divendres, 28 de desembre de 2012

Gira d'Amadeüs i Döria

El heavy metal melòdic i el hard rock català es troba en un gran moment i dues de les bandes més importants de casa nostra que representen aquests gèneres han unit forces de cara a inicis del 2013!! Estem parlant de les bandes Amadeüs i Döria, qui han preparat un inici d'any tancant, de moment, quatre dates conjuntes per diferents punts de la geografia catalana.

De moment, podem anunciar els següents concerts:

4 de gener a la Sala Republica del Ritmo de Cerdanyola del Vallès, on hi haurà el sorteig d'una guitarra elèctrica
12 de gener a la Sala La Boite de Lleida, juntament amb Imperial Stoüt
9 de febrer a la Sala Rock & Apples de Callela
8 de març a la Sala Vip's de Calafell, juntament amb Kill Me Later


A més a més, els vallesans Amadeüs han aprofitat aquestes festes nadalenques per treballar en un nou tema que, de ben segur, sonarà en els concerts anunciats anteriorment. La banda ha fet un vídeo amb fotografies i la lletra de la cançó, perquè tothom que es desplaci fins alguna de les seves actuacions, pugui cantar-lo de principi a fi. Això és Caléndula!


Per altra banda, Döria està a punt de publicar el seu segon videoclip, gravat amb la col·laboració de La Hermandad del Acero i que posarà imatges al tema Por si sirve de algo. Però és que l'activitat de la banda no acaba aquí, ja que el proper 19 de gener estaran tocant a Madrid, a la Sala Ritmo y Compás, juntament amb Dramática i José Rubio's Nova Era.


Per més informació sobre l'actualitat de les bandes i la seva gira conjunta, podeu visitar els seus perfils de Facebook; pel que fa a les entrades, trobareu tots els preus i condicions en aquest enllaç.

dissabte, 22 de desembre de 2012

Kalimetal #184 - Resum del 2012

Ei Metaleros/es!! Estem a punt de tancar el 2012, un any molt marcat per la forta crisi econòmica europea (més accentuada a casa nostra), però que, per nosaltres ha estat un any molt important! Hem començat a col·laborar amb els nostres amics de Satan Arise, hem conegut molta gent de bandes locals que són molt grans damunt dels escenaris, però més encara a baix... i hem pogut parlar amb bandes locals i internacionals, descobrint molt més el heavy metal en primera persona!!

Durant l'any s'han editat un munt d'àlbums, hem viscut una gran quantitat de concerts i han passat moltes coses dins del món del metal. En les properes dues hores intentarem fer un resum del que ha donat de si aquest any, un fet molt complicat i on tothom trobarà coses a faltar... però és que és realment impossible encabir tot un any en dos hores...

Des de Kalimetal volem aprofitar per desitjar-vos a tots unes bones festes de Nadal, uns bons àpats familiars, una bona entrada a l'any 2013 i que, passades les festes, us torneu a enganxar al programa... perquè el proper any promet ser igual o millor que aquest!!


Com sempre, us deixem el tracklist i els enllaços de descàrrega per, enlloc de les típiques nadales d'aquests temps, escolteu el programa allà on vulgueu, com vulgueu i amb qui vulgueu!! Bon Nadal i Bon Any a tothom!!

01) Mandrágora NegraEl Tamborilero
02) Primal FearStrike
03) Black SabbathTurn Up the Night
04) EluveitieLuxtos
05) LyrielVoices in My Head
06) LordiI Am Bigger than You
07) 3 Inches of BloodMetal Woman
08) Adrenaline MobPsychosane
09) ElisFirefly
10) NodramaUndefined
11) SabatonGott Mit Uns
12) Vampires Everywhere!Drug of Choice
13) Deep PurpleFireball
14) TankardA Girl Called Cerveza
15) Serj TankianUneducated Democracy
16) NightwishStorytime
17) Ex DeoPer Occulus Aquila
18) CelestyNew Sin
19) SybreedThe Line of Least Resistance
20) Iron MaidenInvaders
21) NonpointLeft for You
22) KamelotAshes to Ashes
23) EmbellishWords of Fire
24) HuntressSenicide
25) Yngwie MalmsteenPoisoned Mind
26) Ensiferum - Bamboleo

Descarrega't la Primera Hora
Descarrega't la Segona Hora

El Moment "Friki" de la Setmana #156

Al llarg del programa especial que us hem preparat, repassarem algunes de les edicions més sonades del 2012; durant el mes d'agost, els finlandesos Ensiferum van editar disc Unsung Heroes, el cinquè disc d'estudi de la banda que, juntament amb Profane Omen i Amoral, van venir a presentar a Sala Razzmatazz 2 el passat 26 de setembre (recorda aquí la crònica). Aquell dia, just abans del concert, vam poder xerrar amb Sami Hinkka, baixista d'Ensiferum (recorda aquí l'entrevista).

Fem una mirada enrere en el temps i parlem de la banda francesa Gipsy Kings, formada per fills de membres gitanos que van viure a Catalunya durant la guerra civil; la seva música combina el pop amb la rumba catalana i ells són els responsables de la versió original del cover que hem triat per posar el punt i final al 2012, que ja s'acaba. L’any 1987 debutaven amb el disc homònim a la banda, Gipsy Kings, on van incloure el tema Bamboleo, versionat posteriorment per un munt d'artistes; doncs els finlandesos han adaptat al folk metal aquest tema! I sona d'aquesta manera!

El Moment Clàssic de la Setmana #159

A punt de tancar el 2012 i començant les festes nadalenques, volem fer un recordatori a la gent del món de la música que ens ha deixat aquest any. I no començàvem gens bé.

El dia 5 de gener ens deixava Nicole Bogner, ex cantant de Visions of Atlantis; uns dies després ho feia Robbie France, ex bateria d'UFO i el 25 de gener, Mark Reale, guitarrista de Riot, ens deixava degut a complicacions amb la malaltia de Crohn. Durant el mes de febrer, la més sonada va ser la desaparició de Tonmi Lillman, més conegut com a Otus, bateria de Lordi.


A les ja anomenades, desgraciadament les morts no van parar, podent seguir la llista amb Ronnie Monrose al març, Richie Teeter, bateria de bandes com The Dictators o Twisted Sister a l'abril o Rob Doherty, ex guitarrista de Into Eternity, durant el mes de maig. I, malauradament, després de quatre mesos de tranquil·litat, l'1 de novembre ens deixava Mitch Lucker, vocalista de Suicide Silence.


Però els amants de la música en general, no només del hard rock i heavy metal, una de les morts que més vam plorar va ser la de John Douglas "Jon" Lord, fundador i teclista de la banda britànica Deep Purple, que ens deixava el 16 de juliol després de no superar un càncer de pàncrees. Del seu gran llegat de discos i temes, el volem recordar amb el que dóna nom al cinquè disc d'estudi de la seva banda principal, Fireball. Allà on estiguis, sempre et recordem i recordarem!

dilluns, 17 de desembre de 2012

Kalimetal #183

Ei Metaleros/es!! Arriba el penúltim programa de la temporada abans de l'aturada per les festes de Nadal; i, abans de que això passi, us volem apropar algunes de les novetats que han sortit aquest any, potser no tant conegudes com d'altres, però amb la mateixa qualitat.

A més a més, repassarem alguna notícia interessant, alguns concerts celebrats a casa nostra i moltes coses més! Us deixem el tracklist i els enllaços de descàrrega perquè el pugueu escoltar allà on vulgueu!

01) At Vance - Fame and Fortune
02) Krypteria - Live to Fight Another Day
03) Sturm und Drang - Hammer to Fall
04) Soilwork - The Thrill
05) Jarkko Ahola - As Long as I Live (Rock'n'Roll is not Dead)
06) Ari Koivunen - Hero's Gold
07) Lamb of God - To the End
08) Sound Storm - Back to Life
09) Breed 77 - Drown
10) Bullet for my Valentine - Temper, Temper
11) Bon Jovi - In and Out of Love
12) Axxis - Eyes of a Child
13) Fatal Smile - Nailed to the Wall
14) Cradle of Filth - Frost on her Pillow
15) Prong - Revenge Best Served Cold
16) ReVamp - Million
17) H.E.A.T. - Breaking the Silence
18) Black Majesty - Symphony of Death
19) Tracedawn - Nothing and Nowhere
20) Hevisaurus - Nakkimakkaraa
21) Stone Sour - Gone Sovereign
22) Acid Drinkers - New York, New York

Descarrega't la Primera Hora
Descarrega't la Segona Hora

El Moment "Friki" de la Setmana #155

L’any 1986 es formava a Polònia la banda de thrash i heavy metal Acid Drinkers, una de les més importants d'un país acostumat a veure sortir bandes de black i death metal com a estils principals.

L'activitat de la banda es va aturar poc després de la seva formació ja que un dels seus membres va ser cridat a fer el servei militar, però al tornar, la banda es va reactivar i va començar a editar discos, fins arribar als setze que tenen en l'actualitat, el darrer La Part du Diable, editat aquest mateix 2012. Però nosaltres avui us proposem un tema inclòs dins del Fishdick Zwei, un disc ple de versions editat el 2010, on hi podem trobar temes de Johnny Cash, Donna Summer, Red Hot Chili Peppers o Ray Charles entre d'altres.

Nosaltres ens hem decantat per un tema que va ser escrit per Fred Ebb i composat per John Kander per una pel·lícula de Martin Scorsese i interpretat per Liza Minnelli l'any 1977; dos anys després va ser gravada per la veu, Frank Sinatra... el tema en qüestió és el mític New York, New York. Tots els vídeos en directe què hem trobat tenen una qualitat sonora molt dolenta; és per això que us deixem amb el tema, sense més floritures. A veure què us sembla la versió!

El Clàssic de la Setmana #158

El proper 2013, la banda de New Jersey Bon Jovi vol tornar a ser aquella banda essencial en directe que tant d'èxit va aconseguir ara ja fa uns anys; és per això que a partir del mitjans de febrer començaran una gira mundial sota el nom de Because We Can - The Tour, que servirà per presentar el dotzè treball discogràfic de la banda, What About Now, que sortirà a la venta a partir del mes de març.

En els darrers temps, la música de la banda ha baixat les seves revolucions, però els inicis de la banda, tot i no ser thrash metal, els temes tenien una mica més de canya que en l’actualitat. Un dels discos que ho demostra és el que van editar l’any 1985 sota el nom de 7800º Fahrenheit (que vindrien a ser 4315ºC, en definitiva, molta calor) segons la banda, el punt de fusió del rock. En aquest disc hi trobem temes com el que obre l'àlbum, que porta per títol In and Out of Love.

dimecres, 12 de desembre de 2012

Crònica Sonata Arctica + Battle Beast

El passat dissabte 17 de novembre, dues bandes finlandeses aterraven a Barcelona, concretament a la Sala Razzmatazz 1 per descarregar la seva música: els primers eren els potents Battle Beast, qui visitaven per primera vegada la ciutat comtal; els segons, Sonata Arctica, qui venien a presentar el seu darrer treball discogràfic, Stones Grow Her Name.


Teníem moltes ganes de veure a les dues bandes que actuaven aquell vespre; però especial gràcia ens feia gaudir del directe dels teloners, els Battle Beast, qui venien a presentar el seu primer disc, Steel, i la seva nova cantant, Noora Louhimo, qui va entrar a la banda poc abans de començar el tour, reemplaçant a Nitte Valo. La banda l'acaben de formar Anton Kabanen i Juuso Soinio a les guitarres, Eero Sipilä al baix, Pyry Vikki a la bateria i Janne Björkroth als teclats.

Les portes obrien, segons la pàgina web de la sala, del promotor del concert, Doctor Music i de les entrades, a les 20:30 hores; quina va ser la nostra sorpresa quan vam arribar a la sala? Passaven dos minuts de l’hora prevista d'obertura i ens van informar que havien obert abans i el concert de Battle Beast estava a punt de finalitzar! No sabem qui va prendre la decisió ni per què, però molta gent es va quedar amb un pam de nas, com nosaltres, mentre s'anava omplint la sala. Total, només vam poder gaudir dels dos últims temes de l'actuació i, evidentment, després de veure la potència de la banda en directe, ens vam quedar amb ganes de molt més. Esperem que no triguin en tornar a casa nostra.


Però el plat fort de la nit si que no ens el vam perdre tot i que, després de veure a Sonata Arctica tres vegades en els darrers cinc anys, ja sabíem com seria el show dels finlandesos... segur què ho sabíem? Ens vam acabar tragant les paraules després de veure l'impressionant directe que van realitzar un dels precursors del power metal a Finlàndia. Després d'una bona estona d'espera pel canvi de backline i amb Wildfire, Part III – Wildfire Town, Population:0 com a intro, el primer en aparèixer a l’escenari va ser el bateria Tommy Portimo, seguit del teclista Henrik Klingenberg, en les seves respectives tarimes elevades, l'únic destacable de l'escenografia de la banda; poc després sortien a la tarima la secció de corda de la banda amb Marko Paasikoski al baix i el gran Elias Viljanen a la guitarra. I, per últim, el carismàtic vocalista Tony Kakko, de qui ens havien dit que estava una mica tocat de la veu. Ja amb el primer tema, Only the Broken Hearts (Make You Beautiful), vam poder comprovar que la veu de Kakko estava a la perfecció per fer un gran concert.


Els finlandesos venien a presentar el seu setè disc d'estudi, Stones Grow Her Name, del que van arribar a tocar fins a set temes... però no es van oblidar dels clàssics de la banda i el segon tema de la nit, amb una sala amb una entrada impressionant i totalment entregada, va sonar Black Sheep. La secció de corda anava intercanviant les seves posicions a l'escenari, de dreta a esquerra sense parar; Klingenberg canviava entre el teclat estàtic, situat a l'esquerra de la tarima, i el seu Roland que el permetia moure's amb total llibertat. Però si algú no va parar de fer kilòmetres, aquest va ser Tony Kakko, qui entonava cada nota a la perfecció, rebent l'escalfor del públic i gaudint com mai l'havia vist damunt de l'escenari, somrient i dedicant gestos i mirades cap als assistents.


Un dels temes que s’inclou en el nou treball de la banda és Losing My Insanity, escrit per Kakko però que va interpretar Ari Koivunen en el seu disc debut, Fuel for the Fire. La versió del cantant d'Amoral és brutal... però la de Sonata Arctica a mi, personalment, em va posar els pèls de punta. I un altre moment esperat pel públic va ser quan va sonar el primer single del Stones Grow Her Name, el tema que porta per títol I Have a Right, cantat per tota la sala i la banda al·lucinant amb la reacció del públic. Just després d'aquesta descàrrega d'adrenalina per part de tots, es va produir un canvi d'escenari.


Kakko va explicar que, amb les festes nadalenques a tocar, farien uns temes en acústic, encarregant-se ell mateix de tocar la guitarra, enfundat en un barret de cowboy. Per aquests temes, l'elecció dels mateixos, segons la nostra humil opinió, no va ser del tot encertada: la primera que van interpretar va ser la preciosa Tallulah, seguida de una versió de The Dead Skin, un dels millors temes inclosos en el disc The Days of Grays del 2009; però quina necessitat hi havia de fer una cover de Bon Jovi, amb la gran quantitat de temes que tenen en la seva llarga discografia? El tema Wanted Dead or Alive no és que sonés malament, però creiem que podrien haver fet algun altres dels seus temes; tot i això, moment màgic de la nit, amb una il·luminació que va crear un ambient de pau i serenor a tota la sala, que no es volia perdre cap detall del set acústic dels finlandesos.


Després d'una hora de concert, arribava el moment del descans abans d'encarar la recta final de l'actuació amb tota la força possible. Aquella nit de dissabte, el Futbol Club Barcelona estava jugant un partit de lliga i, sabent que molta gent havia anat a la sala perdent-se el partit, Tony Kakko va retornar a l'escenari enfundat amb una samarreta blaugrana, desfermant la bogeria entre el sector més futbolístic del públic (segurament a Madrid, es va posar una samarreta del club de la ciutat, per fer contents a tots). Van tornar amb Paid in Full, un tema que es troba al disc Unia, punt d'inflexió de la seva discografia, amb la incorporació d'elements més progressius, que no van agradar a tothom però que ara ja semblen oblidats. Després del Shitload of Money, del nou disc, dos clàssics més per tornar encara més bojos als assistents; Replica i Fullmoon feien quedar-se afònic a més d'un.


El concert va finalitzar amb Cinderblox, un dels temes més complets del Stones Grow Her Name i, com ja ve sent habitual en els concerts de Sonata Arctica, van tancar amb un tema inclòs dins del Reckoning Night: Don’t Say a Word. Just després del tema, Tony Kakko preguntava a la gent que era el que necessitaven en aquell moment, abans d'engegar amb Vodka i, amb la gent completament entregada, van posar el punt i final a seu concert.


Sonata Arctica Setlist: Only the Broken Hearts (Make You Beautiful) / Black Sheep / Alone in Heaven / Losing My Insanity / Broken / The Gun / The Day / I Have a Right / Talullah / The Dead Skin / Wanted Dead or Alive / Paid in Full / Shitload of Money / Replica / Fullmoon / Cinderblox / Don't Say a Word

Llàstima de la mala organització que ens va fer perdre el concert de Battle Beast i enormes els finlandesos Sonata Arctica en directe, sent aquest el millor concert que hem pogut veure de la banda, tant per la seva entrega com per l'entrega del públic assistent. Això si, una vegada més, ens vam quedar amb les ganes d'escoltar el clàssic Wolf & Raven en directe! A veure si per la propera tenim més sort!

dissabte, 8 de desembre de 2012

Kalimetal #182

Ei Metaleros/es!! Després d'una setmana de descans forçat, ja que ens trobàvem posseïts per la maleïda grip hivernal, tornem amb moltes ganes per afrontar la recta final d'aquest 2012 amb notícies fresques, novetats i moltes sorpreses...


Com per exemple l'entrevista més divertida que hem fet fins el moment, concretament a la banda barcelonina Menzia, amb qui parlem del passat, present i futur de manera distesa i entretinguda.

Però hi trobareu moltes més coses! Us deixem el tracklist i els enllaços de descàrrega perquè ho descobriu vosaltres mateixos!

01) Hardcore Superstar - Guestlist
02) Bullet - Rock Us Tonight
03) IceStorm - Infernal
04) Entrevista Menzia
04.1) Nasty Words
04.2) D-Generation
04.3) Necrosis
05) King Diamond - Never Ending Hill
06) At the Gates - Terminal Spirit Disease
07) Turisas - Among Ancestors
08) Killswitch Engage - Life to Lifeless
09) Deftones - Leathers
10) Benedictum - Shell Shock
11) Gwar - Zombies, March!
12) Aerosmith - Lover Alot
13) All That Remains - Stand Up
14) Majesty - Melt thy Steel
15) Destruction - Carnivore
16) Avenged Sevenfold - Carry On
17) Biomortal - Take My Breath Away

Descarrega't la Primera Hora
Descarrega't la Segona Hora

El Moment "Friki" de la Setmana #154

L’any 2006 es formava a Sutton, el Regne Unit, la banda de death metal simfònic i progressiu Stinkweed; un any després ells mateixos es produïen el seu primer disc, Dirge, abans d'incorporar un nou vocalista i de canviar el seu nom a Biomortal. Actualment practiquen, com ells mateixos diuen, cinematic metal i diuen que Biomortal és viagra per la ment. El primer disc de la banda us el podeu baixar de manera gratuïta, així com un nou ep on es troba la versió que us proposem aquesta setmana.

L’any 1978 es formava a Los Angeles la banda de new wave Berlin, famosa per interpretar el tema central de la pel·lícula Top Gun i guanyar l’Oscar i el Globus d'Or a la millor cançó original l’any 1986. El tema en qüestió es troba dins del disc Count Three & Pray i va ser composat per Giorgio Moroder i Tom Whitlock. Aquí teniu el tema Take My Breath Away, en una versió una mica més dura que l'original i amb un vídeo poc currat, segons la nostra humil opinió, penjat per la mateixa banda! Si és que són frikis fins i tot amb això!!

El Clàssic de la Setmana #157

En el clàssic d'aquesta setmana, volem aprofitar per anunciar-vos un dels festivals que tindrà lloc durant la primavera del 2013; no és cap dels més famosos, se celebrarà els propers 24 i 25 de maig a Örebro, Suècia, i es diu Metallsvenskan. En ell, diferents bandes escandinaves descarregaran la seva música en dos escenaris, mentre alguns dels seus membres, sempre i quan no els hi toqui estar damunt de l'escenari, estaran jugant a futbol amb els assistents. Curiós, si més no!

Amb bandes com Hardcore Supertar, Bullet i King Diamond, nosaltres hem volgut parlar d'una banda que van editar el seu darrer treball d'estudi l’any 1995! At the Gates, banda de death metal formada a Goteborg l’any 1990, es van separar un any després de l'edició de Slaughter of the Soul (1995), per tornar-se a reunir l’any 2007, desaparèixer el 2008 i tornar-se a reunir el passat 2010 fins l’actualitat, però vivint dels temes clàssics i d'algunes recopilacions o directes. No han dit que mai tornaran a gravar un disc, però sembla que les coses no van a un ritme accelerat.

L’any 1994 van editar el seu tercer treball, Terminal Spirit Disease, on s'inclou el tema corresponent al clàssic d'aquesta setmana i que li dóna nom al disc: Terminal Spirit Disease; aquí teniu el vídeo oficial!

dimecres, 5 de desembre de 2012

Entrevista a Ensiferum

El passat 26 de setembre, la banda finlandesa Ensiferum va visitar Barcelona per presentar la seva més recent edició, Unsung Heroes, en la gira anomenada Beabers of the Sword Tour (recorda aquí la crònica).


Abans del seu concert, a la mateixa terrassa de Sala Razzmatazz 2 i mentre sonaven els també finlandesos Profane Omen de fons, vam poder xerrar amb el baixista de la banda, Sami Hinkka, qui ens va explicar un munt de coses interessants!



Abans que res, benvingut a Barcelona!

Sami – Oh, gràcies!

Comencem l’entrevista amb aquesta pregunta: quin va ser el teu primer contacte amb la música i quines són les teves influències?

Sami - La música sempre ha estat una part important a la vida de la meva família. El meu pare tocava la bateria des dels 12 anys, i tenia dos germans grans; un d'ells és un gran guitarrista, que em va introduir al hard rock i al heavy metal quan jo era un nen. Així que va ser bastant natural per mi agafar un baix quan tenia 11 anys, volia tocar amb el meu germà gran, i ell em va ensenyar una mica de Black Sabbath, AC/DC, Iron Maiden, Led Zeppelin i coses així... Sobre les meves influències com a baixista he dir dues persones: Steve Harris d’Iron Maiden i Flea de Red Hot Chili Peppers, eren els meus grans ídols quan era un nen.

Ens pots explicar breument la història de la banda?

Sami - Ensiferum van començar el 1995; Markus és el fundador del grup, de fet és l'únic membre original que queda. Es va inspirar en la música folk, música folk escandinava, irlandesa, i altres tipus de música folk, i també en música death metal de la vella escola com els antics Amorphis o Dark Tranquility, aquesta mena de death metal melòdic; i bé, volia tenir una banda pròpia, i tenia alguns amics, i va trobar un nom al diccionari i bé, tenia uns 15 anys... I després de 5 àlbums i centenars de concerts, aquí estem.

Quin és el ritme de treball de la banda? És a dir, qui s’encarrega de les composicions musicals i de les lletres?

Sami - Markus vé a ser el compositor principal, però tothom hi pot aportar idees, jo i el Petri, i també l'Emmi hem posat idees per aquest disc. Normalment la cosa va així: algú té una idea principal, una melodia o un riff, i llavors comencem a treballar junts com a grup. Ho anem muntant tots junts, aquesta és una part molt important d'Ensiferum, el procés de composició, tota la banda hi està implicada. Per a les lletres, me n'he encarregat jo els últims dos discos. Els altres també hi poden participar, però jo sóc el que més llegeix, i em surt de manera més natural, i sembla que tothom n'està content.

I quan escrius les lletres, quines són les teves inspiracions? Què ens expliquen els temes d'Ensiferum?

Sami - Al disc nou, Unsung Heroes, totes les cançons estan inspirades en situacions de la vida real. Alguna cosa que m'hagi passat a mi, o a algú que conegui, o que hagi llegit o vist a les notícies... Però sempre té aquest tema medieval, nòrdic, víking, de fantasia, així que sempre és divertit i un gran repte trobar metàfores per a les lletres, per mi la idea original sempre és allà, però segueix encaixant amb la mentalitat d'Ensiferum.

Molts membres han passat per la banda des de la seva formació; com s'afronten tots aquests canvis?

Sami - Tots han estat canvis molt naturals, i necessaris. Va començar el 2004, quan vam treure el disc Iron, i vam rebre algunes ofertes per fer gires. L'ex-cantant, el Jari, cantava amb Wintersun i es volia concentrar en gravar el seu primer disc, així que era una situació impossible per al grup, perquè la resta del grup volien anar de gira, així que va ser bastant natural, d’acord, tu fas això i nosaltres anem de gira. I després d'això, l'ex-baixista i l'ex-teclista. Vam començar a tenir moltíssims concerts durant l'any. Estàs fora de casa mig any, i és comprensible que la gent vulgui tenir una vida més estable, tenir una feina de veritat, una carrera professional, família... així que és molt comprensible. Ara tothom vol s'implica al 100% amb Ensiferum, ens encanta fer-ho, i quan més junts estem millor... Quan vam gravar l'últim àlbum vam estar vivint junts uns dos mesos, a la mateixa casa. Això ens va unir molt, anem molt de gira junts, i ens portem molt bé. Però quan fas una vida normal junts, i estàs cuinant, mirant la tele, i coses així... això ens va unir molt entre nosaltres, tenim un ambient realment molt bo dins del grup. I he de dir que no hi ha cap mal rotllo entre nosaltres i els ex-membres. Som tots amics. Com l'ex-baixista Jukka-Pekka, que ara toca amb Turisas, i és un dels meus millors amics, i jo tinc un altre projecte de banda amb l'ex-teclista Meiju, el Jari ens van demanar a mi i el Markus per fer coros amb Wintersun... vaja, que som amics.

La gent utilitza algunes bandes per definir els diferents estils de metal: Slayer o Kreator per thrash, Blind Guardian o Gamma Ray per power... i Ensiferum per folk metal; com us sentiu amb una cosa així?

Sami - Crec que folk metal és una etiqueta molt bona per nosaltres, és on vam començar, música folk i metal. És clar que molta gent diu que no som tan folk, ja que molts grups utilitzen instruments de música tradicional a l'escenari. Nosaltres els utilitzem a l'estudi, per això portem teclats, perquè ens permeten fer molta més varietat que si només portéssim un flautista, per exemple. Sí, fem folk metal, crec que és la millor descripció pel nostre tipus de música.

Avui veniu a presentar el darrer disc, Unsung Heroes; que hi podem trobar de nou en aquest disc?

Sami - Tal com ho veig, és un pas endavant molt natural, des de l'últim àlbum, el quart. Especialment perquè la formació és la mateixa, pots escoltar que la banda està molt més unida, i amb els centenars de concerts que hem fet junts... Per aquest disc, que ja és el nostre cinquè disc, volem fer un pas en alguna direcció, i desafiar-nos a nosaltres mateixos com a compositors, i provar coses diferents, així que ha resultat una mica diferent, hem provat elements nous que mai havíem utilitzat. És un àlbum realment sòlid, no és un àlbum fàcil com els anteriors, l'has d'escoltar diverses vegades perquè no hi ha hits tan immediats, si no que cada cançó està molt treballada, amb suor, sang i llàgrimes... hahaha

En els últims set anys heu passat per Barcelona un total de quatre vegades; us hi trobeu a gust tocant aquí? Què té el públic de Barcelona que us fa venir tant sovint per aquí?

Sami - Us estimem, nois! Recordo que va ser un dels meus primers concerts fora de Finlàndia, quan em vaig unir a Ensiferum, des de la primera gira amb el grup, el 2005, alguns dels millors records que tinc d'aquella gira és de Barcelona.... Barcelona sempre ha estat un lloc especial per a nosaltres, i estic molt content de ser aquí!

El Bearers of the Sword Tour va començar el passat 14 de setembre a Alemanya; com està anant aquesta gira?

Sami - Fins ara molt bé. Tenim tres grups d'estils diferents, i encaixen realment bé. La gent ho gaudeix cada nit, molta gent ens diu que ha estat una nit molt especial, perquè també coneixen grups nous. No són només bandes del mateix estil, la dinàmica de la nit no és només grups del mateix estil... També tenim dies lliures, que és quan et coneixes més amb els altres grups, quan agafes alcohol i muntes una festa... L'ambient és molt bo. Està anant molt bé, és una gira molt relaxada, perquè tothom és gran, no hi ha ningú que sigui la seva primera gira... A vegades la gent més jove... és comprensible, recordo les meves primeres gires, d'alguna manera vols estar sempre a tope, de festa tota l'estona, i sí, aquesta és molt relaxada. Bé, diguem que encara sabem muntar-nos una festa, encara que siguem grans...

En aquesta ocasió, esteu fent la gira amb Amoral i Profane Omen. Com surt l'oportunitat de girar amb aquestes bandes? Quina relació teniu entre les bandes?

Sami - Jo no els coneixia en persona, encara no ens havíem trobat tots, perquè Finlàndia és molt petita, especialment els cercles de metal són molt petits. Hi havia varis grups que els mànagers i la nostra discogràfica ens havien dit que podien funcionar bé, però.... Profane Omen és una opció bastant òbvia per nosaltres, sobretot, com he dit, perquè volem tenir un paquet molt sòlid amb diversos tipus de música. I són molt bones bandes en directe, que això també és molt important per nosaltres. Tots els grups són grups amb experiència en directe, saben realment com tractar el públic. Això era molt important per nosaltres, que el públic gaudeixi cada nit. Cadascuna de les bandes és professional, d'alguna manera.

Després d’aquesta gira, que s’acaba a mitjans de desembre a Rússia, ja teniu programats alguns festivals de cara al 2013. Un d'ells és el 70000 Tons of Metal, en el que tocareu per segona vegada; com recordeu l'experiència de festival i de tocar damunt d'un vaixell?

Sami - És una experiència increïble, ho recomano a tots si teniu la possibilitat d'anar-hi. Sé que és molt car volar als EUA. Quan vam tocar-hi l'any passat amb Finntroll, i altres grups, i vam començar la gira pels Estats Units amb Fintroll, bé... Vaig estar parlant amb el cantant de Finntroll, Mathias, de que hi hauríem d'anar aquest any simplement en plan “de vacances”, perquè és un sentiment tan increïble... especialment des de Finlàndia, en aquella època de l'any fa fred, uns 25 graus sota zero... i te'n vas al sol del Carib, tocant en una piscina, amb la gent als jacuzzis, prenent begudes fresques... és com això és vida! no? Ens va agradar molt, és un festival petit, unes 2000 persones, crec, així que l'ambient és molt bo. Hi havia un ambient molt bo, crec que no vaig veure ningú ni discutir, i hi havia un consum d'alcohol molt alt. Si no ho recordo malament, abans que el vaixell hagués sortit del port de Miami, ja havien venut més alcohol del que venen en quatre dies de creuer normal. O sigui que van haver de tornar-se a proveir d'alcohol abans de sortir. Els metalheads saben com divertir-se...

Porteu molts anys en actiu i molts concert realitzats; recordeu alguna anècdota divertida o curiosa que us hagi passat damunt d'un escenari?

Sami - Ui... moltes! Una vegada... He de dir que era el meu primer concert fora de Finlàndia, el 2005, a Espanya, era un festival indoor, el sistema de PA es va incendiar durant la nostra actuació, els monitors també es van incendiar, i tothom estava no sento res!, i la gent com boja fent crowdsurfing, fent mosh, i nosaltres en plan no puc tocar, perquè el PA s’està cremant, i veig el nostre bateria que va marxar perquè el seu monitor literalment s'estava incendiant, amb flames que sortien, així que vam haver de parar l'actuació després d'unes poques cançons. Però a la gent li va agradar molt i després vam venir de gira, a Espanya, clar. Després del concert vam anar a un bar, bastant emprenyats, perquè havíem viatjat fins a Espanya i al final no havíem pogut tocar. Així que entrem en un bar, jo, l'Oliver (ex-bateria) i el Pete i li diem volem una ampolla de whisky, i ens diu ok, són 10 euros, 10 euros una ampolla de whisky?, dóna'ns-en 3, ja sabeu que a Finlàndia el whisky és molt més car, i bé... vam acabar molt perjudicats..., estàvem fotuts perquè no havíem pogut tocar, recordo que Markus es va trencar una costella... i va ser un desastre, però ho recordaré tota la vida, hahahaha...

dimarts, 4 de desembre de 2012

Crònica Dragonforce + Huntress + Kissin' Dynamite

Després de moltes visites a Sala Mephisto, Estraperlo o Razzmatazz, el passat dia 15 de novembre ens vam tornar a desplaçar fins a l’Hospitalet del Llobregat, concretament a la Sala Salamandra, on RRS Promo i Eclipse Group ens havien preparat una nit d'allò més variada amb les actuacions de Kissin' Dynamite, Huntress i, com a plat fort de la jornada, Dragonforce!


Vam arribar a la sala gairebé tres hores abans de l’obertura de portes, doncs ens havíem citat amb dues de les tres bandes per xerrar una estona; concretament amb Jill Janus i Blake Meahl, cantant i guitarrista de Huntress, i Frédéric Leclercq i Marc Hudson, baixista i nou cantant de Dragonforce. Amb tot això, a aquelles hores de la tarda ja hi havia gent fent cua, impacients per veure la banda resident a Londres i descobrir nous sons amb els dos teloners.


A les 20 hores s'obrien les portes de Sala Salamandra perquè comencessin les curses fins la primera fila, sorprenent-nos amb l'absència de fossar, fet que ens va dificultar fer fotografies amb la tranquil·litat que suposa tenir tres temes sense que ningú, sempre de manera involuntària, t'espatlli les fotos. I, sense gaire temps per col·locar-nos, amb la sala presentant ja una bona cara, va arrencar el concert dels primers teloners, els joves alemanys Kissin' Dynamite; i diem joves amb totes les lletres, ja que les edats dels seus membres estan compreses entre els 20 i 22 anys! Ells són Johannes Braun a la veu, Ande Braun i Jim Müller a les guitarres, Steffen Haile al baix i Andreas Schnitzer a la bateria, qui van començar a tocar junts sota el nom de Blue Kids fins l’any 2007, passant-se a anomenar Kissin' Dynamite.

Els teutons venien a presentar el seu darrer treball d'estudi, el tercer de la seva carrera sota el nom actual (anteriorment havien gravat ja un disc), que porta per títol Money, Sex & Power. I si la gent esperava una banda que pugés a l'escenari, toqués i marxés, anava molt errada, ja que la posada en escena dels alemanys, tot i no inventar res nou, està cuidada en tots els detalls, començant per l’estètica dels seus membres. Tornant cap a la dècada dels '80, vam poder veure malles ben ajustades, texans rebentats per totes bandes, samarretes estripades, abrics de pell i molts pots de laca invertits en els pentinats cardats; i, durant tot el concert, Hannes no va parar de jugar amb una espècie de vara de majorette, a vegades arribant a patir per la integritat física d'algun component, vist des del públic.


Ja en referència a la música, practiquen un heavy metal clàssic amb elements del glam metal i durant el concert es van poder escoltar temes de totes les edicions de la banda; amb una entrega brutal per part de tots els membres, van fer el concert gairebé d'una tirada, parant algun moment per animar als assistents que, omplint ja mitja sala, van respondre d'una manera impressionant. Afegint al que ja hem comentat de la indumentària, en el tema I Will Be King, un dels singles del nou disc, Hannes va aparèixer amb una capa vermella, com a bon rei. I ja arribant al final del concert, per veure com de cuidada tenen la posada en escena, van simular una escena teatral per acabar formant una piràmide humana, això que tant agrada als americans! Gran concert d'aquesta jove banda, que està cridada a ser una de les importants en un futur no gaire llunyà!


Kissin’ Dynamite Setlist: Sleaze Deluxe / Sex is War / Addicted to Metal / Welcome to the Jungle / I Will Be King / Operation Supernova / Money, Sex & Power

Així com en altres sales són una mica ràpids, a Salamandra els canvis de backline a vegades es fan eterns; i més si esperes amb impaciència una banda descoberta recentment, que no t’imaginaves que podries veure mai en directe i et sorprenen sent teloners d’una altra gran banda, amb estils completament diferents. Estem parlant dels americans Huntress, una banda formada l’any 2009 i que aquest 2012 han debutat amb un gran disc que porta per títol Spell Eater; un disc molt dur i directe que no pensàvem pas que poguessin reproduir en directe... anàvem ben equivocats! Però presentem a la banda, que està formada per la cantant, amb formació operística, Jill Janus, Blake Meahl i Ian Alden a les guitarres, Eric Harris al baix i Carl Wierzbicky a la bateria; durant la gira, Harris no va estar present, cedint el seu lloc al seu company Ian Alden al baix i qui, a la vegada, va ser reemplaçat pel guitarrista Ant Crocamo; aquest últim, al no formar part de la banda, se’l va poder veure una mica fora de lloc, tocant a la perfecció però no involucrant-se amb el show de la banda.


Van començar el concert amb el tema Senicide i, des de les primeres notes, ja vam comprovar com se les gasten en directe els nois de Los Angeles... i com se les gasta Jill Janus, qui va aparèixer damunt de l'escenari amb una capa enorme de color negre, i amb una caputxa encara més gran, que li arribava a tapar la cara en determinats moments; tot i la seva indumentària, no ens vam perdre cap detall de l'expressivitat de la cantant a l'hora d'interpretar els temes de Spell Eater. La seva veu rascada, gutural i clara, modulant-la a la seva voluntat, va sorprendre a més d'un, tot i que el públic estava més fred que amb els alemanys. I és que la banda es mou per diferents estils, potser no del gust de tothom.


Destacar també el treball de Blake a la guitarra solista, qui va gaudir de tots els solos, aixecant el seu instrument cap al sostre quan tenia la més mínima oportunitat i comunicant-se amb el públic d'una manera molt amable. Va acabar ben suat, però quan un músic s'entrega d'aquesta manera, sempre és d'agrair; tal i com van fer la resta de membres. El punt i final al concert va ser apoteòsic, acabant amb el primer single del disc, Eight of Sword, moment en que Jill va presentar als seus companys i va tancar un show enorme. Per qui no n'havia sentit mai a parlar, un gran descobriment; pels qui ja els coneixíem, una reafirmació de les nostres paraules. No us els perdeu la propera vegada que vinguin en concert!


Huntress Setlist: Senicide / Snow Witch / The Tower / Spell Eater / Sleep and Death / Children / Night Rape / Eight of Sword

Després de l’actuació dels americans, era el torn de la banda resident a Londres, però formada per membres de països molt diversos com la Xina, França, Ucraïna i Regne Unit. El canvi de backline, si ja va ser llarg entre els primers i segons teloners, l’espera per veure els caps de cartell de la gira es va fer eterna, ja que havien de treure tots els instruments i amplificadors dels concerts anteriors, muntar plataformes, teclats i bateria... Però l’ambient que es vivia a la sala era impressionant: més de tres quartes parts de la sala plena, bona entrada però sense sentir-te empresonat, gent molt jove amb samarretes de la banda, els cors accelerats per veure una de les bandes de power metal més ràpides de la història... Dragonforce segueixen movent a molta gent i, en aquesta ocasió, dos eren els motius principals per veure'ls: l'edició de The Power Within, el nou disc de la formació, i la presentació del nou cantant, Marc Hudson qui, després de demostrar el seu nivell en estudi, s'havia de ratificar en directe.


El show va començar tal i com ho fa el nou disc de la banda, amb la intro del tema Holding On i Marc Hudson fent valer la seva potència vocal amb el crit èpic d'inici; mentrestant, la resta de membres ja havia agafat posicions a l'escenari: Dave Mackintosh ja estava assegut davant la seva impressionant bateria, Vadim Pruzhanov es trobava a un extrem de l'escenari, darrera dels seus teclats i, repartits per la tarima podíem veure al baixista Frédéric Leclercq i a les dues màximes estrelles de la banda, els guitarristes Sam Totman i Herman Li. La secció de cordes no va parar d'anar d'un costat a l'altre de l'escenari, pujant i baixant de les tarimes en el moment dels solos, a vegades acompanyats de Vadim i el seu Roland, fent participar i gaudir al públic amb la seva velocitat estratosfèrica.


Temes clàssics de la banda com Heroes of Our Time o Fury of the Storm s'anaven barrejant amb els més nous com Seasons o Die by the Sword. Marc Hudson va brillar damunt de l'escenari, com si portés tota la vida a la banda, superant la prova del directe; tot i això, amb els temes antics, interpretats originalment per ZP Theart, no se'l va veure tant còmode. Un dels moments en que, per nosaltres que som molt crítics, va fallar una mica va ser amb el mític Through the Fire and Flames, però aquest tema anima a qualsevol i la gent va reaccionar cantant la cançó com si els hi anés la vida, fent air guitar sense parar! Arribant ja al final del concert, Cry Thunder, un dels nous temes, va exaltar encara més als assistents; amb Valley of the Damned, la banda va posar el punt i final a una actuació extraordinària, quedant-se a saludar als assistents després del concert, cosa d'agrair ja que moltes altres de fama internacional no fan mai. Tot un detall de professionalitat i humilitat.


Dragonforce Setlist: Holding On / Heroes of Our Time / Seasons / Fury of the Storm / Die by the Sword / Operation Ground and Pound / Fields of Despair / Soldiers of the Wasteland / Through the Fire and Flames / Cry Thunder / Valley of the Damned

Potser sou dels que critiqueu als britànics, però el que us podem assegurar que un concert d'ells, i ja és la segona vegada que els veiem en directe, és un esdeveniment espectacular que s'ha de viure com a mínim una vegada a la vida!

dilluns, 3 de desembre de 2012

Entrevista a Menzia

El passat 24 de novembre, la banda de metal alternatiu Menzia va participar en la presentació de Contes de la Vall de Glaç, l'àlbum debut de la banda Icestorm, en un concert a la Sala Mephisto de Barcelona, del que en breu en tindrem la crònica.


Després de la seva gran actuació, vam poder xerrar amb tots els membres de la banda: la vocalista Gat, el guitarrista Dídac Narváez, el baixista Bernat Navarro, el bateria Roger Gomes i la teclista Montse Ballbé. Amb ells vam repassar els seus inicis, algunes anècdotes divertides i els seus plans de futur... però millor escoltar-ho amb les seves paraules!



Si mai els heu vist en directe, no deixeu de fer-ho per què, per molt que llegiu cròniques dels seus concerts, mai podrem arribar a explicar tot el que passa damunt de l'escenari quan Menzia hi actua.


El proper 15 de desembre estaran tocant al Infierno Bar de Terrassa, juntament amb Druantia, de manera totalment gratuïta; una bona manera de descobrir dues grans bandes de casa nostra! Per anar obrint boca, aquí teniu el primer videoclip de la banda, corresponent al tema D-Generation!