El passat divendres 9 de novembre, Madness Live! Productions en tenia una de ben gran preparada a la Sala Razzmatazz 2 de Barcelona. Aquell dia vam poder gaudir d'una calorosa nit de heavy metal molt variada amb les actuacions de Blackguard, Triosphere, Xandria i Kamelot!
A les 18:30 hores s’obrien les portes de la sala per començar a deixar fluir a la gent que ja portava una bona estona esperant al carrer Pamplona de Barcelona. Al pis de dalt, on es troba la sala 2 de Razzmatazz, ens vam trobar, per sorpresa de molts, la ja típica cortina negra, deixant l’aforament de la sala a la meitat; després de l’última visita dels americans amb un ple a rebentar a Sala Salamandra, ens imaginàvem un sala plena també; però no va ser així, tot i la bona afluència final.
Cinc minuts passats de les set de la tarda, els canadencs Blackguard van inaugurar l'escenari, amb un concert que va durar poc més de vint minuts, en el que van tenir temps de repassar un total de cinc temes... però quins cinc temes! El primer que ens va cridar l'atenció va ser la localització de la bateria, totalment en primer pla, col·locada a l'esquerra del públic. La primera en asseure's darrera dels tambors i els plats va ser la jove Justine “Juice” Ethier, qui va estar acompanyada de Paul “Ablaze” Zinay a la poderosa veu, Terry “Roadcase” Deschenes a la guitarra rítmica, Louis Jacques a la guitarra solista, qui ha entrat a la banda aquest 2012 i Étienne Mailloux al baix.
Van aprofitar el concert per interpretar temes del seu darrer treball d'estudi, Firefight, obrint el show amb el tema que dóna nom al disc. Amb una potència impressionant, van aprofitar el seu tercer tema per presentar In Dreams, una nova cançó que s’inclourà en el proper disc de la banda; precisament amb aquest tema, "Ablaze" va deixar una mica més de protagonisme a la secció de cordes de la banda, qui es van ajuntar per fer headbanging, amb coreografia inclosa. La banda fa servir samplers gravats però, amb un membre més en directe, la seva posada en escena encara seria més impressionant. Tot i això, la nit no podia començar de millor manera.
Blackguard Setlist: Firefight / The Path / In Dreams / Wastelands / The Fear of All Flesh
Després d'un ràpid canvi de backline, els segons en pujar a l'escenari van ser els noruecs Triosphere, una banda de metal progressiu i melòdic formada l’any 2004 i que venien a presentar els temes dels seus dos discos editats fins el moment: Onwards (06) i The Road Less Travelled (10), del que van sonar fins a quatre temes. Els de Trondheim estan liderats per Ida Haukland, cantant i baixista, Marius Silver i Tor Ole a les guitarres i Ørjan Aare a la bateria, tot i que pels directes, l’encarregat de colpejar-la és Vidar Lehmann, portant un ritme impressionant durant tot el concert.
Amb el seu directe, les revolucions de la sala van baixar una mica, però la tècnica va augmentar, sobretot després de veure els solos de guitarra de Marius, qui no va parar de moure's en tot moment; una mica més estàtics van estar la resta de membres, també condicionats per la seva tasca dins la banda. La veu de Ida va sonar a la perfecció, cosa que no van fer les segones veus, a vegades impossibles d'escoltar. Amb un públic una mica fred, van despertar amb la potent Trinity, també gràcies al treball de la banda per fer entrar al concert als assistents. Amb Worlds Apart i la directa Sunriser, van posar el punt i final a una gran actuació, deixant-nos la porta oberta a escoltar els nous temes que arribaran en breu.
Triosphere Setlist: Driven / Human Condition / Death of Jane Doe / Trinity / Worlds Apart / Sunriser
Després de la seva cancel·lació el passat mes d'abril, quan estaven girant amb Epica i Stream of Passion, la Sala Razzmatazz 2 va poder veure el directe dels alemanys Xandria, presentant el seu últim disc Neverworld’s End i a la seva nova cantant, Manuela Kraller. La soprano va estar acompanyada de Marco Heubaum i Philip Restemeier a les guitarres, Gerit Lamm a la bateria i, després de la marxa de Nils Middelhauve, és Lance Christensen qui s’encarrega del baix al llarg de tota la gira. Amb un públic molt entregat i la mitja sala disponible ja gairebé plena fins la bandera, el show dels alemanys va començar amb el primer single del nou disc, Valentine, amb clares influències als Nightwish de Tarja Turunen.
En altres shows de la banda van repassar alguns dels temes clàssics de la banda com Ravenheart o India; però en aquest tour, els temes en directe se centren tots en el darrer disc de la formació, sonant tots molt potents, utilitzant samplers gravats i amb la banda una mica estàtica damunt de l'escenari. Però la veu de Manuela Kraller enamora a qualsevol, deixant tots els petits detalls en un segon pla. Un dels moment màgics de la nit va ser la interpretació de la balada The Dream is Still Alive on, fins i tot, es van poder veure alguns encenedors encesos entre el públic, cosa que no veia des de feia molt de temps. Just després del moment de calma i amb alguns problemes amb el vestit i el receptor del micròfon, Manuela va preguntar al públic si estava preparat per fer headbanging, encarant els dos últims temes del seu concert. Amb The Lost Elysion van posar el punt i final a una gran actuació que, per alguns, se'ns va fer curta.
Xandria Setlist: Valentine / Blood on My Hands / Euphoria / Forevermore / Cursed / The Dream is Still Alive / Soulcrusher / The Lost Elysion
Durant els tres primers concerts, la bateria havia estat situada en primer pla, a l'esquerra del públic; el canvi de backline entre els alemanys i els caps de cartell va ser una mica més llarg, ja que havien de retirar tots els amplificadors i la bateria de la tarima, per deixar espai al gran escenari que necessitaven els americans Kamelot, qui aterraven a Barcelona per fer una doble presentació: Silverthorn, el nou disc de la banda i Tommy Karevik, el successor de Roy Khan. Al cantant se li sumaven a la festa Thomas Youngblood a la guitarra, Sean C. Tibbets al baix, Casey Grillo a la bateria, Oliver Palotai als teclats i Elize Ryd, cantant dels suecs Amaranthe, als cors.
Després d'una intro musical, aprofitada pels membres de Kamelot per ocupar el seu lloc a l'escenari, el concert va arrencar amb Rule the World, un tema ja conegut pels assistents, que va ser enllaçat amb el tema que dóna nom al disc on es troben, Ghost Opera. Ja amb aquests dos primers temes, van poder veure les semblances entre Karevik i Khan, tant en la manera de vestir com en la manera de moure’s dalt de l’escenari; pel que fa a la veu, Karevik potser no arriba a les notes de Khan, però el concert va ser rodó i la decisió de la banda a l'hora d'escollir el nou cantant és més que encertada. Després de la presentació oficial del nou vocalista per part de Youngblood i de tocar The Great Pandemonium, el primer tema que va caure del nou disc va ser Veritas, mentre Sean C. Tibbets i les seves trenes no paraven d'anar d'un costat a l'altre de l'escenari; tot el contrari que Thomas Youngblood, qui aquesta vegada va estar més centrat en tocar que en moure's per la tarima. Amb aquest tema, Elize Ryd va agafar el seu micròfon per abandonar la part del darrera de l’escenari i prendre protagonisme al centre de l’escenari, enfundada en una capa blanca d'aspecte hivernal.
Després de l'aparent calma, tornava la potència i la bogeria s'apoderava del públic amb la interpretació de Center of the Universe, un dels clàssics de la banda, mentre Oliver Palotai no deixava de fer headbanging davant del seu teclat Yamaha immens. Seguint a The Human Stain, era el moment de saber com de carismàtic i bon vocalista és Karevik; amb la companyia de Palotai al teclats i envoltat d'una aura màgica, la balada Song for Jolee va posar els pèls de punta als assistents qui, amb els braços enlaire, van acompanyar a la banda durant tota la cançó. I, després d'un altre moment de calma, altra vegada la tempesta; i déu ni do la que va caure, perquè era el moment del solo de bateria de Casey Grillo, qui va demostrar com controla el seu instrument no només en aquest moment, si no en tot el concert. Això si, després dels seus minuts de glòria, van haver de tornar a col·locar, en la seva posició original, l’estructura de la bateria, abans de que tot es desmuntés.
El concert seguia amb un altre dels clàssics més powers de la banda: When the Lights Are Down tornava a desfermar la bogeria entre el públic, qui la va cantar de principi a final. Després d'això, Tommy Karevik va qualificar al públic de Barcelona com a molt sorollosos, fent-lo jugar a cridar, portant-los per on ell volia, sota la seva voluntat. Un altre dels pocs temes del nou disc que van sonar va ser el primer dels singles despresos: Sacrimony (Angel of Afterlife), cantat també pel públic, sent igual que un tema sigui clàssic o nou. Tornem a una baixada de ritme amb la balada Season’s End, interpretada a duet entre Elize i Tommy, per seguir en una atmosfera tranquil·la amb el solo de teclats, de les mans del mestre Oliver Palotai qui, entre parts orquestrals clàssiques, es va atrevir a incloure un fragment de Pirates of the Caribbean.
Després d’aquest moment màgic, era el torn del que tots els assistents estaven esperant; les primeres notes començaven a sortir de la guitarra de Youngblood i el públic ja sabia què tocava fer: cantar amb la banda el clàssic de clàssics, Forever. Cap al final del tema, el joc vocal entre Karevik i el públic va donar pas a un final brutal del tema, moment en que els assistents van començar a corejar el nom del nou vocalista qui, visiblement emocionat i agraït pel suport, va marxar de l'escenari amb la resta de la banda, prenent-se un petit descansa abans d'arrencar el tram final del concert.
Amb la gent cridant i animant a la banda a que tornés a sortir, Sean C. Tibbets va aparèixer a l'escenari per oferir-nos un enorme solo de baix, tant poc corrent en els concerts; normalment, si hi ha un solo de secció de corda, acostuma a ser de guitarra. Ja amb tots els membres a la tarima, Karma va fer saltar i cantar a la gent novament, mentre Elize entonava les seves notes des de darrera de l'escenari, preparant-se per el gran final. Però abans, encara va haver-hi temps per fer un altre tema del nou disc, sent Torn el tema en qüestió, cantat per tothom, demostrant que els nous temes també han calat fort entre el públic. I, per fi Elize i, si no anem errats, Justine Ethier, bateria de Blackguard, van aparèixer a l'escenari caracteritzades d'àngels negres per col·laborar amb Casey Grillo en la percussió marcial del darrer tema de la nit que, com ja ve sent habitual amb Kamelot, es tracta del tema March of Mephisto.
Kamelot Setlist: Rule the World / Ghost Opera / The Great Pandemonium / Veritas / Center of the Universe / The Human Stain / Song for Jolee / Drum Solo / When the Lights Are Down / Sacrimony (Angel of Afterlife) / Season’s End / Keyboard Solo / Forever / Bass Solo / Karma / Torn / March of Mephisto
Un concert enorme de la banda creada per Thomas Youngblood que, tot i els canvis que han experimentat en els darrers anys, ha sabut redreçar el rumb i, amb la incorporació de Tommy Karevik, van demostrar que tenim banda per anys. La gran varietat d'estils que es van poder viure aquella nit i l’enorme qualitat dels tres teloners, van fer del show, per nosaltres, un dels concerts de l’any!
A les 18:30 hores s’obrien les portes de la sala per començar a deixar fluir a la gent que ja portava una bona estona esperant al carrer Pamplona de Barcelona. Al pis de dalt, on es troba la sala 2 de Razzmatazz, ens vam trobar, per sorpresa de molts, la ja típica cortina negra, deixant l’aforament de la sala a la meitat; després de l’última visita dels americans amb un ple a rebentar a Sala Salamandra, ens imaginàvem un sala plena també; però no va ser així, tot i la bona afluència final.
Cinc minuts passats de les set de la tarda, els canadencs Blackguard van inaugurar l'escenari, amb un concert que va durar poc més de vint minuts, en el que van tenir temps de repassar un total de cinc temes... però quins cinc temes! El primer que ens va cridar l'atenció va ser la localització de la bateria, totalment en primer pla, col·locada a l'esquerra del públic. La primera en asseure's darrera dels tambors i els plats va ser la jove Justine “Juice” Ethier, qui va estar acompanyada de Paul “Ablaze” Zinay a la poderosa veu, Terry “Roadcase” Deschenes a la guitarra rítmica, Louis Jacques a la guitarra solista, qui ha entrat a la banda aquest 2012 i Étienne Mailloux al baix.
Van aprofitar el concert per interpretar temes del seu darrer treball d'estudi, Firefight, obrint el show amb el tema que dóna nom al disc. Amb una potència impressionant, van aprofitar el seu tercer tema per presentar In Dreams, una nova cançó que s’inclourà en el proper disc de la banda; precisament amb aquest tema, "Ablaze" va deixar una mica més de protagonisme a la secció de cordes de la banda, qui es van ajuntar per fer headbanging, amb coreografia inclosa. La banda fa servir samplers gravats però, amb un membre més en directe, la seva posada en escena encara seria més impressionant. Tot i això, la nit no podia començar de millor manera.
Blackguard Setlist: Firefight / The Path / In Dreams / Wastelands / The Fear of All Flesh
Després d'un ràpid canvi de backline, els segons en pujar a l'escenari van ser els noruecs Triosphere, una banda de metal progressiu i melòdic formada l’any 2004 i que venien a presentar els temes dels seus dos discos editats fins el moment: Onwards (06) i The Road Less Travelled (10), del que van sonar fins a quatre temes. Els de Trondheim estan liderats per Ida Haukland, cantant i baixista, Marius Silver i Tor Ole a les guitarres i Ørjan Aare a la bateria, tot i que pels directes, l’encarregat de colpejar-la és Vidar Lehmann, portant un ritme impressionant durant tot el concert.
Amb el seu directe, les revolucions de la sala van baixar una mica, però la tècnica va augmentar, sobretot després de veure els solos de guitarra de Marius, qui no va parar de moure's en tot moment; una mica més estàtics van estar la resta de membres, també condicionats per la seva tasca dins la banda. La veu de Ida va sonar a la perfecció, cosa que no van fer les segones veus, a vegades impossibles d'escoltar. Amb un públic una mica fred, van despertar amb la potent Trinity, també gràcies al treball de la banda per fer entrar al concert als assistents. Amb Worlds Apart i la directa Sunriser, van posar el punt i final a una gran actuació, deixant-nos la porta oberta a escoltar els nous temes que arribaran en breu.
Triosphere Setlist: Driven / Human Condition / Death of Jane Doe / Trinity / Worlds Apart / Sunriser
Després de la seva cancel·lació el passat mes d'abril, quan estaven girant amb Epica i Stream of Passion, la Sala Razzmatazz 2 va poder veure el directe dels alemanys Xandria, presentant el seu últim disc Neverworld’s End i a la seva nova cantant, Manuela Kraller. La soprano va estar acompanyada de Marco Heubaum i Philip Restemeier a les guitarres, Gerit Lamm a la bateria i, després de la marxa de Nils Middelhauve, és Lance Christensen qui s’encarrega del baix al llarg de tota la gira. Amb un públic molt entregat i la mitja sala disponible ja gairebé plena fins la bandera, el show dels alemanys va començar amb el primer single del nou disc, Valentine, amb clares influències als Nightwish de Tarja Turunen.
En altres shows de la banda van repassar alguns dels temes clàssics de la banda com Ravenheart o India; però en aquest tour, els temes en directe se centren tots en el darrer disc de la formació, sonant tots molt potents, utilitzant samplers gravats i amb la banda una mica estàtica damunt de l'escenari. Però la veu de Manuela Kraller enamora a qualsevol, deixant tots els petits detalls en un segon pla. Un dels moment màgics de la nit va ser la interpretació de la balada The Dream is Still Alive on, fins i tot, es van poder veure alguns encenedors encesos entre el públic, cosa que no veia des de feia molt de temps. Just després del moment de calma i amb alguns problemes amb el vestit i el receptor del micròfon, Manuela va preguntar al públic si estava preparat per fer headbanging, encarant els dos últims temes del seu concert. Amb The Lost Elysion van posar el punt i final a una gran actuació que, per alguns, se'ns va fer curta.
Xandria Setlist: Valentine / Blood on My Hands / Euphoria / Forevermore / Cursed / The Dream is Still Alive / Soulcrusher / The Lost Elysion
Durant els tres primers concerts, la bateria havia estat situada en primer pla, a l'esquerra del públic; el canvi de backline entre els alemanys i els caps de cartell va ser una mica més llarg, ja que havien de retirar tots els amplificadors i la bateria de la tarima, per deixar espai al gran escenari que necessitaven els americans Kamelot, qui aterraven a Barcelona per fer una doble presentació: Silverthorn, el nou disc de la banda i Tommy Karevik, el successor de Roy Khan. Al cantant se li sumaven a la festa Thomas Youngblood a la guitarra, Sean C. Tibbets al baix, Casey Grillo a la bateria, Oliver Palotai als teclats i Elize Ryd, cantant dels suecs Amaranthe, als cors.
Després d'una intro musical, aprofitada pels membres de Kamelot per ocupar el seu lloc a l'escenari, el concert va arrencar amb Rule the World, un tema ja conegut pels assistents, que va ser enllaçat amb el tema que dóna nom al disc on es troben, Ghost Opera. Ja amb aquests dos primers temes, van poder veure les semblances entre Karevik i Khan, tant en la manera de vestir com en la manera de moure’s dalt de l’escenari; pel que fa a la veu, Karevik potser no arriba a les notes de Khan, però el concert va ser rodó i la decisió de la banda a l'hora d'escollir el nou cantant és més que encertada. Després de la presentació oficial del nou vocalista per part de Youngblood i de tocar The Great Pandemonium, el primer tema que va caure del nou disc va ser Veritas, mentre Sean C. Tibbets i les seves trenes no paraven d'anar d'un costat a l'altre de l'escenari; tot el contrari que Thomas Youngblood, qui aquesta vegada va estar més centrat en tocar que en moure's per la tarima. Amb aquest tema, Elize Ryd va agafar el seu micròfon per abandonar la part del darrera de l’escenari i prendre protagonisme al centre de l’escenari, enfundada en una capa blanca d'aspecte hivernal.
Després de l'aparent calma, tornava la potència i la bogeria s'apoderava del públic amb la interpretació de Center of the Universe, un dels clàssics de la banda, mentre Oliver Palotai no deixava de fer headbanging davant del seu teclat Yamaha immens. Seguint a The Human Stain, era el moment de saber com de carismàtic i bon vocalista és Karevik; amb la companyia de Palotai al teclats i envoltat d'una aura màgica, la balada Song for Jolee va posar els pèls de punta als assistents qui, amb els braços enlaire, van acompanyar a la banda durant tota la cançó. I, després d'un altre moment de calma, altra vegada la tempesta; i déu ni do la que va caure, perquè era el moment del solo de bateria de Casey Grillo, qui va demostrar com controla el seu instrument no només en aquest moment, si no en tot el concert. Això si, després dels seus minuts de glòria, van haver de tornar a col·locar, en la seva posició original, l’estructura de la bateria, abans de que tot es desmuntés.
El concert seguia amb un altre dels clàssics més powers de la banda: When the Lights Are Down tornava a desfermar la bogeria entre el públic, qui la va cantar de principi a final. Després d'això, Tommy Karevik va qualificar al públic de Barcelona com a molt sorollosos, fent-lo jugar a cridar, portant-los per on ell volia, sota la seva voluntat. Un altre dels pocs temes del nou disc que van sonar va ser el primer dels singles despresos: Sacrimony (Angel of Afterlife), cantat també pel públic, sent igual que un tema sigui clàssic o nou. Tornem a una baixada de ritme amb la balada Season’s End, interpretada a duet entre Elize i Tommy, per seguir en una atmosfera tranquil·la amb el solo de teclats, de les mans del mestre Oliver Palotai qui, entre parts orquestrals clàssiques, es va atrevir a incloure un fragment de Pirates of the Caribbean.
Després d’aquest moment màgic, era el torn del que tots els assistents estaven esperant; les primeres notes començaven a sortir de la guitarra de Youngblood i el públic ja sabia què tocava fer: cantar amb la banda el clàssic de clàssics, Forever. Cap al final del tema, el joc vocal entre Karevik i el públic va donar pas a un final brutal del tema, moment en que els assistents van començar a corejar el nom del nou vocalista qui, visiblement emocionat i agraït pel suport, va marxar de l'escenari amb la resta de la banda, prenent-se un petit descansa abans d'arrencar el tram final del concert.
Amb la gent cridant i animant a la banda a que tornés a sortir, Sean C. Tibbets va aparèixer a l'escenari per oferir-nos un enorme solo de baix, tant poc corrent en els concerts; normalment, si hi ha un solo de secció de corda, acostuma a ser de guitarra. Ja amb tots els membres a la tarima, Karma va fer saltar i cantar a la gent novament, mentre Elize entonava les seves notes des de darrera de l'escenari, preparant-se per el gran final. Però abans, encara va haver-hi temps per fer un altre tema del nou disc, sent Torn el tema en qüestió, cantat per tothom, demostrant que els nous temes també han calat fort entre el públic. I, per fi Elize i, si no anem errats, Justine Ethier, bateria de Blackguard, van aparèixer a l'escenari caracteritzades d'àngels negres per col·laborar amb Casey Grillo en la percussió marcial del darrer tema de la nit que, com ja ve sent habitual amb Kamelot, es tracta del tema March of Mephisto.
Kamelot Setlist: Rule the World / Ghost Opera / The Great Pandemonium / Veritas / Center of the Universe / The Human Stain / Song for Jolee / Drum Solo / When the Lights Are Down / Sacrimony (Angel of Afterlife) / Season’s End / Keyboard Solo / Forever / Bass Solo / Karma / Torn / March of Mephisto
Un concert enorme de la banda creada per Thomas Youngblood que, tot i els canvis que han experimentat en els darrers anys, ha sabut redreçar el rumb i, amb la incorporació de Tommy Karevik, van demostrar que tenim banda per anys. La gran varietat d'estils que es van poder viure aquella nit i l’enorme qualitat dels tres teloners, van fer del show, per nosaltres, un dels concerts de l’any!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada