònies, creant una gran atmosfera entre ella i el públic entre tema i tema. Barrejant temes nous amb alguns més clàssics, van acabar el seu show amb Trip of Darkness i Spellbound, deixant-nos satisfets en una primera jornada que s’apropava al seu final.
Després d’un dia molt dur, de poques hores de son la nit anterior i sense temps per descansar, els concerts de The Computers, Bury Tomorrow i Killus ens els vam perdre; havíem de recuperar energies perquè l’endemà ens esperaven encara moltes més bandes per veure: In Flames, Katatonia, Marilyn Manson, Ankor i, com no, Nightwish!
Aquestes són les nostres impressions del primer dia de festival; no són ni millors ni pitjors que les d’uns altres, simplement són les nostres. En breu, la segona part amb la resta de concerts!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada