Una prestigiosa professora de cant de Nova York, Claudia Friedlander, es va sotmetre a un experiment proposat per un blogger anomenat Cosmo Lee. L'especialista es va prestar a escoltar cinc vocalistes de heavy metal dels que mai havia sentit a parlar; per tant, la valoració no està basada més que amb els coneixements de cant de Claudia.
Els vocalistes que es van escollir per l'experiment són, ni més ni menys que Bruce Dickinson (Iron Maiden), Rob Halford (Judas Priest), Ronnie James Dio (Elf, Rainbow, Black Sabbath...), Ozzy Osbourne (Black Sabbath, Ozzy) i King Diamond (Mercyful Fate). També hem de comentar que les valoracions estan fetes només sobre un tema en concret; el resultat de l'estudi és el següent:
Els vocalistes que es van escollir per l'experiment són, ni més ni menys que Bruce Dickinson (Iron Maiden), Rob Halford (Judas Priest), Ronnie James Dio (Elf, Rainbow, Black Sabbath...), Ozzy Osbourne (Black Sabbath, Ozzy) i King Diamond (Mercyful Fate). També hem de comentar que les valoracions estan fetes només sobre un tema en concret; el resultat de l'estudi és el següent:
5a posició: Ozzy Osbourne
Black Sabbath - War Pigs (1970)
La meva primera reacció està clara: aquest noi canta molt malament. Se m'ha fet un nus a la gola només escoltar-lo i crec que en poc temps l'hauran d'operar. Quant temps ha durat la seva carrera? Té una dicció decent i uns bons instints musicals, però li falta tècnica vocal. La seva gola és tant estreta que no hi ha espai per la ressonància. La seva puntuació rítmica de la lletra resulta molt molesta i canta només en una octava, excepte quan crida "Oh Lord", que és l'únic so vocal lliure que hi ha en tota la cançó.
La meva primera reacció està clara: aquest noi canta molt malament. Se m'ha fet un nus a la gola només escoltar-lo i crec que en poc temps l'hauran d'operar. Quant temps ha durat la seva carrera? Té una dicció decent i uns bons instints musicals, però li falta tècnica vocal. La seva gola és tant estreta que no hi ha espai per la ressonància. La seva puntuació rítmica de la lletra resulta molt molesta i canta només en una octava, excepte quan crida "Oh Lord", que és l'únic so vocal lliure que hi ha en tota la cançó.
4a posició: King Diamond
Mercyful Fate - Gypsy (1984)
Hi ha alguna cosa en aquesta cançó que m'ha fet pensar que hi havia diversos cantant interpretant-la. El vocalista canvia la veu de tenor fins arribar a contratenor (tons molt alts) durant el tema, inclòs en la mateixa frase. Em sembla increïble i excessiu. No entenc ni una paraula del que diu, ni tan sols em puc fer una idea general del missatge de la cançó ni de quina emoció vols transmetre. Crec que no s'ha de sacrificar la comunicació per crear més efectes dels necessaris amb la veu; només escolto virtuosisme. Al principi està bé, però després se'm fa aburrit.
Hi ha alguna cosa en aquesta cançó que m'ha fet pensar que hi havia diversos cantant interpretant-la. El vocalista canvia la veu de tenor fins arribar a contratenor (tons molt alts) durant el tema, inclòs en la mateixa frase. Em sembla increïble i excessiu. No entenc ni una paraula del que diu, ni tan sols em puc fer una idea general del missatge de la cançó ni de quina emoció vols transmetre. Crec que no s'ha de sacrificar la comunicació per crear més efectes dels necessaris amb la veu; només escolto virtuosisme. Al principi està bé, però després se'm fa aburrit.
3a posició: Rob Halford
Judas Priest - Dreamer Deceiver (1976)
Aquesta veu és molt portentosa i realment és l'única que m'agradaria estudiar en persona. Demostra tenir moltes habilitats, però les integra a la perfecció. Està molt bé que sigui tant expressiu, però jo podria ajudar-lo a fer-ho d'una manera més fàcil, sense tant esforç. Té una fabulosa gama de colors vocals i efectes per escollir i la seva dicció és fàcil d'entendre i el seu fraseig és molt bonic. Quan crida no força massa la gola, però crec que seria més impactant si dominés millor la tècnica vocal per incorporar profunditat i ressonància als tons baixos. M'encantaria conèixer-lo.
Aquesta veu és molt portentosa i realment és l'única que m'agradaria estudiar en persona. Demostra tenir moltes habilitats, però les integra a la perfecció. Està molt bé que sigui tant expressiu, però jo podria ajudar-lo a fer-ho d'una manera més fàcil, sense tant esforç. Té una fabulosa gama de colors vocals i efectes per escollir i la seva dicció és fàcil d'entendre i el seu fraseig és molt bonic. Quan crida no força massa la gola, però crec que seria més impactant si dominés millor la tècnica vocal per incorporar profunditat i ressonància als tons baixos. M'encantaria conèixer-lo.
2a posició: Ronnie James Dio
Black Sabbath - Falling Off the Edge of the World (1981)
És un molt bon cantant. La seva veu és ressonant; em recorda molta a Freddie Mercury. La seva dicció és molt clara i la seva veu posseeix un dinamisme coherent i orgànic. Organitza molt bé el seu espai per crear un crit i no quedar-se sense alè i la seva entonació és impecable.
És un molt bon cantant. La seva veu és ressonant; em recorda molta a Freddie Mercury. La seva dicció és molt clara i la seva veu posseeix un dinamisme coherent i orgànic. Organitza molt bé el seu espai per crear un crit i no quedar-se sense alè i la seva entonació és impecable.
1a posició: Bruce Dickinson
Iron Maiden - The Number of the Beast (1982)
Aquest canta tant bé que podria escriure un llibre de com cantar, independentment del gènere musical. Comença amb un crit suau i després li manté el so perfectament. La seva dicció és perfecta i aconsegueix una intensitat rítmica sorprenent sense perdre l'impuls musical. M'agrada la intensitat visceral i dramàtica que aporta al cantar. Hi ha vocalistes de rock que pateixen més que els tenors perquè l'estil els hi exigeix més esforç; aquest home canta amb les entranyes, transmetent un compromís increïble. La intenció és una arma molt poderosa i aquest noi ho demostra.
Aquestes han estat les valoracions de la professora de cant Claudia Friedlander. Hi podeu estar d'acord o no compartir-les gens ni mica, però el que no em podreu negar és que, si és veritat que mai havia sentit a cap d'aquestes bandes, hagués estat divertit posar una càmera davant d'ella per immortalitzar el moment en que va escoltar-les per primera vegada.
Aquest canta tant bé que podria escriure un llibre de com cantar, independentment del gènere musical. Comença amb un crit suau i després li manté el so perfectament. La seva dicció és perfecta i aconsegueix una intensitat rítmica sorprenent sense perdre l'impuls musical. M'agrada la intensitat visceral i dramàtica que aporta al cantar. Hi ha vocalistes de rock que pateixen més que els tenors perquè l'estil els hi exigeix més esforç; aquest home canta amb les entranyes, transmetent un compromís increïble. La intenció és una arma molt poderosa i aquest noi ho demostra.
Aquestes han estat les valoracions de la professora de cant Claudia Friedlander. Hi podeu estar d'acord o no compartir-les gens ni mica, però el que no em podreu negar és que, si és veritat que mai havia sentit a cap d'aquestes bandes, hagués estat divertit posar una càmera davant d'ella per immortalitzar el moment en que va escoltar-les per primera vegada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada