Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Biografia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Biografia. Mostrar tots els missatges

divendres, 19 d’abril del 2013

Entrevista a [IN MUTE]

El passat 6 d'abril, la Sala Liverpool de Molins de Rei acollia la final estatal de la W:O:A Metal Battle, on hi van participar un total de nou bandes, arribades de tots els punts de la península, per optar al gran premi: tocar a un dels festivals més importants del moment, el Wacken Open Air.


Una de les bandes participants va ser la valenciana [IN MUTE], a qui vam tenir el plaer d'entrevistar una estona després de la seva actuació que, per cert, ens va deixar bocabadats. Una representació de la banda, concretament la seva vocalista, Stefi, i un dels seus guitarristes, Pejota, van contestar a les nostres preguntes; aquí en teniu el resultat!


Després de veure la seva descàrrega a la W:O:A Metal Battle, només ens queda dir que, quan tornin a casa nostra, no us perdeu el seu directe! Us mantindrem informats de tots els seus moviments!!

dilluns, 8 d’abril del 2013

Entrevista a Mike Zágora i Loris Pacaccio

Abans de Setmana Santa, els membres de Kalimetal vam voler xerrar amb dos grans músics i millors persones per saber més de la seva vida musical: ells són el guitarrista Mike Zágora i el bateria Loris Pacaccio! A més, el primer és cap d'estudi i els dos són professors de la Heavy Rock School, l'escola de música moderna de Barcelona.


Aquí us deixem amb l'entrevista, en la seva versió íntegra. I és que, com podeu veure en les fotografies, se'ns va fer de nit! En ella descobrirem aspectes desconeguts dels dos protagonistes i aprendrem una mica de música mentre els coneixem millor. Tot i ser una mica llarga, de ser vosaltres no ens la perdríem!


Si us ha quedat algun dubte o voleu més informació sobre la Heavy Rock School, no dubteu de visitar la seva web on trobareu tota la informació sobre l'escola i totes les seves activitats, com masterclass i moltes altres coses. Estudiar heavy metal mai havia estat tant fàcil!!

diumenge, 17 de febrer del 2013

Concert de Neal Morse

El proper mes de març ens arribarà carregat de bones edicions discogràfiques i també de concerts interessants a les sales de casa nostra. Un d'ells no es farà esperar gaire, ja que serà el mateix dia 1 de març quan la Sala Razzmatazz 2 de Barcelona acollirà el concert d'un dels grans del rock progressiu, de la mà de Madness Live! Produccions, com és Neal Morse.


El multi-instrumentista i compositor americà va començar a tocar el piano als cinc anys i, poc després, es va endinsar en el món de la guitarra. Als vint anys va escriure dos musicals i, després de passar una època a Europa, va tornar als Estats Units per fundar, juntament amb el seu germà Alan Morse, la banda Spock's Beard. A punt de canviar de mil·lenni, l'any 1999, juntament amb Mike Portnoy (qui també estarà en el concert de Barcelona), Roine Stolt i Pete Trewavas, van formar Transatlantic; i, per si fos poc, el passat 2012 va formar la super banda Flying Colors. A tot això, se li pot sumar una trajectòria en solitari, combinada amb tots aquests projectes i diverses col·laboracions.

El concert de Barcelona servirà per presentar el seu darrer treball en solitari, editat el passat setembre de 2012 sota el títol de Momentum. El disc va ser gravat amb Mike Portnoy a la bateria i Randy George, d'Ajalon, al baix; a més, el single homònim de presentació del disc, compta amb un solo de guitarra interpretat per Paul Gilbert.


Però si hem dit que el concert de Barcelona comptarà amb la presència de l'ex-bateria de Dream Theater i Avenged Sevenfold, Mike Portnoy, les sorpreses no acabaran aquí! La Neal Morse Band estarà arropada per la banda sueca The Flower Kings, formada per Roine Stolt, membre de Transatlantic. Abans d'acabar el show, que té prevista una durada de tres hores i mitja, hi haurà un final gloriós de combinada extravagància de la banda Transatlantic, per posar la guinda a un impressionant concert.

El concert serà el proper divendres 1 de març, a partir de les 19:00 hores, a Sala Razzmatazz 2. Les entrades les podeu aconseguir als punts de venta habitual a un preu anticipat de 30€ més despeses o a 35€ el mateix dia a taquilla. A què espereu per aconseguir la vostra entrada?

dimecres, 7 de novembre del 2012

Entrevista a Tristania

El passat 22 de setembre, la banda noruega Tristania va visitar Barcelona, concretament la Sala Mephisto (recorda aquí la crònica), vuit anys després del seu últim concert a la Ciutat Comtal. Ho va fer juntament amb Sound Storm, Kells i Sarah Jezebel Deva i van aprofitar per fer un setlist amb algunes novetats que s'inclouran dins del proper disc de la banda, esperat pel mes de maig de 2013.


Abans del concert, vam tenir l'oportunitat de xerrar amb dos dels vocalistes de la banda, Mariangela Demurtas i Kjetil Nordhus, qui ens van explicar un munt de coses!! Us deixem amb l'entrevista!!



Benvinguts a Barcelona! Comencem l’entrevista amb aquesta pregunta: quin va ser el vostre primer contacte amb la música i quines són les vostres influències?

Kjetil - Primer de tot “tusind tak!” (mil gràcies) per la benvinguda... Vaig començar als 16 anys tocant el baix amb amics i vaig acabar com a cantant convidat a la banda On Then Up, amb la que vam fer una demo que crèiem que era una cançó de Faith No More, però vam descobrir més tard que no ho era; després vam acabar fent un grup de versions de Faith No More. I quan tenia uns 23 o 24 anys, un noi que es deia Chord, que tocava en un grup anomenat Reincarnation, em va proposar de tocar amb ells, i vam estar varis anys... I quan pensava que havia acabat amb el món de la música internacional, van aparèixer els de Tristania, fa 4 anys i mig aproximadament, i em van demanar si volia substituir el seu cantant Osten, que estava a punt de ser pare de bessons. El primer acord amb Tristania va ser d’estar amb la banda un any o una cosa així, però després que l’Osten tingués els seus nens, va veure que dos nens petits donaven molta feina, i va decidir no tornar al grup. Així que vaig assumir aquest paper de manera definitiva.

Sí, és una resposta llarga... he he he

Mariangela – contesta en castellà

Quin és el ritme de treball de la banda? És a dir, qui s’encarrega de composar els temes i escriure les lletres?

Kjetil - Per al disc Rubicon, que va sortir el 2010, crec que tothom hi vam contribuir, tant amb les lletres com amb les melodies i la música. I crec que això és bastant excepcional i això m’agrada molt, tot el grup hi participa. Per al proper àlbum, em sembla que l’Ole és el que ha estat més actiu fins ara, també la Mariangela amb les línies vocals, també el Tarald, el nostre bateria, ha estat escrivint lletres... així que intentem que tothom hi contribueixi. Una banda com nosaltres, sempre és una suma dels membres que la composem. Crec que el que és una mica especial, de nosaltres, és que tothom hi influeix, i realment això m’agrada molt.

A l’hora d’escriure els temes, en què us inspireu? Què ens expliquen els temes de Tristania?

Mariangela - Quan escrivim, el primer que arriba amb una idea, lògicament està inspirat per alguna cosa. El que fem després, és donar la nostra pròpia interpretació i intentem veure si encaixa amb la idea que tenia la persona que ha fet la cançó. I intentem treballar junts amb la cançó i expressar els nostres sentiments, respectant la feina de la persona que ha creat la cançó. Així que, en el que respecta a la meva part, per exemple, intento llegir els sentiments de la cançó i intento donar-hi la meva part. A vegades funciona i altres no, altres cops un altre pot interpretar-ho d'una manera diferent... així que treballem en el que és millor, realment. No tenim normes estrictes de que un faci les lletres, un altre la música, etc. A vegades un altre pot aportar una idea més refrescant, així que tothom hi participa d'alguna manera.

Kjetil - Crec que també és bo per nosaltres que tenim 4 cantants diferents; òbviament jo i la Mariangela, l’Ole que fa veus més dures i veus més melòdiques, i l’Anders que fa les parts amb cridades. Així que tenim moltíssimes possibilitats per cada tema. I esperem anar-ho desenvolupant al disc nou. Avui tocarem dues cançons noves, i podeu veure si us agraden o no.

Mariangela - Hem començat a treballar molt amb fer vàries veus totes juntes. A vegades sembla com si fos una sola veu i en són tres, i crec que és molt especial. Crec que això és el que fa que Tristania estigui una mica allunyada de l’estereotip d'altres grups de metal.

L’any 2007, Vibeke Stene deixa Tristania; què ha suposat l’entrada de Mariangela a la banda? Per què la vau triar a ella?

Kjetil - Ho vaig viure des de fora, i em va semblar interessant perquè ja coneixia el grup des d'abans. Coneixia a Vibeke perquè compartíem pis a Noruega en aquella època, i el fet és que podien haver buscat una còpia de Vibeke o bé algú que ajudés al grup a evolucionar els propers anys. I crec que van fer molt bé al triar la segona opció, perquè hauria estat molt fàcil buscar una soprano que fes el mateix que Vibeke i van preferir agafar algú que fos forta, com la Mariangela, amb una personalitat musical forta. Era diferent que Vibeke, però el grup necessitava evolucionar, així que crec que va ser una decisió sàvia, no una decisió fàcil, però crec que va ser la millor opció si pensem en l’evolució a llarg termini de la banda.

L'últim disc de la banda fins el moment és Rubicon, del 2010; què ens expliqueu en aquest disc? Hi podem trobar molts canvis respecte les anteriors gravacions?

Mariangela - És clar que Tristania intenta mantenir el mateix estil a tots els àlbums, però també intentem sempre fer coses diferents i innovar. Crec que amb Rubicon, hem aconseguit l’objectiu, però també ha estat tot una feina dura perquè, amb tanta gent escrivint, érem gent totalment diferent, que no ens coneixíem tant bé entre nosaltres... Escriure junts no és fàcil. Especialment tenint en compte que tots ens hem d'entendre uns als altres. Jo acabava d'arribar d'una altra realitat, una tipus de música diferent i, al principi, em va costar molt entendre com encaixar-hi. Però primer va sortir Rubicon, i ara estem escrivint les cançons noves, i entenc que fa falta temps per treballar bé com a grup. Cal temps perquè vas agafant confiança, entenent-se els uns amb els altres... Això fa que les cançons siguin una mica més properes per a tots. I bé, el que van veure és que només feia falta una mica de temps. Del disc nou, espero que estigui bastant en la línia dels discos anteriors, i al mateix temps amb elements nous i potser més potents... Crec que amb Rubicon, respecte als altres discos, Tristania realment va intentar mantenir el mateix estil, dic això perquè moltes actituds explosives de la meva manera d'escriure anterior, que era més propera al blues i al nu metal, s’han limitat una mica, perquè no podíem fer un canvi tant radical, havia de ser Tristania. I ara entenc perquè havíem de mantenir el mateix estil, perquè si no ja no seria Tristania. I vull que els fans ho entenguin, que Tristania no ha canviat. La gent que ha estat amb Tristania tant temps volien que seguís sent real, i autèntic, i seguir amb les idees que tenien des que van crear el grup.

El primer single del disc va ser Year of the Rat; com vau veure en aquell moment la resposta del públic, en ser el primer tema d'una banda renovada?

Kjetil - Sí, sempre... molts artistes diuen que no els importa realment el que diguin els altres, però evidentment a tothom li importa. I nosaltres en aquest tour estem provant dues cançons completament noves. És molt interessant veure la reacció del públic, i amb Year of the Rat, la vam triar perquè és molt immediata, i té una mena d'aire grandiloqüent, molt melòdic, així que crec que vam triar aquestes dues cançons perquè, com ha dit la Mariangela, tenen algunes idees noves i fresques, i al mateix temps segueixen tenint aquesta identitat antiga de Tristania. Crec que molta gent interpreta malament la identitat de Tristania quan pensen que tot es tracta de sopranos i cors, per exemple, perquè és molt més complex que això. Sempre és difícil parlar del clima d'una cançó, però crec que amb Rubicon i, evidentment, tot el camí passant per Ashes i Illumination, crec que Rubicon és una evolució natural cap endavant, i serà molt interessant veure com acabarà sonarà aquest nou àlbum. Evidentment, ja ho sabem una mica, perquè ara ja tenim unes 10 cançons, i hi ha tant elements antics com nous, però crec que el més important, igual que amb Rubicon, és que serà la suma de les sis o set persones de la banda. Dic sis o set perquè també tenim l'Einar, que sempre ha estat al grup amb la composició, però que ja no fa més tours. No n'ha fet des de fa sis o set anys.

Després de 8 anys sense fer-ho, avui torneu a tocar a Barcelona; per què heu trigat tant a tornar? Què espereu del concert d’aquesta nit?

Kjetil - De fet, durant aquest temps, jo he estat aquí al Razzmatazz amb Trail of Tears... No és que nosaltres decidim on volem anar a tocar. Més aviat rebem ofertes i diem sí o no. Normalment diem que sí, si és possible, i trobo que és estrany que no haguem tocat a Espanya en 8 anys, si és així, jo diria que Espanya de fet és un bon país per Tristania. Evidentment, en aquests temps és difícil, pel tema econòmic i tot plegat, i això fa que no estiguem segurs del tot de si la gent té els diners per venir, i també hi ha molts grups de gira, així que no sabem ben bé què esperar. Ahir a Madrid va estar molt bé, no és com si hi haguessin deu mil persones, però va estar prou bé. La reacció del públic va ser molt bona, com, pel que recordo, sempre ho ha estat a Espanya quan he tocat aquí. També vaig tocar en un festival a Granada, que de fet és quan vaig conèixer la Sara Jezebel Deva. Crec que era el primer cop, deuria ser el 2003, 2004 o una cosa així. Piorno Rock, encara existeix? Era en un estadi cobert, totalment ple de gent, una bogeria, va ser impressionant. Si... tinc bons records de quan he tocat a Espanya. I molts bons records del concert d'ahir, o sigui que espero que la gent sàpiga que toquem aquí. Sabem que no s’ha promocionat gaire, crec no hi ha anuncis penjats per Barcelona anunciant el concert d'aquesta nit... però lo important per nosaltres en aquesta gira és recordar a la gent que editarem un disc nou el maig de l’any que ve, i que puguin tastar una mica les cançons noves i també presentem la nostra formació, que molta gent no ha vist; així que aquest tour té molts al·licients.

En total sou set membres a la banda; us heu trobat mai amb problemes amb la mida de l’escenari?

Mariangela - Hehehe, la mida de l’escenari... home... sempre tenim aquest tema. Per mi és una bona excusa per posar-me talons, per destacar d'alguna manera. Però de fet no tenim cap problema amb això. Realment depèn de la situació. Si és més íntim, està molt bé estar tots més junts a l’escenari, i a vegades m’emporto algun cop de guitarra o de baix, però està bé. Crec que ens les arreglem prou bé amb aquest tema.

Kjetil - Per això deixem el teclista que es quedi a casa, perquè ocupa molt espai...

Mariangela - I és alt!

En aquesta ocasió, esteu fent la gira amb Sarah Jezebel Deva, Kells i Sound Storm. Com surt l'oportunitat de girar amb aquestes bandes? Quina relació teniu entre les bandes?

Kjetil - Socialment, aquesta gira ha estat perfecta. Tots els grups són gent molt maca. De fet no ens coneixíem, bueno... (a Mariangela) Tu coneixies una mica la Sara d'abans oi? Mai ho saps quan vas de gira, a vegades la gent poden ser més difícils per tractar-hi; però anem al bus amb varia gent, amb Sarah Jezebel Diva i Kells, i tots són molt macos. L’oportunitat... bàsicament vam rebre una oferta, de ser els caps de cartell per una gira europea al setembre amb aquests grups, i vam dir que sí. No és que ho planifiquéssim, però hi va haver un noi a Holanda que d'alguna manera va fer les gestions bàsiques, i ens va demanar si ho volíem fer. I ens anava bastant bé fer una gira ara, els últims tres anys hem fet gires al setembre i octubre, gires europees, i ha estat una bona manera de recordar a la gent el disc nou, per exemple.

Mariangela - Jo estic gaudint molt aquesta gira, hi ha coses a nivell d'amistat, i no em sentiria a gust si hi hagués gent que no vol que hi hagi un bon ambient, gent que no vulgui posar els peus a terra i compartir coses amb els altres, com hauria de ser. Crec que es tracta de crear un bon ambient, que és el que et fa gaudir la teva gira. No hi ha ningú millor que un altre. Evidentment, sóc conscient que som els caps de cartell, però sento que tenim molts amics nou, i realment no m’importa la posició dels grups quan toquem. I especialment m’encanta quan les noies ens donem suport entre nosaltres. Ningú va de diva, tothom carrega coses, ajuda els altres... em fa sentir una mica a casa, no m’agraden aquest estatus d'estrella del rock i coses així que a vegades poden passar a les gires. M’agrada més el rollo de gran família.

Una curiositat és que molt poques bandes poden dir que tenen un videojoc amb el seu nom; què suposa això per vosaltres, després de l’edició de Tristania 3D el passat 2011?

Kjetil - Hehehe, és molt estrany. Jo només fa uns quatre anys i mig que sóc al grup, i és fàcil veure que Tristania significa tant per a tanta gent a tot el món. I lo del videojoc va ser molt estrany perquè hi havia un noi a Budapest, crec que era, i ens el volia donar. Així que el vam conèixer l’últim cop a Budapest, i ens en va donar una còpia, i pensar que algú, que probablement ha dedicat milers d'hores per fer aquest joc, per mi és un exemple clar que aquesta banda realment significa molt per a molta gent, i això ens inspira molt, sobretot quan estem treballant per escriure material nou. Saber que el nom del grup sona per tot el món i que la gent realment vol escoltar més cançons nostres.

Després d’aquesta gira, que s’acaba a finals de setembre a Alemanya, quins són els vostres plans de futur?

Mariangela - Després de la gira ens hem de concentrar molt en les cançons noves, i volem que surti un àlbum realment bo. Són temps difícils a la música per vendre discos, però realment el tema és i a qui li importa?. És una cosa realment molt bona, i un bon objectiu a la vida fer una cosa de la que estem tant agraïts. Així que independentment de tot, farem una bona feina i editarem un bon disc, i esperem poder tocar més i tenir més oportunitats a la música, però, per altra banda, m’agrada pensar en que després totes les dificultats que hem tingut per poder-ho fer tot, crec que està anant molt bé. El que espero és passar-m’ho bé, i aconseguir l’objectiu de gravar el disc nou, i que sigui bo.

dilluns, 15 d’octubre del 2012

Entrevista a Druantia

El passat 15 de setembre es va celebrar, a la Sala Music Boxes de Palau-Solità i Plegamans, la segona edició del Metal Rising Fest (recorda aquí la crònica). Nosaltres ens vam desplaçar fins allà per xerrar amb les bandes que hi participaven... i ara és el torn d'escoltar als egarencs Druantia.


La banda està formada per Sílvia Suàrez a la veu, Xavi Díaz i Marc Delgado a les guitarres, Àlex Martín als teclats, Eric Ruíz a la bateria i Aaron Carrasco al baix, la més recent incorporació a la banda després de la marxa d'Alan Prieto. De fet, el concert de mitjans de setembre va servir per acomiadar-lo com es mereixia. Anem a escoltar què ens van explicar...



Des d'aquí volem agrair al Xavi la seva velocitat i dedicació, tot i estar fotut, per fer una primera mescla del tema Black Hand, que només aquí podeu escoltar en exclusiva! També us volem recordar a tots que el proper dissabte 27 d'octubre, la banda estarà en concert a la Sala Estraperlo de Badalona, juntament amb Age of Dust; el concert servirà per presentar al nou baixista de la banda i poder seguir gaudint dels seus temes en directe, mentre esperem l'edició del disc. De debò que no vindreu?

dimecres, 3 d’octubre del 2012

Entrevista a Karlahan

El passat 15 de setembre es va celebrar la segona edició del Metal Rising Fest (recorda aquí la crònica), un festival que pretén potenciar i donar a conèixer a bandes novells. El recinte escollit per aquesta edició va ser la Sala Music Boxes de Palau-Solità i Plegamans, fins on ens vam desplaçar per gaudir del concert i per xerrar amb moltes de les bandes participants.


Una d'elles va ser Karlahan, una banda de death metal progressiu i simfònic que, després d'un temps d'inactivitat, han tornat al panorama musical per fer molt de soroll i, sobretot, per tornar a rebentar sales amb la seva energia! Ens vam trobar amb tots els membres de la banda i això és el que ens van explicar...



Ara només queda esperar a la composició i gravació del nou disc i seguir-los de ben aprop, perquè la seva qualitat musical i l'espectacle que donen en directe és digne d'una gran banda del seu estil! No deixeu de seguir-los!!

dilluns, 24 de setembre del 2012

Entrevista a Drakum

El passat 14 de setembre, la Sala Estraperlo de Badalona acollia la primera edició del A Ultranza Metal Fest (recorda aquí la crònica), amb la participació de les bandes Ravenblood, Elathan, Karlahan i Drakum.


Una vegada finalitzat el show, ens vam trobar amb els folkies de Drakum per xerrar amb ells una estona i saber més de la banda. Tot i que es presentaran, us posem en situació dient-vos que ells són Javi Crosas a la veu, Cristian Villanueva i Marc Martínez a les guitarres, José Luís Parreño al baix, Conrad Soler a la bateria, Paula Mykhaylychenko als teclats i acordió i Javi Rubio al violí. Això és el que ens van explicar...



Us recomanem que seguiu els moviments d'aquesta banda i que, en alguna ocasió, us apropeu a veure'ls en directe, perquè la festa està assegurada quan ells pugen damunt d'un escenari!


divendres, 11 de febrer del 2011

El Clàssic de la Setmana # 97

Aquesta setmana dediquem el clàssic a una notícia tràgica en el món del hard rock i el heavy metal: el passat 6 de febrer saltava la notícia de la mort d'un dels grans de la guitarra, Robert William Gary Moore, conegut simplement com Gary Moore.

Gary Moore va néixer el 4 d'abril de 1952 a Belfast, Irlanda del nord; va tenir la seva primera guitarra acústica, de segona mà, als 8 anys d'edat; i als 14, ja amb la seva primera guitarra professional, va començar a prendre classes tocant amb la mà dreta, tot i ser esquerrà. Amb només 16 anys es va mudar a Dublín per formar part de Skid Row, banda que li va començar a donar reputació i els primers contactes amb Phil Lynott. Amb aquest darrer, compartiria banda posteriorment amb Thin Lizzy.


Les principals influències en els seus inicis van ser artistes com Peter Green de Fleetwood Mac (va participar en un disc tribut on Peter li va deixar la seva guitarra Les Paul, que posteriorment Moore li va comprar), Albert King o Elvis Presley per, després, passar a artistes com Jimi Hendrix o John Mayall. Després de la seva impressionant trajectòria, Moore va arribar a ser influència de guitarristes com John Norum, Joe Bonamassa, Zakk Wylde, Kirk Hammet o Randy Rhoads.

La seva firma s'inclou en 33 àlbums d'estudi, ja sigui en solitari com en diverses bandes, a més d'altres compilacions o àlbums en directe i artistes com George Harrison, Cozy Powell, Albert Collins, The Beach Boys, Ozzy Osbourne o Andrew Lloyd Webber van tenir el plaer de poder col·laborar amb ell.

Per recordar-lo, ens quedem amb un àlbum en solitari, editat l'any 1987 sota el títol Wild Frontier, del que escoltarem el tema que li dóna nom al disc; en un principi aquest tema l'havia de cantar Phil Lynott, però la seva mort el 1986 ho va impedir. És per aquest motiu que tot l'àlbum va dedicat a la seva persona i inclou temes tant mítics com el Over the Hills and Far Away.

Amb Wild Frontier li fem un petit homenatge a aquest gran de la guitarra que ens va deixar el passat 6 de febrer, després de patir un atac de cor a la seva habitació de l'hotel Kempinski d'Estepona, on estava de vacances amb la seva dona. Descansa en Pau!

dissabte, 5 de juny del 2010

Un altre que ens deixa!! Què ens està passant??

El 8 d'abril de 1972, la ciutat de Los Ángeles, Califòrnia, va viure el naixement de Paul Dedrick Gray; però poc s'hi va estar, ja que la seva família va marxar cap a Des Moines, Iowa.

En la seva joventut, Gray va formar part de bandes com Anal Blast, Vexx, Body Pit o Inveigh Catharsi. Amb només 20 anys, va formar la banda Painface, on ja s'hi trobava Shawn Crahan. Al setembre de 1995 canvien el nom a The Pale Ones on, poc després, hi entra Joey Jordison a la bateria; precisament Joey va ser qui va decidir canviar el nom de la banda per Slipknot, tot i que el primer concert el van fer el 4 de desembre al club Crowbar de Des Moines, sota el nom de Meld.

Precisament és en aquest moment quan la banda comença a experimentar amb maquillatge grotesc i, posteriorment amb màscares, mantenint-se allunyats dels escenaris fins que el seu estil musical estigués completament desenvolupat. Mica en mica van anar reclutant a gent fins a tenir la formació completa: nou persones, totes elles conegudes per un número i una màscara.

La banda estava formada per (#0) Sidney Geroge "Sid" Wilson a la taula de DJ i teclats, (#1) Nathan Jonas "Joey" Jordison a la bateria, (#2) Paul Dedrick Gray al baix, (#3) Christopher Michael "Chris" Fehn a la percussió, (#4) James Donald "Jim" Root a la guitarra, (#5) Craig Michael Jones als samplers, (#6) Shawn "Clown" Crahan a la percussió, (#7) Mickael Gordon "Mick" Thomson a la guitarra i (#8) Corey Todd Taylor a la veu.

Amb tots ells, Paul Gray va editar els àlbums Slipknot (99), Iowa (01), Vol.3:(The Subliminal Verses) (04), 9.0:Live (05) i All Hope is Gone (08), tot i que també ha col·laborat en àlbums com The All-Star Sessions i Annual Assault, amb altres artistes de la discogràfica Roadrunner Records.

El mes de juny de 2003, Gray va xocar contra un cotxe; la policia, després de fer un registre al cotxe, va arrestar a Paul per possessió de cànem, cocaïna i altres drogues; l'agitació va ser molt gran quan va aparèixer la fotografia policial del baixista, ja que la majoria de cares dels membres de Slipknot eren totalment desconegudes.

El 24 de maig de 2010, el diari Des Moines Register va informar que Paul Gray va ser trobat mort a una habitació de l'hotel Towneplace Suites. L'autòpsia inicial no determinava cap traumatisme ni signe de violència i, a l'espera d'un examen toxicològic, el dia següent es va trobar un pot de pastilles i una agulla hipodèrmica a l'habitació del baixista.

El 25 de maig, la resta de membres de la banda es van reunir, a cara destapada, en una roda de premsa molt emotiva on van recordar la figura de Paul Gray, però no van deixar clar el futur de la banda.


Des d'aquí, també donem l'últim adéu a aquest gran baixista que ens ha deixat!!

dijous, 20 de maig del 2010

Se'ns ha anat un dels grans!!

Seguint l'estela dels desapareguts Brian Redman (3 Inches of Blood), Mike Alexander (Evile), James Owen Sullivan (Avenged Sevenfold) i Peter Steele (Type O Negative), el passat diumenge 16 de maig ens va deixar un dels més grans del heavy metal.


Si Frank Sinatra era La Veu, Ronnie James Dio era La Veu del Heavy Metal!! Ell ja no està amb nosaltres, però la seva música sempre romandrà a les nostres estanteries i al nostre cor!!

Nascut el 10 de juliol de 1942 a Portsmouth, New Hampshire, Ronald James Padavona era l'únic fill d'una família d'origen italià. Va començar la seva carrera en el món de la música fent de trompetista de bandes de rockabilly.

Ben aviat va deixar els instruments de vent per passar a les quatre cordes, tocant el baix en la banda The Vegas Kings on, de vegades, feia de vocalista. Amb la marxa del cantant, Ronald va agafar el lloc vacant i va canviar el nom de la banda diverses vegades; va ser l'any 1958 quan, amb la banda Ronnie & The Red Caps, va editar el seu primer disc.

L'any 1961 va adoptar el sobrenom de Dio, prenent-lo del cap de la màfia Giovanni Ignazio DioGuardi. Després de més canvis en el nom de la banda, l'any 1969 es fa anomenar Elf, una banda de blues rock que arriba a ser telonera de Deep Purple. És en aquest moment quan coneix a Ritchie Blackmore.

Quan aquest últim abandona la mítica banda, crea Rainbow amb Dio com a vocalista; amb aquesta banda grava tres àlbums (Ritchie Blackmore Rainbow, Rising i Long Live Rock'N'Roll); no és fins l'any 1979 quan Ronnie James Dio entra a formar part de una altra banda mítica: Black Sabbath. És en aquesta època quan Dio popularitza el senyal de les banyes en el món del metal; sembla ser que era el gest que feia la seva àvia per espantar el mal d'ull.

A Black Sabbath coneix als artistes amb qui més tard es tornarà a trobar per formar Heaven and Hell: Tony Iommi, Geezer Butler i Vinny Appice. Abans però, l'any 1982 crea una altra banda, simplement anomenada Dio; no és que fos un projecte en solitari, sinó que el seu nom ja era conegut i no es va trencar el cap en buscar un nom desconegut per la gent.

L'any 1992 va tornar momentàniament a Black Sabbath i, en els darrers anys, formava part de la banda Heaven and Hell, amb qui va editar, el passat 2009, l'àlbum The Devil You Know.

A finals de 2009, un comunicat escrit per la seva dona, Wendy Dio, anunciava la detecció d'un càncer a l'estómac de Ronnie; semblava que el tractament funcionava i eren un dels caps de cartell pel festival Sonisphere 2010 i tenien una gira bastant gran arreu del món. Desgraciadament, fa cosa d'un parell de setmanes es cancel·lava tota la gira d'estiu perquè el vocalista no es trobava en condicions de sortir a donar voltes pel món.

Finalment, el passat diumenge 16 de maig, a les 7:45 hores, Ronnie James Dio ens deixava incrèduls i impotents a tots els seguidors de la seva música i del metal en general en no poder vèncer al càncer que l'afectava.

La Veu del Metal ens ha deixat clàssics pel nostre record com podrien ser, per anomenar-ne uns quants, Hoochie Koochie Lady, Long Live Rock'n'Roll, Neon Knights, Voodoo, Stand Up and Shout, Holy Diver (i el seu mític videoclip), Rainbow in the Dark, We Rock, Dream Evil, The Last in Line i un llarg etcètera.


Aquesta setmana, al programa, farem una menció especial a la seva carrera, però també recordarem a altres artistes que ens han deixat en els darrers mesos. Una manera humil, però amb molt sentiment, de retre un petit homenatge als que ja no estan entre nosaltres.