Diumenge 17 de gener va ser el dia en què la Sala Razzmatazz 2 va ser l'escenari català que va acollit la tornada dels finlandesos Stratovarius als escenaris, després dels problemes legals amb l'anterior guitarra de la banda, Timo Tolkki. Van estar acompanyats dels joves finlandesos Tracedawn i dels alemanys Mystic Prophecy.
Molta era l'expectació que s'havia aixecat amb aquest concert; però al final va quedar amb molt menys, ja que en un principi el concert s'havia de celebrar a Sala Razzmatazz 1 i va acabar sent a la Sala Razzmatazz 2 i amb només un 75% de les entrades venudes.
Els primers en actuar, de manera molt puntual, van ser els nois de Tracedawn: Antti Lappalainen a la veu (20 anys), Tuomas Yli-Jaskari (19 anys) i Roni Seppänen (22 anys) a les guitarres, Pekko Heikkilä al baix (22 anys), Perttu Kurttila a la bateria (19 anys) i Vili Itäpelto als teclats (19 anys). Tot i la joventut dels components, la seva música va sorprendre a més d'un assistents, entre ells un servidor. Venien a presentar el seu darrer treball, Ego Anthem, però també van tenir temps d'interpretar algun tema del seu primer disc, Tracedawn.
La interpretació instrumental va ser impressionant: una velocitat de vertigen, una bateria contundent i la veu de Antti colpejant fort. L'únic punt en contra, que no sé si era culpa del tècnic, de l'acústica de la sala o de la mateixa veu d'Antti va ser que, amb els growls va estar genial, però a l'hora de cantar amb la veu neta, gairebé no se l'escoltava. I la veritat, havent escoltat els seus temes en estudi, va ser una llàstima!
La complicitat amb el públic entre tema i tema també va ser un dels punts que vaig trobar més fluixos; només el baixista, en una ocasió, es va dirigir als assistents disculpant-se de no saber parlar el català. Tot i això, va deixar anar un Visca el Barça! que va aixecar els aplaudiments del públic. Tot i aquests petits detalls, sense dubtar-ho un moment, aquests nois donaran molt a parlar!!
Els següents a trepitjar l'escenari van ser els alemanys Mystic Prophecy, qui venien a presentar el seu treball Fireangel. Amb una proposta que ballava entre el heavy metal clàssic i el power metal, Roberto Dimitris Liapakis, "Lia", a la veu, Markus Pohl i Constantine a les guitarres, Connie Andreszka al baix i Stefan Dittrich a la bateria, van descarregar temes com Across the Gates of Hell, We Kill! You Die! o To the Devil I Pray del seu últim disc i temes com Demos Blood o Evil Empire de treballs anteriors.
El so de la banda va ser molt bo, tot i que cap al final de l'actuació, la monotonia va fer acte de presència. Una cosa que em va molestar molt va ser la manera en que van regalar tres samarretes entre els assistents: mentre Lia l'aguantava a forma de capot, el baixista feia de toro...quan sobrepassava a l'improvisat torero, la samarreta volava cap al públic.
Per acabar l'actuació, van interpretar una versió inclosa dins del seu treball Satanic Curses de 2007; el tema en qüestió, que va fer embogir als assistents va ser, ni més ni menys, que el clàssic Paranoid dels Black Sabbath.
I per fi, amb una puntualitat sorprenent, els finlandesos Stratovarius es plantaven damunt de l'escenari per presentar el seu nou treball, Polaris. Però no va ser l'única presentació de la nit, ja que acompanyant a Timo Kotipelto a la veu, Lauri Porra al baix, Jörg Michael a la bateria i Jens Johansson als teclats, estava Matias Kupiainen, el nou guitarrista de la banda després de la marxa de Timo Tolkki.
Com era d'esperar, després de tant de temps sense visitar Barcelona, el concert no només es va centrar en el nou disc, del que es van poder escoltar temes com Forever is Today, la migtemps Winter Skies i el single presentació Deep Unknown. Poc van trigar a caure temes clàssics de la banda com Haunting High & Low, Speed of Light, Kiss of Judas... De fet, com a tema per obrir el concert van triar el magnífic Destiny; tampoc van faltar els temes Forever i Eagleheart. Tots ells van fer saltar, cridar, alçar els punys... a tots els assistents que gairebé omplien la sala.
Tot i que en alguns moments va donar signes de debilitat, tossint a l'escenari, la veu de Kotipelto va sonar amb molta força i la seva complicitat amb el públic assistent va ser total: donant les gràcies després de cada tema, animant a la gent a cantar i saltar, aplaudint al públic completament entregat a la música dels finlandesos; del teclista Jens Johansson poc podem dir: un dels millors teclistes del metal estava a Barcelona i va demostrar perquè molts li atorguen aquest títol. Jörg estava pletòric a les baquetes i Lauri Porra ens va ensenyar totes les maneres possibles de tocar el baix; i per fer-ho, va tenir l'ajuda del nou guitarrista, Matias, que tot i la seva joventut, no té res a envejar a Tolkki.
Entre Lauri i Matias va sorgir un enfrontament de les 6 cordes contra les 4 cordes que va meravellar a tots els que vam ser testimonis d'un duel impressionant i de gran qualitat!! Tant l'un com l'altre van demostrar com l'home pot dominar l'instrument fent grans genialitats. No tant potser Matias, perquè ja estem acostumats als solos de guitarra, però si Lauri i el seu baix.
Era la primera vegada que veia als Stratovarius en directe i ja torno a tenir ganes de veure'ls una altra vegada. Alguns diran que després de la marxa de Tolkki no valen res, però jo no crec que sigui així! Ara toca esperar a que, després de la seva actuació al Wacken d'aquest any entrin ràpid a l'estudi i comencin a treballar ja en el seu proper disc; i quan el vinguin a presentar, allà estarem!!
Molta era l'expectació que s'havia aixecat amb aquest concert; però al final va quedar amb molt menys, ja que en un principi el concert s'havia de celebrar a Sala Razzmatazz 1 i va acabar sent a la Sala Razzmatazz 2 i amb només un 75% de les entrades venudes.
Els primers en actuar, de manera molt puntual, van ser els nois de Tracedawn: Antti Lappalainen a la veu (20 anys), Tuomas Yli-Jaskari (19 anys) i Roni Seppänen (22 anys) a les guitarres, Pekko Heikkilä al baix (22 anys), Perttu Kurttila a la bateria (19 anys) i Vili Itäpelto als teclats (19 anys). Tot i la joventut dels components, la seva música va sorprendre a més d'un assistents, entre ells un servidor. Venien a presentar el seu darrer treball, Ego Anthem, però també van tenir temps d'interpretar algun tema del seu primer disc, Tracedawn.
La interpretació instrumental va ser impressionant: una velocitat de vertigen, una bateria contundent i la veu de Antti colpejant fort. L'únic punt en contra, que no sé si era culpa del tècnic, de l'acústica de la sala o de la mateixa veu d'Antti va ser que, amb els growls va estar genial, però a l'hora de cantar amb la veu neta, gairebé no se l'escoltava. I la veritat, havent escoltat els seus temes en estudi, va ser una llàstima!
La complicitat amb el públic entre tema i tema també va ser un dels punts que vaig trobar més fluixos; només el baixista, en una ocasió, es va dirigir als assistents disculpant-se de no saber parlar el català. Tot i això, va deixar anar un Visca el Barça! que va aixecar els aplaudiments del públic. Tot i aquests petits detalls, sense dubtar-ho un moment, aquests nois donaran molt a parlar!!
Els següents a trepitjar l'escenari van ser els alemanys Mystic Prophecy, qui venien a presentar el seu treball Fireangel. Amb una proposta que ballava entre el heavy metal clàssic i el power metal, Roberto Dimitris Liapakis, "Lia", a la veu, Markus Pohl i Constantine a les guitarres, Connie Andreszka al baix i Stefan Dittrich a la bateria, van descarregar temes com Across the Gates of Hell, We Kill! You Die! o To the Devil I Pray del seu últim disc i temes com Demos Blood o Evil Empire de treballs anteriors.
El so de la banda va ser molt bo, tot i que cap al final de l'actuació, la monotonia va fer acte de presència. Una cosa que em va molestar molt va ser la manera en que van regalar tres samarretes entre els assistents: mentre Lia l'aguantava a forma de capot, el baixista feia de toro...quan sobrepassava a l'improvisat torero, la samarreta volava cap al públic.
Per acabar l'actuació, van interpretar una versió inclosa dins del seu treball Satanic Curses de 2007; el tema en qüestió, que va fer embogir als assistents va ser, ni més ni menys, que el clàssic Paranoid dels Black Sabbath.
I per fi, amb una puntualitat sorprenent, els finlandesos Stratovarius es plantaven damunt de l'escenari per presentar el seu nou treball, Polaris. Però no va ser l'única presentació de la nit, ja que acompanyant a Timo Kotipelto a la veu, Lauri Porra al baix, Jörg Michael a la bateria i Jens Johansson als teclats, estava Matias Kupiainen, el nou guitarrista de la banda després de la marxa de Timo Tolkki.
Com era d'esperar, després de tant de temps sense visitar Barcelona, el concert no només es va centrar en el nou disc, del que es van poder escoltar temes com Forever is Today, la migtemps Winter Skies i el single presentació Deep Unknown. Poc van trigar a caure temes clàssics de la banda com Haunting High & Low, Speed of Light, Kiss of Judas... De fet, com a tema per obrir el concert van triar el magnífic Destiny; tampoc van faltar els temes Forever i Eagleheart. Tots ells van fer saltar, cridar, alçar els punys... a tots els assistents que gairebé omplien la sala.
Tot i que en alguns moments va donar signes de debilitat, tossint a l'escenari, la veu de Kotipelto va sonar amb molta força i la seva complicitat amb el públic assistent va ser total: donant les gràcies després de cada tema, animant a la gent a cantar i saltar, aplaudint al públic completament entregat a la música dels finlandesos; del teclista Jens Johansson poc podem dir: un dels millors teclistes del metal estava a Barcelona i va demostrar perquè molts li atorguen aquest títol. Jörg estava pletòric a les baquetes i Lauri Porra ens va ensenyar totes les maneres possibles de tocar el baix; i per fer-ho, va tenir l'ajuda del nou guitarrista, Matias, que tot i la seva joventut, no té res a envejar a Tolkki.
Entre Lauri i Matias va sorgir un enfrontament de les 6 cordes contra les 4 cordes que va meravellar a tots els que vam ser testimonis d'un duel impressionant i de gran qualitat!! Tant l'un com l'altre van demostrar com l'home pot dominar l'instrument fent grans genialitats. No tant potser Matias, perquè ja estem acostumats als solos de guitarra, però si Lauri i el seu baix.
Era la primera vegada que veia als Stratovarius en directe i ja torno a tenir ganes de veure'ls una altra vegada. Alguns diran que després de la marxa de Tolkki no valen res, però jo no crec que sigui així! Ara toca esperar a que, després de la seva actuació al Wacken d'aquest any entrin ràpid a l'estudi i comencin a treballar ja en el seu proper disc; i quan el vinguin a presentar, allà estarem!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada