Després de les meves conclusions extretes de la organització del festival, anem a repassar els grups que van fer que més de 40.000 amants del heavy metal es concentressin al Parc del Fòrum el passat dissabte 11 de juliol. Cosa res extranya, tenint en compte els grups que van participar en la primera edició del Sonisphere: Metallica, Slipknot, Machine Head, Down, Lamb of God, Mastodon, Soziedad Alkoholica, Gojira i The Eyes!! Un gran cartell!!!
Com ja he comentat en l'altre escrit, el primer grup a tocar eren els barcelonins The Eyes, una banda que porta 5 anys en actiu; van editar un primer àlbum anomenat Pursuing the Misfortune, un 7" amb versions de Metallica i Black Sabbath i, després d'una petita parada per buscar cantant i bateria, van editar el passat mes de maig el seu segon disc, Insignis. Tenia moltes ganes de veure la banda en directe després d'escoltar alguns dels seus temes a través del seu myspace; però l'aglomeració de gent que es va formar a l'entrada i a la cua dels tickets de consumicions, em van fer impossible arribar a temps de veure'ls. La propera vegada, no me'ls perdo!!!
Els segons a actuar al mateix escenari que els barcelonins, van ser els francesos Gojira. Formats a la localitat de Bayona, formen la banda els germans Joe i Mario Duplantier a la veu i guitarra el primer i a la bateria i percussions el segon, Christian Andreu a la segona guitarra i Jean-Michel Labadie al baix. Vam poder arribar a l'escenari 2 (o el que és el mateix, a l'amfiteatre del Fòrum), quan els francesos ja estaven descarregant la seva potent música, una mescla entre progressiu, death, thrash...vaja, una barreja inclassificable i que els fan gairebé únics! La sonorització no va ser la millor; però per sonoritzar un event d'aquestes característiques, se n'ha de saber molt!!!
Van descarregar temes dels seus àlbums, ens especial del The Way of All Flesh, sense deixar de banda grans clàssics que van despertar l'eufòria del públic que omplia ja l'amfiteatre.
Tot seguit, era el torn dels bascos Soziedad Alkoholika; veníen a presentar el seu nou treball, Mala Sangre, el primer editat per Roadrunner Records (fent un petit parèntesi, deixeu-me que us comenti que gran part dels grups del Sonisphere eren d'aquesta discogràfica). 21 anys damunt dels escenaris avalen la carrera d'aquesta banda; musicalment sonen molt durs, però la manera de cantar de Juan no m'acaba de convèncer.
Com que amb la gent que anavem al festival no teníem ningú un gran interès per veure la banda, vam aprofitar per anar a prendre alguna cosa, a veure la zona de tendes i per preparar-nos pel següent concert. Tot i això, molta gent si que va voler veure als bascos damunt l'escenari 1.
Mentre S.A. acabaven la seva actuació, ens vam dirigir cap a l'amfiteatre per veure als americans Mastodon, una banda classificada com a groove metal, però molt més difícil de classificar que això.
Brent Hinds a la guitarra i la veu, Troy Sanders al baix i a la veu, Bill Kelliher a la guitarra i Brand Dailor a la bateria, van interpretar temes del seu darrer treball discogràfic Crack the Skye, sense deixar de repassar temes anteriors. Un dels més aplaudits pels assistents va ser Oblivion, d'quest nou àlbum; al igual que van fer els altres artistes, no van deixar de banda grans clàssics de la banda.
La veritat és que poc sabia d'aquests nois de Geòrgia; personalment, em van deixar un sabor agredolç, ja que alguns temes em van agradar molt i d'altres em van deixar completament indiferent. Però damunt l'escenari, he de reconèixer que connectaven amb el públic i la qualitat musical va ser indiscutible.
Just abans d'acabar aquest concert, vam marxar corrent cap a l'escenari 1, perquè era el torn d'una banda que s'estrenava al nostre país i que tenia moltíssimes ganes de veure i escoltar en directe.
Randy Blythe a la veu, Mark Morton i Willie Adler a les guitarres, John Campbell al baix i Chris Adler a la bateria formen Lamb of God. Els de Virginia arribaven a Barcelona per presentar els temes del seu àlbum Wrath: d'ell, vam poder escoltar Set to Fail (el senzill presentació que, en directe, sona encara més trencador que en estudi) i Fake Messiah; però també van contentar als assistents amb temes clàssics de la banda com Laid to Rest, Ruin o Redneck. Gràcies a l'Angel Sánchez, que coneix millor que jo la banda, m'anava indicant els temes que sonaven i quins eren millors que altres.
Amb la ganes que tenia de veure'ls en acció, Lamb of God no em van decepcionar...tot el contrari!! Era la primera vegada que ens visitaven i, segons comentava en Randy entre tema i tema, es trobaven molt còmodes tocan aquí. Jo només espero que ens vinguin a visitar com a caps de cartell i en alguna sala de concerts de la ciutat, per poder gaudir molt millor de la seva música.
Continuava el festival amb l'actuació del supergrup americà format per Phil Anselmo a la veu, Pepper Keenan i Kirk Windstein a les guitarres, Rex Brown al baix i Jimmy Bower a la bateria. Tots ells es van reunir després d'abandonar les seves respectives bandes (com Pantera, Kingdom of Sorrow o Superjoint Ritual) per formar Down.
Alguns dels que vam anar al festival, vam creure convenient anar a buscar alguna cosa de menjar i de beure i descansar una mica perquè, com aquell qui diu, ens trobàvem a l'equador del Sonisphere. Com ja havíem comentat anteriorment, per culpa de les cues ens vam perdre tot el concert de Down i, gràcies a que les paradetes estaven relativament aprop de l'escenari 1 i el volum era molt fort, vam poder escoltar de fons el següent concert.
Machine Head donaven el tret de sortida als tres plats forts del festival. A partir d'ells, l'escenari de l'amfiteatre quedava fora de circulació d'artistes. Robb Flynn a la veu i guitarra, Phil Demmel a la guitarra, Adam Duce al baix i Dave McClain a la bateriavan oferir un gran concert i, aprofitant que la resta de concerts es farien al mateix escenari, la gent es va donar pressa per aconseguir el millor lloc ben aprop de l'escenari.
La mescla d'estil que practiquen aquests americans va retronar en tot el Parc del Fòrum, descarregant temes del seu darrer treball The Blackening, fent una menció especial del tema Halo; tot i això, com la resta de grups, van repassar altres temes com Imperium o Davidian.
Una altra de les sorts que vam tenir durant aquest concert va ser que, com que ja començava a fer-se fosc, van connectar les pantalles gegants dels costats de l'escenari 1; això ens va permetre, des de la posició on ens trobaven fent el petit descans, poder seguir amb tot detall el concert dels americans.
Després d'una estona d'espera, amb el cel ja gairebé fosc del tot, ens vam començar a endinsar per la multitud que omplia l'esplanada del Fòrum per veure, una mica més d'aprop, els següents protagonistes.
Slipknot, els nois d'Iowa que no necessiten presentació, van protagonitzar el concert més vistós de tot el festival: jocs de llum impressionants, quilòmetres dels seus components damunt de l'escenari, zones de percussió giratories i elevades...i, fins i tot, durant el tema Spit It Out, la bateria de Joey Jordison es va col·locar completament perpendicular al terra i va rotar 180º, deixant amb la boca oberta a més d'un assistent.
Va ser un concert d'allò més complet, tot i que la banda no estava completa, ja que Chris Fehn, un dels percusionistes de la banda, no va poder assistir al concert de Barcelona ja que havia abandonat la gira per assistir a l'enterrament d'un familiar. Tot i això, Corey Taylor i la resta de membres de la banda el van voler recordar en l'últim concert de la seva gira mundial col·locant la seva màscara davant d'una de les zones de percussió.
Venien a presentar els temes del seu últim disc, All Hope is Gone, amb Psychosocial com a tema més destacat, i el tranquil Dead Memories; però el setlist va estar ple de temes mítics de la banda: People=Shit (del qual se'n van veure moltes samarretes, entre elles la meva), Before I Forget, Wait and Bleed i la ja anomenada Spit It Out.
Després del concert dels d'Iowa, em va passar com amb Lamb of God; em quedo amb les ganes de veure'ls en sala i no en festival, per poder gaudir molt més dels seus temes!!
Després de gairebé 10 hores de cues, cerveses, kalimotxos, entrepans amb pa ressec, i molt bons concerts, arribaven els esperadíssims caps de cartell: els ressorgits de les cendres Metallica.
James Hetfield a la veu i guitarra, Kirk Hammet a la guitarra, Rob Trujillo al baix i Lars Ulrich a la bateria tornaven a Barcelona per presentar un àlbum més que acceptable, Death Magnetic. La nostra sorpresa va ser quan, d'aquest nou àlbum, només es van interpretar temes com All Nightmare Long i The Day That Never Comes.
Van començar la seva actuació amb un fragment de la banda sonora d'Ennio Morricone, incorporada en el film The Good, The Bad and the Ugly per, tot seguit, començar amb la seva descarrega de temes, de més de dues hores, amb el tema Fight Fire With Fire. Van repassar els clàssics de la banda, sense faltar temes com Master of Puppets (que va trigar en aparèixer), Fade to Black, Enter Sandman, Sad But True o Nothing Else Matters; però també van interpretar temes més difícils de veure'ls en directe com One, Of Wolf and Man o Creeping Death.
Durant el bis del concert, van fer un petit homatge a la banda britànica Queen, interpretant la seva versió del Stone Cold Crazy, tot dient que aquest tema els va inspirar a tocar música. Van seguir amb Phantom Lord i, finalment, van tancar el concert amb el tema Seek & Destroy, acompanyats de pirotècnia i grans flames que s'enfilaven cap al cel fosc de Barcelona.
Van acabar el concert agraïnt al públic la seva assistència i ens van prometre que, després de sis anys desde la seva última visita, ara no trigarien tant en tornar!! I això és el que esperem molts dels assistents, que vam vibrar amb el seu concert. Podeu veure moltes més fotografies tot seguit.
Com ja he comentat en l'altre escrit, el primer grup a tocar eren els barcelonins The Eyes, una banda que porta 5 anys en actiu; van editar un primer àlbum anomenat Pursuing the Misfortune, un 7" amb versions de Metallica i Black Sabbath i, després d'una petita parada per buscar cantant i bateria, van editar el passat mes de maig el seu segon disc, Insignis. Tenia moltes ganes de veure la banda en directe després d'escoltar alguns dels seus temes a través del seu myspace; però l'aglomeració de gent que es va formar a l'entrada i a la cua dels tickets de consumicions, em van fer impossible arribar a temps de veure'ls. La propera vegada, no me'ls perdo!!!
Els segons a actuar al mateix escenari que els barcelonins, van ser els francesos Gojira. Formats a la localitat de Bayona, formen la banda els germans Joe i Mario Duplantier a la veu i guitarra el primer i a la bateria i percussions el segon, Christian Andreu a la segona guitarra i Jean-Michel Labadie al baix. Vam poder arribar a l'escenari 2 (o el que és el mateix, a l'amfiteatre del Fòrum), quan els francesos ja estaven descarregant la seva potent música, una mescla entre progressiu, death, thrash...vaja, una barreja inclassificable i que els fan gairebé únics! La sonorització no va ser la millor; però per sonoritzar un event d'aquestes característiques, se n'ha de saber molt!!!
Van descarregar temes dels seus àlbums, ens especial del The Way of All Flesh, sense deixar de banda grans clàssics que van despertar l'eufòria del públic que omplia ja l'amfiteatre.
Tot seguit, era el torn dels bascos Soziedad Alkoholika; veníen a presentar el seu nou treball, Mala Sangre, el primer editat per Roadrunner Records (fent un petit parèntesi, deixeu-me que us comenti que gran part dels grups del Sonisphere eren d'aquesta discogràfica). 21 anys damunt dels escenaris avalen la carrera d'aquesta banda; musicalment sonen molt durs, però la manera de cantar de Juan no m'acaba de convèncer.
Com que amb la gent que anavem al festival no teníem ningú un gran interès per veure la banda, vam aprofitar per anar a prendre alguna cosa, a veure la zona de tendes i per preparar-nos pel següent concert. Tot i això, molta gent si que va voler veure als bascos damunt l'escenari 1.
Mentre S.A. acabaven la seva actuació, ens vam dirigir cap a l'amfiteatre per veure als americans Mastodon, una banda classificada com a groove metal, però molt més difícil de classificar que això.
Brent Hinds a la guitarra i la veu, Troy Sanders al baix i a la veu, Bill Kelliher a la guitarra i Brand Dailor a la bateria, van interpretar temes del seu darrer treball discogràfic Crack the Skye, sense deixar de repassar temes anteriors. Un dels més aplaudits pels assistents va ser Oblivion, d'quest nou àlbum; al igual que van fer els altres artistes, no van deixar de banda grans clàssics de la banda.
La veritat és que poc sabia d'aquests nois de Geòrgia; personalment, em van deixar un sabor agredolç, ja que alguns temes em van agradar molt i d'altres em van deixar completament indiferent. Però damunt l'escenari, he de reconèixer que connectaven amb el públic i la qualitat musical va ser indiscutible.
Just abans d'acabar aquest concert, vam marxar corrent cap a l'escenari 1, perquè era el torn d'una banda que s'estrenava al nostre país i que tenia moltíssimes ganes de veure i escoltar en directe.
Randy Blythe a la veu, Mark Morton i Willie Adler a les guitarres, John Campbell al baix i Chris Adler a la bateria formen Lamb of God. Els de Virginia arribaven a Barcelona per presentar els temes del seu àlbum Wrath: d'ell, vam poder escoltar Set to Fail (el senzill presentació que, en directe, sona encara més trencador que en estudi) i Fake Messiah; però també van contentar als assistents amb temes clàssics de la banda com Laid to Rest, Ruin o Redneck. Gràcies a l'Angel Sánchez, que coneix millor que jo la banda, m'anava indicant els temes que sonaven i quins eren millors que altres.
Amb la ganes que tenia de veure'ls en acció, Lamb of God no em van decepcionar...tot el contrari!! Era la primera vegada que ens visitaven i, segons comentava en Randy entre tema i tema, es trobaven molt còmodes tocan aquí. Jo només espero que ens vinguin a visitar com a caps de cartell i en alguna sala de concerts de la ciutat, per poder gaudir molt millor de la seva música.
Continuava el festival amb l'actuació del supergrup americà format per Phil Anselmo a la veu, Pepper Keenan i Kirk Windstein a les guitarres, Rex Brown al baix i Jimmy Bower a la bateria. Tots ells es van reunir després d'abandonar les seves respectives bandes (com Pantera, Kingdom of Sorrow o Superjoint Ritual) per formar Down.
Alguns dels que vam anar al festival, vam creure convenient anar a buscar alguna cosa de menjar i de beure i descansar una mica perquè, com aquell qui diu, ens trobàvem a l'equador del Sonisphere. Com ja havíem comentat anteriorment, per culpa de les cues ens vam perdre tot el concert de Down i, gràcies a que les paradetes estaven relativament aprop de l'escenari 1 i el volum era molt fort, vam poder escoltar de fons el següent concert.
Machine Head donaven el tret de sortida als tres plats forts del festival. A partir d'ells, l'escenari de l'amfiteatre quedava fora de circulació d'artistes. Robb Flynn a la veu i guitarra, Phil Demmel a la guitarra, Adam Duce al baix i Dave McClain a la bateriavan oferir un gran concert i, aprofitant que la resta de concerts es farien al mateix escenari, la gent es va donar pressa per aconseguir el millor lloc ben aprop de l'escenari.
La mescla d'estil que practiquen aquests americans va retronar en tot el Parc del Fòrum, descarregant temes del seu darrer treball The Blackening, fent una menció especial del tema Halo; tot i això, com la resta de grups, van repassar altres temes com Imperium o Davidian.
Una altra de les sorts que vam tenir durant aquest concert va ser que, com que ja començava a fer-se fosc, van connectar les pantalles gegants dels costats de l'escenari 1; això ens va permetre, des de la posició on ens trobaven fent el petit descans, poder seguir amb tot detall el concert dels americans.
Després d'una estona d'espera, amb el cel ja gairebé fosc del tot, ens vam començar a endinsar per la multitud que omplia l'esplanada del Fòrum per veure, una mica més d'aprop, els següents protagonistes.
Slipknot, els nois d'Iowa que no necessiten presentació, van protagonitzar el concert més vistós de tot el festival: jocs de llum impressionants, quilòmetres dels seus components damunt de l'escenari, zones de percussió giratories i elevades...i, fins i tot, durant el tema Spit It Out, la bateria de Joey Jordison es va col·locar completament perpendicular al terra i va rotar 180º, deixant amb la boca oberta a més d'un assistent.
Va ser un concert d'allò més complet, tot i que la banda no estava completa, ja que Chris Fehn, un dels percusionistes de la banda, no va poder assistir al concert de Barcelona ja que havia abandonat la gira per assistir a l'enterrament d'un familiar. Tot i això, Corey Taylor i la resta de membres de la banda el van voler recordar en l'últim concert de la seva gira mundial col·locant la seva màscara davant d'una de les zones de percussió.
Venien a presentar els temes del seu últim disc, All Hope is Gone, amb Psychosocial com a tema més destacat, i el tranquil Dead Memories; però el setlist va estar ple de temes mítics de la banda: People=Shit (del qual se'n van veure moltes samarretes, entre elles la meva), Before I Forget, Wait and Bleed i la ja anomenada Spit It Out.
Després del concert dels d'Iowa, em va passar com amb Lamb of God; em quedo amb les ganes de veure'ls en sala i no en festival, per poder gaudir molt més dels seus temes!!
Després de gairebé 10 hores de cues, cerveses, kalimotxos, entrepans amb pa ressec, i molt bons concerts, arribaven els esperadíssims caps de cartell: els ressorgits de les cendres Metallica.
James Hetfield a la veu i guitarra, Kirk Hammet a la guitarra, Rob Trujillo al baix i Lars Ulrich a la bateria tornaven a Barcelona per presentar un àlbum més que acceptable, Death Magnetic. La nostra sorpresa va ser quan, d'aquest nou àlbum, només es van interpretar temes com All Nightmare Long i The Day That Never Comes.
Van començar la seva actuació amb un fragment de la banda sonora d'Ennio Morricone, incorporada en el film The Good, The Bad and the Ugly per, tot seguit, començar amb la seva descarrega de temes, de més de dues hores, amb el tema Fight Fire With Fire. Van repassar els clàssics de la banda, sense faltar temes com Master of Puppets (que va trigar en aparèixer), Fade to Black, Enter Sandman, Sad But True o Nothing Else Matters; però també van interpretar temes més difícils de veure'ls en directe com One, Of Wolf and Man o Creeping Death.
Durant el bis del concert, van fer un petit homatge a la banda britànica Queen, interpretant la seva versió del Stone Cold Crazy, tot dient que aquest tema els va inspirar a tocar música. Van seguir amb Phantom Lord i, finalment, van tancar el concert amb el tema Seek & Destroy, acompanyats de pirotècnia i grans flames que s'enfilaven cap al cel fosc de Barcelona.
Van acabar el concert agraïnt al públic la seva assistència i ens van prometre que, després de sis anys desde la seva última visita, ara no trigarien tant en tornar!! I això és el que esperem molts dels assistents, que vam vibrar amb el seu concert. Podeu veure moltes més fotografies tot seguit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada