Amb molt de temps de retard, per fi arriba la crònica del concert que va tenir lloc el passat 27 de novembre a la Sala Razzmatazz 2!! Aquell divendres, els finlandesos Sonata Arctica presentaven el seu darrer treball, The Days of Grays, acompanyats dels també finlandesos Winterborn i dels holandesos Delain.
Els primers en actuar, amb una sala bastant plena, van ser els Winterborn, que presentaven el disc Farewell to Saints. Aquesta banda, amb més de 6 anys d'experiència, està formada per Teemu Koskela a la veu, Pasi Vapola i Antti Hokkala a les guitarres, Pasi Kauppinen al baix, Lauri Bexar a la bateria i Jukka Hänninen als teclats.
Alguns dels temes que vam poder escoltar van ser Black Rain, tema amb el que van obrir el concert i que també serveix per obrir el disc, Another World, The Land of the Free o Last Train to Hell, aquest últim del seu primer treball, Cold Reality. Només tenien mitja hora per actuar, però van saber aprofitar el temps i escalfar a la gent pel que venia a continuació.
Un mes i mig després de la seva visita a Sala Salamandra com a caps de cartell, acompanyats dels francesos Whyzdom, els holandesos Delain tornaven a Barcelona. En el concert d'Hospitalet va haver-hi una falta important que, aquesta vegada, va estar a l'escenari: parlem de la vocalista Charlotte Wessels! Qui va faltar aquesta vegada va ser el baixista Rob van der Loo (que no va poder tocar no sabem perquè) ni el guitarrista Ronald Landa qui, poc temps abans havia deixat la banda per començar altres projectes. Per tant, el concert va servir per la presentació a Barcelona del nou guitarra, Ewout Pieters.
L'aparició dels membres de la banda a l'escenari va ser escalonada, sent Charlotte l'útima en aparèixer i despertant l'interès de la gent que no coneixien encara la banda (que ja podrien, perquè en menys d'un any ens van visitar tres vegades!). Van començar el concert amb el tems Invidia, seguint amb Stay Forever, The Gathering, Go Away, Virtue and Vice, Shattered, Control the Storm i Nothing Left, temes inclosos dins dels seus dos treballs, Lucidity i April Rain.
La instrumentació va estar impressionant per tots els membres: no dubtàvem de la qualitat de Maritjn Westerholt als teclats i Sander Zoer a la bateria; però tant el baix com la guitarra, potser no van sonar tant contundents com les anteriors vegades, però si que estaven conjuntats. L'únic punt a millorar, però és més pel poc temps dins la banda que no pas per la seva qualitat, es va notar en el tema The Gathering. En la versió d'estudi, la veu masculina la posa el baixista de Nightwish, Marco Hietala i, en directe, s'encarregava Ronald Landa; en aquest punt va ser on Ewout Pieters va estar una mica més fluix. Però amb rodatge, agafarà l'experiència necessària.
Molta gent va anar al concert a veure els holandesos i, tal i com em va passar a mi, ens vam quedar tots amb ganes de més! I, sobretot, després del darrer concert instrumental de Delain... Però la majoria de gent, que en aquest punt ja omplien de gom a gom la sala, havien vingut a veure els finlandesos Sonata Arctica.
Sota el tema Everything Fades to Gray, els membres de Sonata Arctica van aparèixer a l'escenari: Tommy Portimo a la bateria, Henrik Klingenberg als teclats (vam poder parlar amb ell abans del concert i en breu tindreu l'entrevista disponible), Marko Paasikoski al baix i Elias Viljanen a la guitarra; el darrer en entrar va ser el vocalista Tony Kakko, qui venia una mica tocat de la veu.
El setlist dels nòrdics va englobar temes, sobretot, del nou treball, The Days of Grays i del seu anterior disc, Unia. Vam poder escoltar cançons com els dos senzills del nou àlbum: The Last Amazing Grays i Flag in the Ground, Paid in Full, Replica, Juliet... Amb la veu a mig gas, Tony es va atrevir a cantar FullMoon; en la tornada del tema, apropava el micròfon a la gent de les primeres files, perquè tenia problemes per arribar a les notes més altes.
Just després d'aquest tema, va arribar la sorpresa del concert: Charlotte Wessels tornava a l'escenari per cantar a duet amb Tony...jo pensava que cantarien o Deathaura (un tema impressionant de 8 minuts) o No Dream Can Heal A Broken Heart, els dos temes del nou disc on hi canta la vocalista Johanna Kurkela. Però no, van interpretar el tema Last Drop Falls.
Després de la parada obligada de tot grup gran, el públic demanava a crits el clàssic de la banda: Wolf & Raven. Però, tal i com va fer en el concert de 2007, el tema no estava al setlist i no el van tocar; això si, Kakko va fer la tornada de la cançó a capella, deixant amb més ganes al públic. I el més trist (segons la meva humil opinió) va ser la repetició, per tercer any consecutiu, de fer la bateria humana amb el públic i cantar el tema We Will Rock You de Queen.
Per posar punt i final al concert, van interpretar els temes In Black and White, Don't Say a Word, Vodka i la versió cantada del Everything Fades to Gray.
Com a conclusió final diré que, personalment, em va agradar més el concert dels finlandesos quan van venir a presentar el disc Unia el passat 2007. Però no es pot negar la qualitat musical del grup.
Us deixo amb unes quantes fotografies dels tres concerts, algunes d'elles fetes des de baix l'escenari ja que, molt amablement, el mànager europeu dels finlandesos ens va aconseguir un passi de fotògraf; la llàstima és que ens hagués pogut avisar i haguéssim portat una càmara de fotos millor!
Els primers en actuar, amb una sala bastant plena, van ser els Winterborn, que presentaven el disc Farewell to Saints. Aquesta banda, amb més de 6 anys d'experiència, està formada per Teemu Koskela a la veu, Pasi Vapola i Antti Hokkala a les guitarres, Pasi Kauppinen al baix, Lauri Bexar a la bateria i Jukka Hänninen als teclats.
Alguns dels temes que vam poder escoltar van ser Black Rain, tema amb el que van obrir el concert i que també serveix per obrir el disc, Another World, The Land of the Free o Last Train to Hell, aquest últim del seu primer treball, Cold Reality. Només tenien mitja hora per actuar, però van saber aprofitar el temps i escalfar a la gent pel que venia a continuació.
Un mes i mig després de la seva visita a Sala Salamandra com a caps de cartell, acompanyats dels francesos Whyzdom, els holandesos Delain tornaven a Barcelona. En el concert d'Hospitalet va haver-hi una falta important que, aquesta vegada, va estar a l'escenari: parlem de la vocalista Charlotte Wessels! Qui va faltar aquesta vegada va ser el baixista Rob van der Loo (que no va poder tocar no sabem perquè) ni el guitarrista Ronald Landa qui, poc temps abans havia deixat la banda per començar altres projectes. Per tant, el concert va servir per la presentació a Barcelona del nou guitarra, Ewout Pieters.
L'aparició dels membres de la banda a l'escenari va ser escalonada, sent Charlotte l'útima en aparèixer i despertant l'interès de la gent que no coneixien encara la banda (que ja podrien, perquè en menys d'un any ens van visitar tres vegades!). Van començar el concert amb el tems Invidia, seguint amb Stay Forever, The Gathering, Go Away, Virtue and Vice, Shattered, Control the Storm i Nothing Left, temes inclosos dins dels seus dos treballs, Lucidity i April Rain.
La instrumentació va estar impressionant per tots els membres: no dubtàvem de la qualitat de Maritjn Westerholt als teclats i Sander Zoer a la bateria; però tant el baix com la guitarra, potser no van sonar tant contundents com les anteriors vegades, però si que estaven conjuntats. L'únic punt a millorar, però és més pel poc temps dins la banda que no pas per la seva qualitat, es va notar en el tema The Gathering. En la versió d'estudi, la veu masculina la posa el baixista de Nightwish, Marco Hietala i, en directe, s'encarregava Ronald Landa; en aquest punt va ser on Ewout Pieters va estar una mica més fluix. Però amb rodatge, agafarà l'experiència necessària.
Molta gent va anar al concert a veure els holandesos i, tal i com em va passar a mi, ens vam quedar tots amb ganes de més! I, sobretot, després del darrer concert instrumental de Delain... Però la majoria de gent, que en aquest punt ja omplien de gom a gom la sala, havien vingut a veure els finlandesos Sonata Arctica.
Sota el tema Everything Fades to Gray, els membres de Sonata Arctica van aparèixer a l'escenari: Tommy Portimo a la bateria, Henrik Klingenberg als teclats (vam poder parlar amb ell abans del concert i en breu tindreu l'entrevista disponible), Marko Paasikoski al baix i Elias Viljanen a la guitarra; el darrer en entrar va ser el vocalista Tony Kakko, qui venia una mica tocat de la veu.
El setlist dels nòrdics va englobar temes, sobretot, del nou treball, The Days of Grays i del seu anterior disc, Unia. Vam poder escoltar cançons com els dos senzills del nou àlbum: The Last Amazing Grays i Flag in the Ground, Paid in Full, Replica, Juliet... Amb la veu a mig gas, Tony es va atrevir a cantar FullMoon; en la tornada del tema, apropava el micròfon a la gent de les primeres files, perquè tenia problemes per arribar a les notes més altes.
Just després d'aquest tema, va arribar la sorpresa del concert: Charlotte Wessels tornava a l'escenari per cantar a duet amb Tony...jo pensava que cantarien o Deathaura (un tema impressionant de 8 minuts) o No Dream Can Heal A Broken Heart, els dos temes del nou disc on hi canta la vocalista Johanna Kurkela. Però no, van interpretar el tema Last Drop Falls.
Després de la parada obligada de tot grup gran, el públic demanava a crits el clàssic de la banda: Wolf & Raven. Però, tal i com va fer en el concert de 2007, el tema no estava al setlist i no el van tocar; això si, Kakko va fer la tornada de la cançó a capella, deixant amb més ganes al públic. I el més trist (segons la meva humil opinió) va ser la repetició, per tercer any consecutiu, de fer la bateria humana amb el públic i cantar el tema We Will Rock You de Queen.
Per posar punt i final al concert, van interpretar els temes In Black and White, Don't Say a Word, Vodka i la versió cantada del Everything Fades to Gray.
Com a conclusió final diré que, personalment, em va agradar més el concert dels finlandesos quan van venir a presentar el disc Unia el passat 2007. Però no es pot negar la qualitat musical del grup.
Us deixo amb unes quantes fotografies dels tres concerts, algunes d'elles fetes des de baix l'escenari ja que, molt amablement, el mànager europeu dels finlandesos ens va aconseguir un passi de fotògraf; la llàstima és que ens hagués pogut avisar i haguéssim portat una càmara de fotos millor!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada